Dins de la literatura

El més substancial dels principis literaris que fonamenten les grans obres narratives del segle XX és la voluntat d’apartar l’autor dels fets i les circumstàncies que presenta; de donar tota l’autonomia possible a l’artifici verbal que ha de crear en el lector la il·lusió de contemplar per ell mateix un món que no li és explicat sinó mostrat amb totes les seves complicacions. L’exigent persecució d’aquest ideal poètic, construït amb la descripció profunda dels espais, els caràcters i les fluctuacions mentals dels personatges, és el que dona a l’obra de William Faulkner —de qui Ponç Puigdevall admirava fa uns dies, en aquesta mateixa columna, “els esclats visionaris i les percepcions misterioses d’una prosa sinuosa i profundament lírica”— el seu poder d’atracció, i també és el que fa que l’obra de l’escriptor uruguaià Juan Carlos Onetti, creador d’un univers literari regit per lleis físiques semblants a les de Faulkner, s’hagi de considerar una de les més transcendents de la literatura llatinoamericana.

En els contes i les novel·les d’Onetti, com en els de Faulkner i d’altres que han explorat camins similars, l’estranyament del món, el moviment en virtut del qual les coses que passen en la ficció no són referides per l’autor segons una relació lineal de causa i efecte, sinó més aviat impulsades a la manera d’un demiürg que, un cop ha creat el món, es desentén del que hi pugui passar, afecta tots els ressorts que articulen el relat. Actua, en primer terme, en la descripció, que fa presents els objectes com qui, contemplant aïlladament els trets d’un rostre familiar, s’esforça a veure-hi el d’un desconegut; actua en les divisions i les fragmentacions del punt de vista: el que narra pot no saber molt bé de què parla, mentir conscientment, enganyar-se, o perdre’s en digressions inútils per a la coherència argumental; actua en la percepció del temps: el passat és present, i el futur inevitable —el destí— governa els designis de les ments que es dispersen en les fantasies de l’odi, la culpa, el desig, el temor.

A l’obra pòstuma de Ricardo Piglia Teoría de la prosa (Eterna Cadencia, 2019), es poden veure exposats els misteris d’aquesta forma de narrar, irresolubles en tant que, per la seva pròpia condició literària de misteris, no poden ser reduïts a un sentit extern, però perfectament explicables en la seva funció narrativa. El llibre transcriu les sessions d’un seminari que Piglia va impartir el 1995 a la Universitat de Buenos Aires, dedicat a estudiar una per una les novel·les curtes d’Onetti, i no s’ha de desaprofitar l’ocasió de llegir aquests extraordinaris relats acompanyats de les valuoses observacions de Piglia sobre la poètica de l’estranyament, la naturalesa de la narració o la banalitat de la crítica interpretativa. “Si tuviéramos que imaginar un relato en el que todo quedara claro, estaríamos fuera de la literatura”, diu. I és així.