Tornar a la vida

En un dels seus textos de ficció, el patriarca de les lletres judeoamericanes, Isaac Bashevis Singer, va posar en boca d’un personatge la queixa següent: si els jueus, en lloc de lamentar-se tant per la shoah, aprofitessin literàriament les terribles energies en joc, quins relats i quines novel·les més bones que escriurien! És més que probable que el vell Singer anunciés en aquest cru passatge el seu propi programa artístic; tant se val, el cas és que pocs anys després Saul Bellow, Philip Roth i Cynthia Ozick van aconseguir triomfs meravellosos furgant en les vides de les víctimes: com encaixar en un món radicalment alterat? Com canalitzar l’odi? Els obligava la desgràcia a comportar-se sempre de manera exemplar? No podien ser a estones grollers, matussers, mesquins; en definitiva: humans?

Siguem justos: aquesta indagació artística en les exigències i en les misèries de la condició de víctima (o de la condició de pertànyer a un poble víctima) s’ha beneficiat de la literatura testimonial prèvia, tan exigent com clarivident, que els jueus supervivents de la shoah han escrit en diferents idiomes. No cal insistir en el magisteri de Primo Levi, encara que el seu nom pot servir per mesurar la dificultat del que es proposa Charlotte Delbo a Mesura dels nostres dies. Però abans ens calen dues pinzellades biogràfiques.

Delbo va néixer a prop de París l’any 1913, els seus amics de joventut pertanyien a l’avantguarda francesa, després de l’ocupació nazi va participar, al costat del seu marit, en la resistència francesa, i va acabar vídua i deportada a Auschwitz, malgrat no ser jueva. Un cop alliberada va escriure una trilogia sobre la seva experiència, de la qual Mesura dels nostres dies constitueix el tercer volum, i que comença just després de l’alliberament.

LA MESURA DELS NOSTRES DIES

Charlotte Delbo
Traducció de Valèria Gaillard
Club Editor
224 pàg. 16,50 euros

El nervi de llibre passa per l’adaptació de Delbo a la “nova vida”, encara que la paraula adaptació sigui d’una pal·lidesa eixorca: més aviat, del que es tracta aquí és de recuperar el llenguatge, la memòria, la confiança, el gust, la conversa... el sentit d’una vida atrofiada per la presència i la pressió constant de la tortura física i psicològica. Delbo ha sobreviscut a la fàbrica humana de la mort per caure en el món de l’absurd humà que vol seguir endavant després de la matança. Auschwitz la va desconnectar del seu passat i li dificulta relligar-se amb el seu futur. Delbo ens ofereix el testimoni d’unes seqüeles que no operen com a traumes, sinó que més aviat es projecten cap al futur com a llastos que dificulten la represa de la vida corrent. Els dies han perdut la vella mesura i el seu sentit ha quedat desfigurat pel coneixement exacte del que les persones són capaces de fer amb altres persones.

Delbo és lluny de l’estilisme: la seva és una prosa eixuta, sense gairebé greix estilístic nutritiu. El plaer del lector (quin misteri, que de la crònica escrita del dolor també en traiem cert plaer) prové de la tensió moral de les frases, del rigor documental, de la cura de la comprensió. Cal dir que Delbo fuig de la personificació, no es tanca en la cantonada de l’experiència pròpia, sinó que obre el llibre a altres veus, altres testimonis, preferentment dones, que també sobreviuen amb l’estigma de la víctima marcat a foc en la memòria.

Seria excessiu afirmar que Mesura dels nostres dies ofereix al lector una memòria col·lectiva d’una experiència que la mateixa Delbo considera irreductible. Però sí que podem dir que ens presenta un relligat (o més aviat un recosit) de diverses perspectives d’una mateixa experiència: un àlbum de fotografies on diverses sensibilitats van copsant el mateix paisatge desolador. Un àlbum que inevitablement alterarà en el lector l’imaginari de la deportació i els camps d’extermini: on abans amb prou feines s’hi veien homes, la memòria s’omple ara de dones, companyes en el patiment i precursores en l’anorreament.

Mesura dels nostres dies admet altres abordatges i ofereix molt més, però resulta exemplar com a testimoni de les tensions a les quals la condició de víctima sotmet una persona obligada, després de passar per una experiència gairebé inexplicable, a tornar a la vida.