Qui són els antifeixistes

L’eminent historiador italià Emilio Gentile es pregunta en un llibre de publicació recent sobre la identitat dels feixistes (Quién es fascista. Alianza Editorial). És una pregunta pertinent en uns temps en què s’atribueix el caràcter de feixista a nombrosos personatges polítics, des del nostre entorn més immediat fins a l’escena mundial. I també molt d’acord amb el temor a un retorn de les idees i els comportaments polítics que van destruir Europa a partir dels anys trenta.

Segons Gentile, “ja ha passat entre les dues guerres mundials que l’ús impropi del terme ‘feixista’ o ‘feixisme’ aplicat a qui no ho era, i fins i tot a qui s’oposava al règim feixista, hagi perjudicat la democràcia, contribuint a afeblir les forces antifeixistes”. “Entre el 1924 i el 1934, els comunistes ­—aclareix l’historiador— acusaven els antifeixistes socialistes, republicans, liberals, demòcrates i conservadors de ser ‘feixistes’”.

La Internacional Comunista aplicava la idea d’un món dividit entre amics i enemics, tan pròpia dels règims totalitaris, per identificar qualsevol dissidència o discrepància amb el feixisme. Primer van ser denunciats i combatuts els socialdemòcrates, qualificats de socialfeixistes, i més tard els trotskistes i els anarquistes, mereixedors de la liquidació física per col·laboració amb el feixisme.

En la tradició estalinista, que es perllonga molt més enllà de la mort de Stalin, es considera que l’únic partit autènticament antifeixista és el comunista, una idea que encara reviu a les golfes de la memòria d’alguns dels nostres esquerrans. Històricament, designar feixista algú, una cosa tan habitual ara a les xarxes socials, té uns drets d’autor que pertanyen exclusivament al pensament comunista, l’únic amb autoritat política i moral per desqualificar el feixisme precisament per la seva indiscutible autenticitat antifeixista.

Aquesta reminiscència, perllongada en les noves guerres fredes en què els neocomunistes d’avui tenen tendència a alinear-se amb Putin, s’expressa molt bé a Donbas, un documental estrenat recentment i premiat a Cannes, del director ucraïnès Sergei Lonitza, sobre els milicians pro russos de les regions separatistes d’Ucraïna, uns individus que s’identifiquen com uns antifeixistes que combaten el feixisme dels que volen mantenir el control del país pel govern de Kíev. La història, els símbols, els càntics i les consignes han quedat buits de tot contingut, però actuen com els fetitxes que identifiquen el feixisme i l’antifeixisme, tots dos mitificats.

En la nostra època, a diferència d’aquells temps tan violents, no s’enfronten amb una voluntat totalitària de liquidació mútua dos sistemes de partit únic, autoritaris i genocides, que no deixen cap espai polític entre tots dos i obliguen a prendre partit sense remissió. Al contrari, si alguna cosa caracteritza l’actual crisi de la democràcia pluralista i representativa és que les aromes del feixisme es difonen per tot arreu sense que puguin localitzar-se de manera clara enlloc. Ara acabem adjudicant al feixisme les característiques de qualsevol règim “autoritari, violent, repressiu, racista o masclista”, segons el repertori del mateix Gentile.

La llista de feixistes contemporanis que es dedueix d’aquestes característiques és infinita i heteròclita: Vladímir Putin, Donald Trump, Jair Bolsonorado, Xi Jinping, Tayep Racip Erdogan, Abdul-Fatah Al Sisi, Narendra Modi, Benjamin Netanyahu, Víktor Orban, Matteo Salvini o Santiago Abascal, als quals cal afegir la subespècie transcendental de l’islamofeixisme, el màxim exponent del qual va ser Bin Laden i en el qual qui destaca ara és l’aiatol·là Ali Khamenei.

No deixa de ser una idea perillosa perquè ja se sap que, quan tots són feixistes, ningú és feixista. L’antifeixisme, al final, és una mera disfressa rere la qual es representen els personatges odiats pel feixisme. També la versió simètrica arriba a ser certa: en la identificació morbosa amb el feixisme, en la temptació radical per les idees excloents i totalitàries, hi ha un afany de provocació cap als que asseguren identificar-se amb l’antifeixisme. Feixisme i antifeixisme, sense idees, sense valors, o pitjor encara, amb idees i valors més semblants que no creuen els que diuen militar-hi, són els noms de tribus construïdes en una cultura de la mútua exclusió. En el límit, tot just mers disfresses, fetitxes tribals i, al final, simulacres militants al servei de bandes de joves mitòmans.

Cal dir les coses pel seu nom, però hi ha coses que exigeixen un nom per adquirir plena consistència política. Al feixisme se l’ha de combatre, fonamentalment, amb les idees, els arguments i els programes polítics. A les urnes i no en les manifestacions i els eslògans, els setges i els escraches. No se’l combat, sobretot, amb mètodes i mitjans feixistes. Hi ha antifeixistes que són feixistes autèntics, encara que no ho sàpiguen o no ho vulguin reconèixer. També n’hi ha que ho saben i es diuen antifeixistes a consciència perquè saben que s’apoderen i neutralitzen el prestigi d’una marca.

Gentile culmina la severitat de la seva indagació històrica, hostil a l’ús frívol i lax de les paraules, amb una advertència de la màxima rellevància. “El perill real avui no és el feixisme, sinó l’escissió entre el mètode democràtic i l’ideal democràtic”. La democràcia sense ideals queda reduïda a les urnes, mentre que l’ideal democràtic exigeix una societat de ciutadans actius, lliures i iguals. Destruir l’ideal democràtic de la ciutadania és el més proper al feixisme, que, a diferència dels anys trenta, avui és compatible amb l’exaltació oberta de la democràcia i l’elecció directa dels governants.