El bisbe de Barbastre porta al banc dels acusats el bisbe de Lleida per 111 obres d’art

Les ciutats de Lleida i Barbastre estan separades per tot just 65 quilòmetres de distància, però pertanyen a dues comunitats diferents –Catalunya i Aragó– i a dues diòcesis eclesiàstiques diferents des que el juny del 1995 el Vaticà va aprovar la creació de la Diòcesi de Barbastre-Montsó. Des d'aquell moment, més d'un centenar de parròquies van deixar de pertànyer al bisbat de Lleida i van passar al de nova creació. Llavors també va començar la reclamació del patrimoni que es conservava fins llavors al Museu Diocesà Comarcal de Lleida. Després d'un quart de segle les reclamacions continuen. Aquest dijous comença un judici civil al jutjat número 1 de Barbastre (Osca), on per primera vegada aniran a judici dos alts càrrecs de l'Església: el bisbe Ángel Javier Pérez Pueyo, de Barbastre-Montsó, com a demandant, i el prelat Salvador Giménez Valls, de Lleida, com a demandat.

El febrer del 2018, 43 parròquies d'Osca van donar un poder al seu bisbat per demandar el seu equivalent lleidatà i el Museu de Lleida per haver retingut durant 24 anys 111 obres d'art, entre les quals figuren altars, retaules, pintures, escultures, urnes i creus. El plet va més enllà del terreny religiós, ja que el Govern d'Aragó s'ha sumat a la demanda de la diòcesi de Barbastre i la Generalitat de Catalunya és una part demandada com a part del patronat del Museu Diocesà de Lleida. No és la primera vegada que aquests objectes, anomenats "béns de la Franja oriental d'Aragó" són objecte de litigi als tribunals. Després de diverses sentències, sempre a favor d'Aragó –el 1998 de la Nunciatura Apostòlica i el 2006 per la Congregació de Bisbes–, fa 13 anys, l'abril del 2007, el Suprem Tribunal de la Signatura Apostòlica va sentenciar en un decret, en resolució ferma, a favor de les demandes de les parròquies escindides i va ordenar que el bisbat de Lleida lliurés les 111 obres al de Barbastre-Montsó en el termini de 30 dies. Però mai es va arribar a complir. Entre altres coses, perquè el mateix jutjat de Barbastre que ara porta a judici els dos bisbes va denegar el 2010 l'execució del decret apostòlic (que havia sol·licitat el bisbat de Barbastre-Montsó i la Comunitat d'Aragó) perquè entenia  que un jutjat civil no pot ordenar que es compleixin a Espanya les sentències del Vaticà.

El motiu al·legat pel bisbe de Lleida per no retornar les obres és que l'església només és propietària del 5% del Museu Diocesà Comarcal de Lleida. La resta pertany a les altres administracions que formen part del patronat: la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament i la Diputació de Lleida. També que les 111 obres (com les 1.810 del museu lleidatà) estan catalogades com a béns culturals catalans des del març del 1999 i són una col·lecció indivisible, per la qual cosa és la Generalitat la que ha de descatalogar-les i lliurar-les.

Des de la Diputació General d'Aragó s'assegura que la denúncia civil que ara es jutja no té res a veure amb les diferències polítiques manifestes entre els Governs del socialista Javier Lambán a Aragó i el nacionalista Quim Torra a Catalunya. Aquestes divergències resulten evidents en l'altre conflicte patrimonial que enfronta les dues comunitats: el dels béns del monestir de Vilanova de Sixena; polèmica que en primera instància ha donat la raó a Aragó, però que Catalunya ha recorregut a instàncies superiors. Coincidència o no, la denúncia del bisbat es va presentar, amb el suport de la Junta d'Aragó, el febrer del 2018, durant l'aplicació del 155 pel qual la Generalitat estava intervinguda per l'Estat.

Està previst que les sessions de la vista durin dos dies, dijous i divendres, en la qual declararan, a més dels dos bisbes, prop d'una vintena d'experts i perits de les dues parts que explicaran els informes que han aportat al jutge. En la primera resolució del 1998, que obligava a retornar les peces, es deia que estaven “a títol de dipòsit i no de propietat, mentre la diòcesi de Lleida no provi el contrari en cada cas”. En la vista serà fonamental el treball publicat el 2018 per Carme Berlabé, conservadora del Museu de Lleida, que va estudiar per primera vegada en profunditat la formació del museu. Entre els documents figuren 352 cartes intercanviades entre quatre bisbes i els rectors de les esglésies que parlen de l'adquisició de les obres. També els títols de propietat de 83 de les 111 obres que es reclamen i que legitimen els responsables de Lleida davant del jutge. De les 28 restants Lleida reconeix la propietat aragonesa.

En aquesta documentació apareix el bisbe de Lleida Josep Meseguer, que, entre el 1890 i el 1905, va adquirir 434 peces del museu, entre les quals hi ha gairebé totes les que estan en litigi, als rectors de la diòcesi (abans de l'escissió) seguint les directrius i normes canòniques establertes a finals del segle XIX pel papa Lleó XIII per protegir el patrimoni de les diferents diòcesis. Les mateixes normes que van seguir bisbes de la majoria de museus diocesans espanyols. No obstant això, des del bisbat aragonès de Barbastre asseguren que aquestes compres no tenen cabuda en el dret canònic, ja que no és possible que un bisbe compri un bé a un rector i seran una de les al·legacions en què fonamentaran la seva demanda.

A la capital de la comarca del Somontano esperen totes aquestes obres des de finals del 2010. Aquest any es va inaugurar un nou museu per a la diòcesi amb un espai per a aquestes peces; sobretot per a les més destacades, entre les quals hi ha el frontal de Sant Vicent Tresserra, el frontal i l'arqueta de Sant Hilari de Buira, el retaule de Montanui, la taula de Sant Martí de Lascuarre o la Verge de Zaidín, entre moltes altres. Segons el peritatge d'un dels tècnics de la part lleidatana que ha transcendit, el valor total de les obres és de 7,6 milions d'euros, amb les despeses de conservació i restauració durant tots aquests anys a banda.

Aquest plet que ara comença s'allargarà en el temps, perquè sigui quina sigui la sentència del jutjat de primera instància, bisbats i governs autonòmics presentaran recursos a instàncies superiors fins que hi hagi una sentència ferma. I poden passar entre sis i vuit anys, segons fonts judicials.