Barcelona perd davant de Madrid en la campanya del ‘look’ polític

"Existeix un protocol bàsic si ets home i estàs en campanya: o et poses americana i corbata o et vesteixes amb una camisa de color clar i t'arremangues els punys”. En la primera seqüència d'A la conquista del Congreso, el documental de Netflix que exposa l'ascens meteòric d'Alexandria Ocasio-Cortez, veiem la congressista més jove dels EUA (29 anys) maquillant-se davant del mirall de casa seva, preparant-se per a un míting i lamentant-se de no poder acollir-se a aquest avantatge reduccionista masculí en la indumentària per presentar-se davant dels votants. Fa uns anys, en un altre documental sobre un altre huracà polític femení, Alcaldessa, Ada Colau compartia davant de les càmeres l'angoixa i incomoditat de bregar amb maquillatge o perruqueria per encaixar en el paradigma de la telegènia política. 

Quatre anys després, l'alcaldessa de Barcelona tanca una campanya amb un domini total de la seva imatge i la lliçó ben apresa. Com a prova, el vídeo viral en la recta final de la campanya, en què la seva jo activista del passat (sense maquillar, aparentment despentinada, amb jupa de pell i samarreta reivindicativa de la PAH) s'enfrontava a la seva jo institucional i en el poder: la Colau amb tall de cabells estudiat, maquillada i amb americana de seda. La candidata de Barcelona en Comú coneix el poder simbòlic de les seves peces. Encara que des de l'entorn del partit asseguren que l'alcaldessa no té al seu servei cap estilista i totes les decisions sobre el seu aspecte les prenen ella i la seva secretària, sí que ha resolt amb més encert que els seus oponents episodis clau, com el debat de TV3. La seva americana blanca relaxada (i amb nus!) sobre una samarreta del mateix color oferia un primer pla en pantalla que recordava les demòcrates vestides de blanc com a reivindicació feminista (heretada de les sufragistes) i en concordança amb el llenguatge simbòlic processista, a una posició neutral allunyada de l'independentisme. La seva jaqueta va funcionar amb més encert que el model que li van deixar a Manuel Valls (ho devia ser, perquè no existeix cap explicació davant d'aquell qüestionable patronatge a les espatlles del candidat de Ciutadans) o l'efecte ‘això ho salvo amb una americana per sortir del pas’ pel qual van optar Elsa Artadi (Junts per Catalunya) i Anna Saliente (CUP), més concentrades a relegar l'atenció al ja clàssic accessori protesta a les solapes a favor dels polítics en presó preventiva. 

En termes d'estil, Barcelona ha perdut el clàssic contra Madrid. Oblidada ja la provocació de Cayetana Álvarez de Toledo amb el seu jersei groc en el debat de les generals i enterrada la polèmica sobre l'anorac de plomes de Moncler de 1.000 euros d'Elsa Artadi, la capital espanyola ha acaparat els greatest hits de la campanya: els jerseis republicans de Pablo Iglesias (els signa 198, la marca “d'esquerres” creada en el seu moment pel secretari de comunicació de Podem), Errejón demostra que l'esquerra també pot anar ben vestida i s'ha acollit al clean living under difficult circumstances amb la seva jaqueta Harrington i fins i tot Begoña Villacís ha marcat bombo amb vestit ajustat blanc de Mango en el primer cartell electoral de la democràcia espanyola on una candidata mostrava explícitament el seu embaràs.

Aquí, exceptuant la samarreta viral antifeixista de Marta Rosique (ERC), que es va veure en la seva estrena al Congrés aquesta setmana, ni tan sols Josep Bou ens ha regalat alguna fatxarmilla de les que triomfen en el seu partit. El candidat del PP s'ha cenyit a l'americana i corbata fins i tot per fer de bomber espontani. Una opció clàssica que també abraça amb especial afecte Jaume Collboni (PSC), expert a recórrer al posat amb camisa arremangada al qual fa referència Ocasio-Cortez en el seu documental. A la del Bronx el sector més conservador li va retreure fa uns mesos haver-se fet una sessió de fotos en una revista de moda amb vestit de luxe (prestat per a la sessió) i ella va contestar des de les xarxes: “Acostumeu-vos que l'encerti”. Una cosa de la qual, definitivament, no s'atreviria a presumir cap dels candidats barcelonins en aquesta carrera municipal.