Jenny Erpenbeck i Pol Beckmann, premis Llibreter

Refugiats i immigrants forçats a l'Europa d'avui, l'autoficció i assumir la pròpia identitat sense que importi el cos en què s'ha nascut. Són, sens dubte, tres dels temes clau d'aquest segle. I si alguna cosa ha caracteritzat el premi Llibreter, que promou el Gremi de Llibreters de Catalunya, ha estat, precisament, sintonitzar des del primer dia amb l'ona dels temps, tant en l'àmbit social com en el literari. I així ho ha ratificat la seva significada edició del 2019, la vintena, en reconèixer la novel·la Les formes del verb anar, de Jenny Erpenbeck (Angle editorial; Anagrama, en castellà); Novel·la, de Pol Beckmann (Quaderns Crema) i l'àlbum il·lustrat Sirenas, de Jessica Love (Kókinos). La canción del cuco, de Frances Hardinge (Bambú), i Camins d’aigua, de Raimon Portell (Barcanova), en l'apartat de literatura juvenil, van completar el palmarès.

“Els refugiats i la identitat, com conservar-la individualment en temps convulsos, quan les nostres vides personals pateixen canvis tan bruscos, crec que és una constant en les meves novel·les: és el gran tema d'aquest segle a Europa, una immigració que des del 2010 ja era visible a Alemanya… si la gent volia veure-ho, esclar: ja era aquí, com en un món paral·lel”, explica Erpenbeck (Berlín Oriental, 1967) per justificar l'escriptura de la seva novel·la abans de l'eclosió de la crisi dels refugiats sirians, el 2015. La història d'un catedràtic de Filologia Clàssica que s'implica en les vides d'uns immigrants africans, en els quals el vell professor veu reflexos de la seva pròpia infantesa, quan va haver de fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial, és l'armadura narrativa amb què s'aborda el tema.

L'escriptora alemanya –que entre peces teatrals i novel·les té una trentena d'obres, algunes reconegudes amb els premis Thomas Mann o l'Strega– no creu que les coses hagin canviat gaire en aquests anys. “La Unió Europea ha estat incapaç de promoure lleis adequades que garanteixin la situació legal dels qui arriben, un fet agreujat per la falta de solidaritat de països com Polònia i Hongria”. En la seva opinió, s'està generant, a més, una doble pinça: “Els partits d'ultradreta instrumentalitzen el tema i els voluntaris privats estan arribant als seus límits materials i físics”.

L'autora parla amb coneixement de causa, ja que els seus avis paterns van emigrar per comunistes a la URSS, mentre que els materns van fer el camí invers, fugint de l'Est de Prússia cap a Berlín. Potser per això, Erpenbeck és també sobre el terreny: manté tracte amb una desena d'africans arribats a Alemanya i a un d'ells li ha comprat un taxi perquè pugui instal·lar-se a la seva Ghana natal.

Més clarament autobiogràfic és encara Novel·la, el debut de Beckmann (Barcelona, 1991), reconegut com a millor llibre de literatura catalana, un joc entre els límits del que és imaginari i el que és real a partir d'una treballada prosa que plasma les peripècies del protagonista, que també escriu una novel·la, un cacofònic Bekman que funciona com a tercer vèrtex d'un triangle ple de girs amb la Sofia i la Laura. L'autor es va mostrar en un núvol, construïda amb els elogis d'un jurat que va lloar el seu “atreviment literari, la síntesi argumental i l'originalitat a l'hora d'afrontar la barreja de realitat i ficció”. La seva editora, Sandra Ollo, va convidar a “gaudir d'una obra que traspua tradició literària i el plaer de les coses ben fetes”.

També és primera obra l'àlbum Sirenas, de la californiana Jessica Love, on aborda el tema de la identitat a partir del Julián, un nen que vol ser sirena i que rebrà el suport incondicional, a partir de l'amor i el respecte, de la seva àvia. Si el protagonista té por de les reaccions, encara pateix més la protagonista de La canción del cuco, de la britànica Frances Hardinge, quan veu que, després d'un accident, tots els seus records han desaparegut, la seva fam és voraç i quan plora les seves llàgrimes es transformen en teranyines. L'obra té aires de conte clàssic d'una autora reconeguda (el seu L'arbre de les mentides va obtenir el premi Costa 2015) i que, a través d'un missatge gravat, es va mostrar encara sorpresa de la gran màgia que transmeten aquests “dispositius telepàtics” com anomena els llibres.

“El món seria molt diferent si en comptes d'ambaixades tinguéssim llibreries”, defensa, en una línia semblant, Portell (Barcelona, 1963), guardonat per Camins d’aigua, que és el segon lliurament de la seva ambiciosa trilogia La llum d’Artús. “Una lectura exigent, però que recompensa”, segons el jurat, a partir d'una Europa postbèl·lica, en una època fosca que només il·lumina la llum de la biblioteca Artús, símbol del coneixement. “ho he passat molt malament i molt bé escrivint-lo”, assegura l'autor,

La gala de lliurament va tenir lloc al Teatre Nacional de Catalunya, on també es va recordar l'editor i escriptor Enrique de Héreiz; va reconèixer, en el marc del VIII memorial Pere Rodeja, la tasca del llibreter Sergio Bassa, de la llibreria Bassa, de Móra d'Ebre: el seu besavi va crear el 1903 una impremta, alhora llibreria-papereria. El 1986, ell es va quedar amb el segon àmbit. Té un gran aparador on alguna vegada fins i tot ha fet presentacions de llibres que el públic pot contemplar des del carrer, com bé sap, perquè aquí en va fer una l'escriptor Màrius Serra, també reconegut pel sector “perquè no té mai un no per a una llibreria”.