La seguretat com a arma política

Quan es parla de seguretat en política, sempre recordo les eleccions presidencials franceses del 2002. Durant els mesos previs a la primera volta semblava que França s’enfonsava en la inseguretat. Però Jean Marie Le Pen va avançar Jospin i va ser el president del Front Nacional qui finalment va disputar la segona volta a Jacques Chirac. I miracle: l’endemà la seguretat havia deixat de ser notícia.

Aquesta anècdota serveix per situar un debat que sempre és una mica trampós perquè es basa en la confusió d’un concepte amb mil cares. Sota l’epígraf seguretat hi caben coses molt diverses: de la petita delinqüència a la brutícia o la il·luminació dels carrers, de les situacions de marginació i pobresa a les formes d’ocupació mafiosa organitzada, del soroll i les picabaralles de zones d’especial concentració turística als joves marginals, de la criminalització de la immigració als traficants urbans, i moltes coses més. Un xivarri que no és innocent perquè redueix problemes complexos a una forma simple que sempre desperta aplaudiments: mà dura. I afavoreix les propostes demagògiques com les que afirma amb veu estrident i sense immutar-se que en 90 dies eliminarà el top manta. Populisme en estat pur.

El debat de la seguretat és simplificador –i, per tant, empobridor– perquè la paraula va associada a una sola idea: llei i ordre. I perquè la seva eficàcia electoral es funda en la seva capacitat de generar climes d’opinió molt reactius a partir d’unes poques xifres i notícies, atès que la fragilitat és condició humana i la por és el sentiment més estès.

No hi ha cap mena de dubte que la seguretat serà un tema recurrent de les eleccions municipals a Barcelona. Tenim l’escenari òptim. Tradicionalment s’ha dit que la dreta –gent d’ordre- és sensible a la seguretat i l’esquerra la menysprea. És veritat que a l’esquerra li ha costat entendre la gestió de les pors en unes societats amb àmplies capes mitjanes benestants. Uns sectors que la crisi ha col·locat davant de situacions de vulnerabilitat que ja creien superades, alhora que l’austeritat disminuïa la capacitat de protecció tant per la pèrdua de posició de bona part de la ciutadania com per la reducció dels recursos públics. Quan molts ciutadans viuen amb l’angoixa al cos, el discurs de la seguretat fa forat i és útil com a tapadora de les causes profundes del malestar, les que deriven d’una situació econòmica i social greu. I al mateix temps serveix per construir bocs expiatoris per carregar-los les nostres desgràcies: com els immigrants i els perdedors com a principals objectius.

Les campanyes sempre venen marcades pel candidat sortint. En el cas de l’alcaldessa Ada Colau, que provenint dels moviments socials va arribar a l’alcaldia agafant per sorpresa els poders establerts, la pluja de dards acusadors de deixadesa caurà implacablement sobre ella. Deia l’entranyable Josep María Ainaud de Lasarte que havia viscut la dictadura de Primo de Rivera, la República, el franquisme i la democràcia, i que sempre havien governat amics i coneguts de casa. Amb l’arribada dels Comuns es va trencar la cadena: ningú dels acostumats a manar els havia saludat mai. I la desconfiança és estructural.

Que la dreta es llanci per la via de la visió reduccionista de la seguretat és el més normal del món. Sempre ho ha fet i ara encara més, en la mesura que les seves receptes econòmiques actuals, el mal anomenat neoliberalisme, tenen ben poc a oferir per a una seguretat en sentit integral (econòmica, social i legal). L’esquerra, amb raó, no voldrà regalar-li el tema de la seguretat. El risc és que en el simplisme de la batalla política no ho sàpiga matisar i complicar. Des de l’esquerra la seguretat no només pot ser més policia, més repressió. La seguretat s’ha d’entendre globalment, i això comença per la feina, per l’habitatge, per l’ensenyament, per l’atenció, pel transport, per la lluita contra la precarietat i la marginació. En definitiva, pels grans problemes de ciutat. Però malauradament és inútil demanar que s’afronti el debat de la seguretat amb rigor i sense demagògia. Per a alguns és l’arma més barata per crear un clima contra els seus adversaris. I amb un ressò fàcil als mitjans.