L’any que vaig votar per primera vegada

Abans que polítics o candidats, els alcaldables per Barcelona van ser ciutadans anònims que un dia van votar per primera vegada. Les imatges que acompanyen aquestes línies els mostren en aquella època. El ventall d'edats, des dels 76 anys d’Ernest Maragall fins als 27 d’Anna Saliente, permeten fer un recorregut polític i personal que comprèn quatre dècades.

ADA COLAU

Autonòmiques del 1992

L'alcaldessa i candidata de Barcelona en Comú va votar per primera vegada amb els 18 acabats de fer, la primavera anterior als Jocs Olímpics que van posar Barcelona en el mapa del món. Recorda que va acudir a votar amb la seva mare, “votant socialista de tota la vida”. Va votar el candidat del PSC, Raimon Obiols. Aquest any Colau cursava COU i s'estava preparant per a la selectivitat que li va donar accés a la carrera de Filosofia, que va triar pel seu interès en “les humanitats i el pensament”. Vivia amb la seva mare, la seva parella i les seves germanes al Guinardó. Explica que llegia molt, estudiava teatre i li encantava el cinema italià. Ja llavors estava polititzada i participava en el grup de reflexió i acció política Moviment de Crítica Radical. L'alcalde de llavors, afegeix, era Pasqual Maragall, de qui, assegura, n’aplaudia la gestió.

JOAQUIM FORN

Generals del 1982

De jove, el candidat de Junts per Catalunya era una persona molt activa i polititzada, li venia de família. Qui més tard tindria un paper clau en el procés participava en la Crida, militava a la Joventut Nacionalista de Catalunya i amb el temps que li quedava feia de monitor a l’Esplai Turons. Amb 18 anys li va tocar votar per primera vegada, en les eleccions que van donar majoria absoluta a Felipe González. Vivia amb els seus pares al barri del Fort Pienc i després de votar CiU, se’n va anar a fer d'interventor en un col·legi electoral de l'Hospitalet de Llobregat. Forn recorda que va sentir aquest dia una gran il·lusió per votar, encara que en el seu col·legi va arrasar el PSOE. Ho recorda per correu des de Soto del Real, la presó on es troba a la presó preventiva pel judici del procés. Quan va votar per primera vegada Forn estudiava Dret i va deixar pel camí la vocació de ser metge. La seva atracció per la política municipal va començar quan, dos anys més tard, va ser nomenat conseller municipal de l’Eixample.

MANUEL VALLS

Municipals de París del 1983

El candidat que té el suport de Ciutadans va votar per primera vegada amb 21 anys en les eleccions municipals de París. Nascut a Barcelona, feia només un any que havia obtingut la nacionalitat francesa. Quan va votar per primera vegada Valls combinava la seva militància al Partit Socialista Francès amb els estudis de la llicenciatura d’Història. Recorda que va votar per la llista socialista en uns comicis en què va arrasar Jacques Chirac. “Les meves referències eren Michel Rocard, Willy Brandt, Olof Palme, Felipe González; la socialdemocràcia oberta i moderna”, explica Valls, que subratlla que ha estat un socialdemòcrata des dels 18 anys: “Mai vaig ser comunista, trotskista, que és el que generalment ets quan comences, una forma de radicalitat. Jo sempre vaig ser socialdemòcrata”. Tres anys després, el 1986, Valls va guanyar un escó al consell regional de París, el seu primer càrrec públic.

ERNEST MARAGALL

Generals del 1977

El cap de llista d'Esquerra Republicana a la capital catalana i més veterà de tots els candidats en campanya va haver d'esperar fins als 34 anys per votar per primera vegada. Va ser a les eleccions generals de 1977. Però molt abans d'això el seu compromís amb la política transcorria en la clandestinitat. Amb només 18 anys, el 1961, es va acostar a la lluita antifranquista a través del Front Obrer de Catalunya (FOC) juntament amb el seu germà, l'expresident Pasqual Maragall. Llavors vivia a Barcelona i era analista informàtic a l’Ajuntament de Barcelona. Les primeres eleccions de la democràcia, de fet, van ser un any després que participés en la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya-Congrés.

JAUME COLLBONI

Autonòmiques del 1988

Amb 18 anys, el candidat del PSC estudiava Dret i treballava fent enquestes telefòniques. Des que era un noiet tenia tendència a prendre part activa de tot allò en què participava: l'escola, associacions d'estudiants i agrupacions juvenils. Era una època d'intensitat política i social tant a Catalunya com a la resta d’Espanya i l'alcaldable socialista estava al corrent de la informació general i la política, encara que mai li va passar pel cap que s’hi dedicaria. Va votar per primera vegada en les autonòmiques de 1988 i ho va fer per Iniciativa per Catalunya. En les municipals i generals sempre va votar socialista. Pel seu afany de ser a totes les salses, va voler participar en les decisions del seu districte, Horta-Guinardó, i va ser conseller socialista. Aquesta experiència i la seva feina com a funcionari a la Diputació de Barcelona sí que van determinar que els seus passos s'encaminessin definitivament a la política.

ANNA SALIENTE

Autonòmiques del 2010

La candidata a l'alcaldia de Barcelona per la CUP tenia 19 anys quan va poder estrenar-se a les urnes. El resultat va suposar la fi del Tripartit i la tornada a la Generalitat de la Convergència d’Artur Mas. Va votar la iniciativa de Joan Herrera. En aquell moment estudiava Sociologia a la UAB i alemany en una acadèmia del seu barri, el Baix Guinardó, on viu amb els seus pares. Saliente recorda la crisi com un moment amb molta dificultat per trobar feina, tot i que ella va aconseguir fer classes particulars. D'aquells anys també recorda el dia en què va aprovar el permís de conduir, el Dia de la Dona de 2009, en què va haver-hi una nevada històrica a la ciutat.

JOSEP BOU

Generals del 1977

Al candidat del PP el van enxampar les primeres eleccions democràtiques, les de 1977, amb 22 anys i tornant com a llicenciat de la Brigada Paracaigudista en la qual es va allistar com a voluntari. “No m'agradaria mentir però crec que vaig votar Aliança Popular. El meu pare era de Fraga”, afirma. Va votar en un col·legi de Roquetes o Verdum, on la seva família tenia la fleca sobre la qual ell va construir la cadena. “No hi havia experiència i va ser un desastre, va haver-hi gent que va ficar el DNI a l'urna. Hi havia confusió, incertesa i por, però ganes d'entendre'ns. L'esquerra es va portar molt bé i això que va perdre la guerra”. Bou tenia inquietuds però mai va arribar a militar. Es va dedicar a treballar “moltíssim” com a forner i a patir les conseqüències de les vagues polítiques que el PSOE, diu, va impulsar contra Suárez. “La meva fleca va ser l'única de Barcelona que va obrir en una vaga”. El seu temps lliure l’invertia a llegir i fer esport.