Xec en blanc al Ritz

“Va entrar a l’ascensor, va signar el xec en blanc i me’l va entregar”. El patriarca Lara estava disposat a pagar el que fos per editar a Planeta les memòries d’Eduardo José Martí. Bon nas: 46 anys al Ritz, avui El Palace, la majoria com a primer maître de l’hotel, són material per a un llibre explosiu. No ho va acceptar, és clar... Com que els temps periodístics no estan per fer una crònica de color des d’una de les sis luxoses suites (snif) ni per infiltrar-se vuit dies de cambrer a l’estil de la gran Josefina Carabias el 1934 per a Crónica (snif, snif), un opta per una mena de tour turístic guiat pel Pep –com se’l coneix a la casa, tot i que això de José sigui el cognom–, que té l’elegància de jubilar-se ara, en el centenari de l’hotel.

Tota biografia és reflex de l’ànima: el Pep està estudiant quan el seu pare es trenca l’esquena. Falten diners a casa i amb 15 anys entra de grum al Ritz, el més cosmopolita que es podia trobar el 1919, suggeriment del sibarita Francesc Cambó, que rondinava perquè a Barcelona no hi havia un hotel a l’altura dels seus, amb telèfon i lavabo a les habitacions. El Pep es descriu pels seus actes: “Em vaig enganxar com una ombra al maître, el senyor Batet, que era el que em fotia més canya, però així vaig ser a tots els saraus”. Amb 22 anys, ja era maître. Des de llavors, gairebé s’ha passat mig segle sense fer nit de Cap d’Any ni nit de Nadal a casa, i una vegada fins i tot va estar cinc mesos sense trepitjar-la “perquè acabaves a les tres de la matinada i a les sis ja havies d’entrar, i dormia als sofàs que hi havia per aquí”, assenyala camí de l’antiga sala Xavier Cugat, on el 1987 es van trobar Freddie Mercury i Montserrat Caballé, Montsy per al de Queen, que aquell dia li va proposar el futur tema Barcelona. “No hi estaven allotjats: es van citar aquí, van fer portar-hi el piano, vam córrer les cortines i van assajar; unes tres hores, i només van beure aigua; el marit anava amb cintes de casset gravant-ho…”, recorda el Pep, que els va atendre, per descomptat.

“La senyora Caballé era client habitual, però sempre d’una manera molt discreta”, diu el Pep sense dir res i potser dient-ho tot

“La senyora Caballé era client habitual, però sempre d’una manera molt discreta”, diu el Pep sense dir res i potser dient-ho tot, com quan deixa caure davant d’unes flors d’un menjador: “La Marta Ferrusola era la florista oficial, però es veia poc” i un no sap si es refereix a les flors o a l’empresària floral. Costa sentir-lo perquè amb pas tranquil però ferm, jaqué negre, camisa blanca, corbata de ratlles grises i negres a joc amb els pantalons i sabates negres llustrosíssimes, s’ha esmunyit, escales avall, cap a la cuina, com si fugís dels clients que trien esmorzar al bufet: “Que no som en un hotel de luxe? L’hauríem d’oferir nosaltres: el 80% dels meus cambrers saben obrir i servir qualsevol peça; quan em demanen un aranger, encara el pelo davant del comensal; és tan important la cuina com el servei i avui només som transportistes de plats”.

Entre passadissos subterranis que serpentegen (“per sota es pot anar a qualsevol punt de l’hotel”) i fintant empleats (“en som uns 220, però en vam arribar a ser 400; he arribat a tenir gairebé 100 cambrers, avui en tinc 27”), gràcies a la màgia del Pep anem a parar a la famosa Parrilla del Ritz, on es feien espectacles i des de les llotges es podia veure sense que et veiessin. “En aquest hotel sempre hi ha una segona opció”, deixa caure, altre cop, amb subtilesa. “Aquí i a la sala principal hi ha un lloc des d’on, gràcies al joc de miralls, pots controlar tot l’espai”, cita, mentre es desplaça fins al que avui és el club de fumadors, on si s’abaixa un vidre s’espiava tot des de darrere de l’escenari.

