Chirino, horitzó enllà

De petit, en passejar per la platja de Las Canteras, a Las Palmas de Gran Canària, Martín Chirino es preguntava com podia obrir l’horitzó i passar a l’altre costat. Ara aquella metàfora del seu nomadisme existencial es va fer realitat: Martín Chirino ens va deixar l’11 de març d’aquest any. Va treballar fins poc abans de morir i preparava amb molta il·lusió aquesta mostra, magnífica, que la galeria Malborough li dedica a Barcelona.

Aquí estan representats els seus grans temes, començant per l’espiral, que prové en primer lloc de la seva fascinació pels petroglifs de la cultura guanxe, que va veure per primera vegada amb el seu amic Manolo Millars al Museu de Las Palmas als anys quaranta. L’espiral és un símbol ancestral que evoca la creació i evolució de l’univers, els poders del sol i de la lluna, el vent, el moviment de les aigües, l’alè i l’esperit.

En la seva obra, algunes espirals es tanquen concentrant energia, com passa a El vent (2015) i altres s’obren, com a L’alisi VII (2005) i Vent del sud (2011), totes elles presents en aquesta exposició. Perquè en realitat també evoquen el seu record de les espirals que formava el vent amb els sorrals de la platja de Las Canteras, al costat de la qual el va viure de nen i de jove.

Un altre dels seus grans temes són els aeròvors, també associats a l’aire i al vent. “Eren escultures que semblaven volar”, li va dir Chirino a Antonio Puente, com aquest recorda en el seu llibre Martín Chirino. La memoria esculpida (recentment publicat per Galaxia Gutenberg) i va afegir que el nom l’hi va donar Maud Westerdahl, l’esposa d’Eduardo Westerdahl, que les va qualificar encertadament de formes comprimides i levitants, que devoren l’espai amb el seu vol. Són les més elegants de tota l’obra de Chirino i confirmen la seva integració en el que Julio González va anomenar “dibuix a l’espai”. Com Julio González, Chirino treballa amb la forja del ferro, un material pesant al qual li confereix, en canvi, lleugeresa i ingravidesa. “La farga és l’única cosa que em fa sentir-me viu; si jo pogués afirmar alguna cosa, diria que la farga ha estat la meva raó de ser”, va declarar a Antonio Puente.

I després podem veure els Caps, creacions més recents, dels quals el millor és Crònica del segle XX (2018-2019), enorme peça de metre i mig d’altura. Es tracta d’un cap que homenatja sobretot Brancusi per la seva simplificació geomètrica del nas i les celles i també alguns caps de Julio González, però posseeix l’originalitat de multiplicar-ne la vora com succeïa en algunes obres futuristes. A Santa Teresa o a Morateña, caps femenins, aquestes línies representen, molt sintetitzats, els cabells, una toca o un pentinat, i a la seva estilització s’uneix la bellesa del bronze i or alemany, que converteixen Morateña en una mena de joia d’un hipotètic museu-tresor de les avantguardes espanyoles.

Però Martín Chirino va ser a més un personatge de vida fascinant i de personalitat entranyable. Tímid i abstret de petit, educadíssim i mostrant en el seu tracte una gran tendresa, “somiador silenciós” com el va descriure Maud Westerdahl, va ser també un protagonista essencial de la política cultural de la Transició. Primer, presidint el Cercle de Belles Arts madrileny entre 1982 i 1992, recuperant una institució mig morta sota el franquisme i dotant-la d’una programació excel·lent. Compromès amb les Canàries, el seu lloc d’origen, al qual sempre va tornar i on va residir parcialment, va crear el Centre Atlàntic d’Art Modern (CAAM), del qual va ser director entre 1991 i 2003, tot col·locant les illes en el circuit internacional de l’art contemporani. I el 2015 va inaugurar la seva Fundació al Castell de la Llum de Las Palmas, un lloc meravellós que mostra cinc de les seves obres i que voldria ser un centre d’art i pensament. Perquè Martín Chirino sempre va ser un insular universal, vivint a Las Palmas, a Madrid i molt de temps als Estats Units, que el van exhibir tan aviat com el 1962. Esperem que els seus propòsits s’assoleixin, ja que les Canàries es mereixen una altra institució moderna i oberta al món, com ho va ser el seu insigne escultor.