Elegia a la gràcia d’estar viu

Durant una tarda de setembre, el narrador de la primera novel·la de Jordi Ibáñez Fanés (Barcelona, 1962), Una vida al carrer (2004), un habitant contumaç de l’infern tan temut de la soledat, va de bar en bar rambla de Catalunya avall mentre una pluja de reflexions li amalgama obstinats records de la infantesa, certeses sobre l’amor que tant poden ser veritat com mentida, especulacions gelades sobre el rumb i els dibuixos que li tracen les línies de la seva vida: era un llibre difícil, en el sentit literal —la literatura entesa com un repte intel·lectual, com un esforç de la intel·ligència—, perquè dins l’àmbit tancat del text, o del pensament del protagonista, s’hi produïen una sèrie de desplaçaments mentals entre l’ordre i el caos. El seu següent llibre de ficció, Un lloc perillós (2016), era una exploració insòlita —o estranyíssima— sobre el pes de la cultura i la tradició, i el lector l’acompanyava amb una angoixa tan feliç com si es trobés perdut enmig d’una selva feroç, nascuda de la força i l’enginy, sense l’ajuda de cap mapa ni de cap brúixola. De fet, un personatge n’estavellava una a cops de martell, i de mica en mica es feia inevitable que es recordés que T. S. Eliot deia que jutjar una obra d’art segons normes artístiques o religioses, o jutjar una religió segons normes religioses o artístiques, portaria al final a la mateixa cosa, tot i que és un fi al qual ningú no pot arribar. Ara, a Un quartet, un conjunt de quatre peces “autobiogràfiques”, de lectura tan exigent com reconfortant i que recompensa amb generositat l’esforç de la intel·ligència que reclama invertir-hi, Ibáñez demostra una vegada més per què és un dels escriptors més anòmals, valuosos i creatius —i de sintaxi suprema— de la literatura catalana d’avui.

UN QUARTET

Jordi Ibáñez Fanés

Tusquets

368 pàg.

19 euros

El primer capítol és un dibuix de la relació suau, envellutada, modulada i melòdica que el fill manté amb la seva mare, de 96 anys —amb tant d’estil que cada dia toca el piano i llegeix Henry James—, i que respira serenitat, vivor i profunditat frase rere frase. L’escriptura d’aquest text s’esmenta de passada en el segon capítol, repte formal de primera magnitud, una llarga conversa amb un amic sobre els misteris de l’art i els enigmes de l’emoció estètica i els gustos intransferibles, desenvolupada al llarg d’una tarda de copes que deriva en un sopar i en un esclat final d’eufòria i tristor sentimental i alcohòlica. Entre les moltes històries que s’expliquen els dos amics hi surt la d’un tercer, reclòs a l’abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà a causa de l’odi irreprimible que el corca i que l’impulsa a renunciar al món: és el motiu que alimenta el capítol següent, un tour de force sobre l’inefable i les preguntes sense resposta, i que Ibáñez condueix amb un instint narratiu d’alta intensitat, com si s’inventés amb tota la gosadia del món unes altres lleis per dominar els camins del relat. Al quart i últim, a partir d’un seminari sobre Lacan i la psicoanàlisi i un film de Max Ophüls, Carta a una desconeguda, a partir d’una introspecció sobre les conseqüències morals d’una crisi matrimonial i la posterior ruptura i la crisi personal que se’n deriva, Ibáñez va revelant els lligams que connecten els fils d’Un quartet. I aleshores al lector se li fa present amb claredat que, rere l’abstracció i la bella opacitat de cada escena, ha estat assistint a un espectacle inaudit sobre la imaginació moral, sobre l’amistat i l’aprenentatge de l’amor i la compassió, sobre la voluntat expressiva i el conflicte de les aparences. Que ha llegit la descripció impecable —freda i commovedora alhora— d’un temperament, sobre l’entusiasme i la quietud del pensament. Que ha seguit l’autor, en fi, mentre anava a la recerca d’un lloc ben definit des d’on relacionar-se “amb les coses importants”, sobretot amb l’art, que serveix “per distingir, per distingir-te, no pas dels altres, sinó de tu mateix”, amb el coratge, la perseverança i la sinceritat —Iris Murdoch no queda lluny de l’autor— com a virtuts veritables per anar omplint satisfactòriament els dies que van passant.

Un quartet és una classe magistral sobre l’escriptura densa, sobre la construcció d’una manera de veure i mirar i pensar el món i la vida —potser és una elegia a la gràcia d’estar vius—, un llibre que transita per tots els gèneres narratius sense permetre que cap etiqueta el classifiqui, a la vora de l’obra total que ajuda a compenetrar-se millor amb l’obligació de comprometre’s amb un mateix. També es pot dir d’una altra manera: Ibáñez ha escrit un dels llibres més imponents que s’han pogut llegir en els últims anys.