Menard ja és aquí

A la Nota final, en parlar de “L’àlef”, un dels contes d’El país dels cecs, premi Mercè Rodoreda 2018 —un conte que no és un conte perquè és una broma gràfica—, Víctor García Tur (Barcelona, 1981) diu que espera que els advocats de la viuda de Borges “no entenguin que el conte original hi apareix reproduït sense permís”: és una al·lusió a les denúncies que María Kodama va interposar contra l’argentí Pablo Katchadjian i l’espanyol Agustín Fernández Mallo, autors respectivament d’El Aleph engordado i El hacedor (de Borges) ‘Remake’. Katchadjian, que abans ja havia publicat El Martín Fierro ordenado alfabéticamente —on col·loca en ordre alfabètic els versos del poema per despullar-lo de la forma i veure’n només la ideologia—, agafa el conte de Borges i el dobla en extensió amb paraules i seqüències de collita pròpia. Fernández Mallo reprodueix, amb minúscules modificacions, el pròleg i l’epíleg del llibre de Borges del qual s’apropia. Contra l’angoixa de la influència diagnosticada per Harold Bloom, a l’era de la reproductibilitat digital triomfa la postproducció, el concepte que inventà Nicolas Bourriaud a partir dels artistes que reutilitzaven, reinterpretaven i reproduïen les obres dels altres, canviant-les de context i carregant-les d’un sentit diferent a l’anterior. No és res de nou: Borges ja ho havia formulat a Pierre Menard, autor del Quijote.

'El país dels cecs'

Víctor García Tur

Proa

222 pàgines

18,50 euros

Com si la seva pràctica literària es fes en un taller de prestidigitació, García Tur, que a Els ocells ja jugava amb Hitchcock i les germanes Brontë i a Els romanents reactualitzava les heretgies medievals, a El país dels cecs ha construït cinc contes a base de refer trama i substància, d’invertir —i mesclar— el contingut de relats de Wells i Ursula K. LeGuin, de Charlotte Perkins Gilman i Kipling, de convertir Dickens i Hemingway en personatges i de recórrer molt a Borges, potser perquè una de les grans preguntes és encara com escriure després de Borges. Així, al conte que dona títol al llibre, un autor català establert a Buenos Aires arran de la Guerra Civil, Jordi Borges, ha escrit en la seva llengua natal Història de la infàmia i El jardí de corriols que forquegen, i també El recaptador Jing, una faula xinesa que ve d’una font àrab, recollida a El conde Lucanor, que Borges refà i que García Tur reinterpreta: el lector conclou que la moralitat resultant ja la coneixia. I un assaig de Borges, Franz Kafka y sus precursores (i un conte de Perec, Viatge d’hivern), ressonen en el torrencial desordre narratiu de “L’iceberg de la teoria” —hi ha un problema de llengua previ a la voluntat d’estil—, especulació enginyosa sobre els viatges a través del temps, la simultaneïtat creadora i les repercussions que poden tenir en la literatura, en la seva història i en les seves lleis: aquí, entre cronoviatges i cronoliteratures, Dickens s’apropia de Moby Dick, i el lector avança vertiginosament entre tanta densitat, ciència i ficció. També pot preferir la claredat expositiva de “Cabells” (perquè hi sona la música de Flaubert i l’autor demostra que, quan vol, pot fer malabarismes amb l’estil), o les aventures antropològiques d’“Els mons”: que la imaginació pura s’imposi a l’autobiografia no és un mal punt de partida.

Per disfrutar del llibre no cal haver llegit els originals, però a la ment d’algun lector se li pot instal·lar la idea que Pierre Menard ja és aquí i no té intenció d’anar-se’n. Més enllà de discussions teòriques sobre ús i apropiació de la tradició, s’ha d’agrair que García Tur opti per l’insòlit, que els escenaris siguin sinistrament inhòspits i que la bona lleugeresa dels relats es degui al silenci, a la ruïna i al no-res que hi apareixen com a rerefons.