Però el show era a dins. Encara avui s’hi pot fumar. S’hi ensuma poder, intriga. “Fins ben entrats els vuitanta, el Ritz era lloc de trobada, especialment a la sortida del Liceu. ‘Quin preu té tancar això?’ era una pregunta habitual. Fins a la una de la matinada era un punt clau de negocis i a partir de llavors, Babilònia”, admet. L’espai convida a certes confidències. “Si l’endemà del que he arribat a sentir aquí hagués anat al banc, seria riquíssim”, deixa anar el Pep, que desvia, murri, noms d’alts empresaris amb el fum dels de la faràndula o l’esport. “El José María García buscava contactes perquè aquí es reunien Cruyff, Minguella i Núñez o sopaven Gaspart i Mendoza quan oficialment no se suportaven; el periodista no va treure mai res”. Miguel Bosé era “un juerguista, però sa, del bo i millor”; la bogeria venia amb Pavlovski, “un sarau brutal, amb Carmen de Mairena ballant per aquí” i la que muntava el torero Espartaco “no estava gens malament”. Amb discreció, indica una petita safata metàl·lica on, quan els clients s’excedien amb la seva canalla (un sobrenom afectuós als seus cambrers), ell escampava, de manera “involuntària”, el polsim blanc que hi havia. O, en èpoques més pretèrites, feia desaparèixer les revistes pornogràfiques que portaven. Els cendrers van arribar a dur inscrit: “Honorablemente birlado del Hotel Ritz”.

Hi ha unes taules de la llei que el Pep recita: “Un: el client no és un número d’habitació: des d’abans que arribi tots ja en sabem el nom; dos: no se li diu que no, és més important el client que el cap; tres: tenen absoluta intimitat i ho saben, són de la família de l’hotel”. Per això la seva canalla no porta mòbil (“tret que tinguin un familiar malalt”) ni demanen fotos. Es controla l’accés de paparazzi i carteristes, tot i que “abans els enxampàvem més perquè teníem més porters i ascensoristes”, constata pujant a la suite 308, de les que mantenen el bany del 1919: mosaic romà, aixetes de coure i porcellana que rebentava amb la calor. Les de doble dormitori valen avui 2.700 euros.

El Pep n’ha vist de tots colors: “Una clienta que, davant del marit, em demanava que li posés cremeta; una altra que deixava oberta la porta de l’habitació mentre era amb l’amant perquè l’enxampés el marit, un joc que vaig resoldre posant una mampara al passadís; he hagut d’anar al drugstore de matinada a comprar pijames, roba interior, mitges... de tot i de tot”, repeteix, perquè un alimenti la imaginació. Molt freqüent ha estat “veure entrar un marit i, al cap de poca estona, la seva dona, cadascun amb les respectives parelles, i haver de posar-los a punta i punta de l’hotel i, l’endemà, evitar que coincidissin i donar-los coartades de l’altre... Això sí, elles sempre més discretes, en tot”.

Anècdotes de famosos, n’hi ha milions: allò del cavall de Dalí, “va ser més difícil fer-lo sortir que fer-lo entrar; només tres sabíem quan venia; a Amanda Lear li llogava l’habitació un mes”; Michael Jackson “no era ni de bon tros tan excèntric com s’ha venut”...

Eren uns temps en què el Ritz destinava 16 persones a les brigades encarregades de posar rentadores, planxar o acabar de deixar a punt les tovalloles de ris; aquells temps en què “els clients valoraven el servei, el luxe, perquè avui només es queixen de la velocitat d’internet perquè no saben apreciar res més, amb nens que semblen cavalls, fills de pares prepotents: ‘Com que pago, hi tinc dret’… Quan en detecto un, dic a la canalla: ‘Fora, aquest és meu’ i ho acaba pagant tot i més. I sempre amb un somriure”. També eren èpoques millors per al personal: jo no he treballat mai menys de vuit hores; avui el lloc d’aprenent no existeix, ni la de mig cambrer; i quan en tens algun de ben ensenyat te’l fitxen perquè aquí fem escola”.

“Potser impressiona creuar la porta del Palace, però una vegada dins el tracte que rep és tal que el client sempre torna”, s’acomiada el Pep després d’un exercici del punt just de la còmplice discreció. De la conselleria a la porta giratòria, tres treballadors s’adrecen pel nom a una jove que duu shorts i camiseta, mentre l’acompanyen al cotxe negre que l’espera. Gairebé em sento orgullós de l’hotel. Absurd, ja ho sé. Però potser el periodisme és això: estar a l’altura de la gira del pantaló de les coses ben fetes. O dels secrets. O del poder.