Tres llengües que Eurovisió no ha sentit mai

Les eleccions municipals i europees, l’independentisme, més o menys explícitament, les ha encarat com un plebiscit. Fa l’efecte que, en aquesta voluntat, s’hagi posat tota la carn a la graella. Tot i així, encara segueixen sense superar l’anhelada línia del 50% del vot ciutadà. Això ens diu que per a un 48,9% (269.282 vots) de la ciutadania a Catalunya, l’eix que importa és el nacional, mentre que per al 51,1% (294.905 vots) és l’eix d’esquerra/dreta. Mentre s’esperen les eleccions per renovar el Parlament, cosa que no crec que passi aquest any ni en part del que ve, l’independentisme recorre als seus números i als seus polítics presos i escapats. Només la intel·ligència política dels jutges del Tribunal Suprem, en detriment del seu propi legalisme a ultrança, podria rebaixar la temperatura emocional que l’independentisme necessita imperiosament per continuar amb la seva èpica. I si no fos així, sempre li queda a Pedro Sánchez, sense por, decretar l’indult en cas que els acusats fossin condemnats a penes de presó, inassumibles per a un Estat de dret que es consideri com a tal. Els polítics presos van cometre l’error de transgredir les regles de joc de la democràcia espanyola i trencar el pacte de lleialtat que tot sistema democràtic necessita per generar confiança entre les institucions, la classe política i els ciutadans. Però l’Estat també ha de basar el seu funcionament no en la judicialització de la política, no en la revenja i l’escarment, sinó en la lliçó política i moral que suposaria un acte de magnanimitat envers els qui tan greument es van equivocar en les seves decisions polítiques.

Soc dels que creuen que el Govern central té ara al seu abast, a més de les mesures en matèria econòmica i d’infraestructures que redundin en benefici de la ciutadania catalana, convertir en realitat alguns dels eslògans que el president del Govern en funcions va predicar no fa gaire temps, almenys no tant perquè se li hagin oblidat. Em refereixo a fer d’Espanya un Estat plurinacional i plurilingüístic. Aquest Estat òbviament només es forjarà amb majories parlamentàries que ho canalitzin. Però els gestos simbòlics també poden ajudar a fer que aquest Estat que tant necessitem acabi materialitzant-se. Donaré un exemple de gest simbòlic i segons com es miri en el fons no tan simbòlic.

El Govern central té ara al seu abast convertir en realitat alguns dels eslògans que el president del Govern en funcions va predicar

Dissabte TVE va emetre en directe la final de la Copa del Rei. Sobre la gespa del Villamarín feia molta calor. Això va fer que l’àrbitre del partit el suspengués durant uns segons, per donar temps als jugadors a refrescar-se. Resulta que TVE, per informar d’aquest fet, va sobreimpressionar a les pantalles el sintagma en anglès cooling break. Això va sulfurar molts teleespectadors, que es van sentir ofesos que aquesta sobreimpressió no es fes en castellà, “és clar, com que som a Anglaterra”, van tuitejar alguns amb sarcasme. Resulta estrany que en un país on es parlen quatre llengües, encara hi hagi ciutadans que creen que els ofèn quan s’utilitza una altra llengua que no és l’oficial a tot l’Estat. I si es legislés que el català, el basc i el gallec també fossin llengües oficials a tot l’Estat? Això suposaria incloure els programes d’estudi, l’aprenentatge, com a mínim optatiu, d’aquestes llengües. Quants milers i milers d’espanyols segueixen creient que a Espanya només hi ha una llengua? I ja no esmento els que creuen que només s’ha de parlar en castellà. I tampoc els que creuen que els que parlen en català entre ells fora de Catalunya només ho fan amb l’exprés afany d’ofendre o molestar la resta dels espanyols. I ara entro en el gest simbòlic. Soc dels qui creu que en un festival com el d’Eurovisió, Espanya hauria de competir en qualsevol de les seves quatre llengües. Des que Joan Manuel Serrat no va poder participar a Eurovisió el 1968 perquè se li va prohibir cantar en català (el famós La, la, la que al final va interpretar Massiel), Espanya (o TVE) només permet als seus participants cantar en castellà. O sigui que, tot i que sembli mentida, al nostre país encara continua vigent una prohibició del franquisme més dur en matèria de censura.

Si el Govern socialista fes alguna gestió en aquest sentit, si permetés que Espanya presentés una cançó cantada en qualsevol de les seves altres tres llengües, li faria un favor infinit als seus mateixos ciutadans, que per fi podrien sentir un idioma que potser no han sentit mai. I per acabar, el 1995 i el 1996, França hi va presentar cançons cantades en cors i bretó.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.