Consells a la Violeta, la filla transsexual de Nacho Vidal

"Em dic Violeta", van ser les primeres paraules que l'Ignacio va dir als seus pares, Franceska Jaimes i Nacho Vidal, per explicar-los, amb sis anys, que era una nena transsexual. Aquesta reveladora expressió és la que dona nom a un documental que mostra els reptes que afrontarà a partir de l'adolescència amb "una història lluminosa i plena de colors que ens ajuda a meravellar-nos de la diferència", explica a EL PAÍS un dels seus directors, David Fernández de Castro. En col·laboració amb Marc Parramon han passat dos anys investigant casos similars a tot Espanya.

Perquè la història de la Violeta, que tenia 11 anys quan va rodar la pel·lícula, també és la de l'Alan, l'adolescent barceloní que es va suïcidar la nit de Nadal del 2015 per l'assetjament que patia a l'institut. També la de Carla Delgado, de 59 anys, la primera diputada transsexual d'Espanya i coneguda com a Carla Antonelli. Tots ells comparteixen una mateixa essència amb diferents desenllaços i diversos denominadors comuns. Per això, les seves experiències personals serveixen de guia per al que la nena encara no ha viscut.

"Quan vam conèixer el seu cas ja s'havia fet popular per qui són els seus pares i, a més, és un exemple de transició d'èxit. Viu en un entorn familiar privilegiat i, per l'edat que té, segueix a l'escola envoltada dels nens que coneix des de fa temps. Així que l'interessant era mostrar la vida dels nens trans des de més d'un punt de vista", diu el cineasta per telèfon. La seva pel·lícula es projecta al festival DocsBarcelona i s'estrena a les sales de cinema espanyoles el 28 de juny, coincidint amb les celebracions de l'Orgull LGTBI+ 2019.

Nacho Vidal, conscient que els prejudicis no entenen de classes socials i enfrontat durant anys a la burocràcia fins a aconseguir que el DNI de la seva filla reflectís el seu veritable sexe, intenta preparar-la sobre una realitat aliena a la seva bombolla de protecció.

L'Alan va començar a hormonar-se amb més edat que la Violeta i encara conservava trets femenins quan li va tocar enfrontar-se a un entorn hostil com el d'un institut. Tot i tenir també l'amor dels seus pares, la pressió social va ser més forta.

"No es tracta de debatre si els nens trans han d'iniciar el procés de transició al més aviat possible, sinó de plantejar-nos si han d'afanyar-se a fer-ho perquè la seva vida sigui més plàcida. Vivim en una societat encara aferrada a la norma binària. Quan la gent accepti que pot entrar al metro una dona amb barba espessa i que no passa res, molts dels nostres problemes es resoldran", opina Fernández de Castro. "La meva filla no està en un cos equivocat, és una nena amb penis", deia Nacho Vidal a EL PAÍS el setembre del 2018.

Al voltant de l'Ester i el Xavi, els pares d'Alan, graviten un munt d'històries de nens i adolescents trans. Alguns d'ells es poden veure en el documental. Després de la mort del seu fill es van convertir en un referent per a la comunitat LGTBI+ de l'extraradi de Barcelona.

"Ells han sabut convertir l'enorme dolor de perdre un fill en energia per lluitar per una causa. Els nanos de la zona passen per casa seva per demanar-los consell i perquè els ajudin amb la paperassa necessària", explica el director. Cadascun d'ells decideix, dins de les seves circumstàncies, quan començar a hormonar-se o si vol o no sotmetre's a una operació de canvi de sexe.

L’ascens de la visibilitat dels nens trans

Quan Carla Delgado va participar com a consellera en la Llei d'Identitat de Gènere del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el març del 2007, no s'hi van incloure els menors trans. "Ella ens explicava que, simplement, no existien casos en aquell moment", recorda el cineasta.

Des de llavors, els pares d'aquests nens s'han organitzat pel seu compte i estan aconseguint posar en l'agenda política un assumpte fins ara ignorant. El gènere documental i les xarxes socials han ajudat a donar-los veu i a posar nom a la seva situació. Franceska Jaimes va començar a conèixer el que li passava a la seva filla Violeta després de veure a YouTube el cas d'un menor canadenc en ple procés de transició. Els seus vídeos li van donar la clau per saber quins passos havia de fer amb el seu marit.

Mentre rodaven Me llamo Violeta, la Fiscalia de Menors va recomanar que el rostre de la nena no aparegués a la pantalla. Els directors van buscar solucions creatives per respectar aquesta decisió. “Aquesta situació ens va fer plantejar si en realitat la Fiscalia està estigmatitzant així el menor en comptes de protegir-lo”, comenta David Fernández de Castro.

Al final, aquesta circumstància va ajudar a introduir un altre element de debat en el documental. “Al meu parer, la societat està molt més avançada que les lleis. És la que, sovint, aconsegueix drets que les institucions no estan en disposició d'oferir”, defensa.