TVE va al Liceu

Diumenge. Liceu. Funció de La Gioconda. Es nota un potent desplegament de càmeres. En el primer entreacte, m’apropo a una d’elles i observo uns folis amb un minuciós minutat a la part posterior. El càmera respon amablement a les preguntes d’aquest espectador tafaner. “Avui és l’assaig”. Dimecres que ve, la funció s’emetrà en directe a cinemes d’Europa, els Estats Units i el Canadà, i mesos més tard es podrà veure a TVE. Però aquesta última emissió no té problemes perquè el diferit permet fer correccions amb tranquil·litat. On hi ha més risc és en el directe de dimecres. Vet aquí els preparatius. Exhaustius.

En aquells folis hi havia un treball de miniaturista. Com es prepara un directe com aquest? En aquest cas, tot comença amb Gonzalo Bello, el director de la retransmissió; Albert Palau, el realitzador; i Jordi Bello, el lector de partitura. Són el nucli dur d’un equip de TVE que necessita estar molt compenetrat.

El treball s’inicia amb aquest trio estudiant un enregistrament de l’òpera. D’aquell muntatge o d’un altre que hi hagi disponible. Després d’assistir a un assaig al Liceu i amb les imatges del muntatge, l’equip fa una nova planificació. És com dibuixar-ne l’storyboard. En una setmana. “Tens l’oportunitat d’explicar el teu conte”, explica Gonzalo Bello. El lector de partitura hi anota el que decideixen: cadascun dels plans i la càmera que n’és responsable. I es fa el llistat que després es lliura a l’equip. “El càmera no pot dubtar”. L’anomenen “la Taula dels Deu Manaments”. A La Gioconda es van fer 1.086 plans. Al llistat figura el minutat amb els plans numerats, quina càmera els ha de subministrar, de quin tipus són (mitjà, de conjunt…), observacions (si hi ha un mutis o una determinada acció) i els temps. També hi ha un pla B perquè han vist uns quants assajos i saben que hi ha accions imprevistes dels intèrprets que poden destrossar la planificació.

Amb tot això l’equip grava una nova funció en vigílies de l’emissió en directe per saber si aquests mil plans que han pensat… funcionen. Entre aquest dia i el de l’emissió, l’equip torna a repassar tot el que han gravat, es fan els darrers ajustos i s’acaba de polir. El dia dels fets, a la cabina de la unitat mòbil, el lector de partitura diu la càmera que entra, anticipant-se uns instants per donar temps a fer-ho en el moment exacte que hi ha anotat a la partitura. Davant seu, té un monitor amb la imatge del director d’orquestra perquè pugui seguir el seu ritme. El realitzador té tot just uns segons per comprovar que la càmera que ha d’entrar dona la imatge pensada o cal anar a una altra. El mesclador punxa la càmera seleccionada i l’ajudant va cantant als càmeres, per l’àudio intern, el número de pla i la càmera del següent. El director i el realitzador són els que han de reaccionar davant dels imprevistos.

Albert Palau ve de les retransmissions esportives i l’òpera ha estat el descobriment d’un llenguatge televisiu i d’un nivell d’exigència inèdit. “Les temàtiques molt minoritàries, com és el cas de la música clàssica, tenen un públic que sap molt de música, però també de televisió. Al futbol si punxes Piqué quan tocaria punxar Messi no passa res, tret que t’hagis perdut un penal. En música, no et pots despistar quan entra la flauta travessera”. La gran diferència, comenta, entre aquestes dues realitzacions és que la primera és un directe que s’improvisa perquè la jugada no està predeterminada. En canvi, a l’òpera, fer el directe és aplicar una planificació que s’ha preparat intensament als assajos. “No s’admet l’error”.

Jordi Bello va debutar com a consultor musical de TVE en una òpera del Liceu: L’italiana in Algeri. I no va haver d’esperar gaire per posar-se a prova. En ple directe, la cabina del control es va quedar sense so. No sentien l’òpera. Bello, pendent dels moviments del director d'orquestra, es va mantenir recitant el número de pla i la càmera. “Fins i tot vaig cantar l’òpera per ajudar”. Dos interminables minuts més tard, quan va tornar el so, eren en el mateix moment de la partitura que els cantants. Per a Bello, una retransmissió no pot ignorar el tempo musical de l’obra. “Que és molt diferent. No és el mateix una òpera bufa, amb frases curtes, més ràpida, que no pas una peça dramàtica amb un altre fraseig i comunicació dels cantants. A l’òpera clàssica, el fraseig i el tempo venen determinats per la forma musical. A la verista, en canvi, agafa força el drama i el text. No hi ha recitatius, és un altre tempo”.

Gonzalo Bello explica que manté la narració televisiva a l’alçada de l’ull, encara que no descarta contrapicats en moments dramàtics molt assenyalats. Sí que prohibeix el zoom i la correcció del pla que està a l’aire. No fa mai primers plans perquè pot ser, com passava a La Gioconda, que la intèrpret del personatge de la mare sigui més jove que la soprano que fa el paper de filla. “I perquè en plena ària, l’artista està concentrat col·locant la veu”.

L’equip planifica en funció de tres criteris: musical, narratiu i dramàtic. La música té una cadència que la realització ha de respectar. Gonzalo Bello és partidari d’una realització invisible, on no destaquin moviments de càmera arbitraris que interfereixin en l’espectacle. Cal tenir presents els moviments escènics. “Si hi ha un canvi de decorat o entra el cor, l’espectador ho ha de percebre. Aquesta és una de les tasques de l’Albert”. Tot i això, la dramatúrgia és el criteri més important. “Quin pla guanya els altres? Si un personatge li diu a un altre que l’odia… qui mostres? Qui ho diu o l’odiat? Una òpera com La Gioconda, on hi ha moltes subtrames, et permet fer moltes eleccions”. Gonzalo Bello defensa fugir de l’arbitrarietat i de l’estètica estèril. “No fem un videoclip: fem un dramàtic”.

La Gioconda es va emetre a 150 sales. El senyal per satèl·lit el subministra TVE i els subtitulats en la llengua de cada país, el Liceu. Molt pocs espectadors, no obstant això, s’imaginaran el meticulós treball de precisió que hi ha al darrere.