Misogínia històrica

La misogínia és una constant a la història de lletrats i d’illetrats, des dels orígens mateixos de la nostra civilització. La Bíblia és misògina —perquè pertany a una societat patriarcal— i Valéry també ho és, al segle XX, encara que fos molt intel·ligent i formés part d’una cultura amb més igualtat entre homes i dones. La gran misogínia, a banda tota la que llegim en textos medievals (vegeu el llibre d’Isabel de Riquer i Robert Archer Contra las mujeres, Barcelona, Quaderns Crema, 1998), va produir-se al continent als segles XIX i XX, pel fet que són els segles en què les dones van conquerir quasi tots els drets i el respecte que mereixen. Només hi ha dos moments en la història de la cultura europea en què les dones hagin estat motiu d’una lloança exquisida: el temps de l’amor cortès, que va dels trobadors provençals a Petrarca; també una part del XVIII, amb excepcions, quan la dona, com hem vist en articles recents d’aquesta mateixa secció, van ser les protagonistes de la vida social i de les opinions cultes.

Però el més permanent, en aquesta història de la nostra Europa, és la maldiència i els penjaments contra les dones, fins a l’extrem d’enormes barroeries. Vegeu-ne uns quants exemples, exposats sense ordre ni concert.

“La dona és natural i, doncs, abominable” (Baudelaire); “Per a la major part de les dones, estimar un home és enganyar-ne un altre” (Étienne Rey); “Als trenta anys, una dona ha de triar entre el cul i la cara” (Coco Chanel); “No es podria inventar l’art de fer-se estimar per la dona pròpia?” (La Bruyère); “Quan s’ha vist un munt de dones alemanyes, quin enorme plaer us produeix veure una vaca!” (Claudel); “Un gran filòsof situava l’ànima dels homes a la glàndula pineal. Si jo pogués atorgar una ànima a les dones, sé molt bé on la situaria” (Diderot); “L’amistat entre dues dones és tan impossible com entre dos establiments de queviures l’un davant de l’altre” (Alphonse Karr); “Llur esperit és dolent, l’ànima n’és fràgil: / no hi ha res de més feble ni de més toixarrut, / res de més infidel; però dic, car soc tossut: / per aquest animal farem sempre el que calgui” (Molière); “Sempre hi ha un mico galdós en la més bella i més angèlica de les dones” (Balzac); “Gates; això són sempre les dones. O ocells. I, en el millor dels casos, vaques!” (Nietzsche); “Fa dos anys que no parlo amb la meva dona: ha estat per no interrompre-la” (Jules Renard); “Quan una dona té la virtut de callar / és que té qualitats per damunt del comú” (Corneille); “La felicitat perfecta no existeix, com va dir aquell home quan es va morir la seva sogra i van presentar-li la factura de les pompes fúnebres” (J. K. Jerôme); “Qui és aquella que apareix com l’aurora, que és bella com la lluna i resplendent com el sol, però temible com els batallons?” (Bíblia, Càntic dels Càntics); “No hi ha llit més confortable que el del solter” (Ciceró); “Fer l’amor és un acte que s’assembla molt a una tortura o a una operació quirúrgica” (Baudelaire); “Un ministeri de la Condició femenina? I per què no una secretaria d’Estat del ganxet?” (De Gaulle); “Déu va crear l’home i, veient que no estava prou sol, li va donar una companya” (Valéry); “La dona sempre serà dona, és a dir, ximple, es posi la màscara que es posi” (Erasme de Rotterdam); “Tens nom de dona, fragilitat!” (Shakespeare); “Hi ha dones amb talent; però cap que posseeixi aquesta follia del talent que anomenem geni” (Simone de Beauvoir); “Les dones s’assemblen als penells: deixen de bellugar-se quan es rovellen” (Votaire); “Estic molt contenta de no ser un home perquè, si ho fos, estaria obligada a casar-me amb una dona” (Madame de Staël); “Les dones tenen tanta imaginació i sensibilitat que no poden estar dotades per la lògica” (Madame du Deffand); “L’home és una màquina tan complicada, que sovint costa entendre-hi res, sobretot si aquest home és una dona” (Dostoievski); “El matrimoni ve de l’amor com el vinagre del vi” (Lord Byron); “La ciència o l’ocupació més honorable per a una dona és la ciència de portar la casa” (Montaigne); “Vet aquí el millor consell per a un home raonable: no et creguis mai una dona, encara que digui la veritat” (Eurípides); “Les dones són instruments intercanviables per a un plaer sempre idèntic” (Proust); “A França, els homes que han perdut la seva dona estan tristos; les viudes, la mar de felices” (Stendhal); “Quan ens fem vells, els homes ens fem un rostre; les dones se’l desfan” (Goethe).

Tot això són afirmacions escrites per dones i per homes de qualssevol temps, i de cultures diverses. Preguntem-nos: eren totes i tots imbècils i masclistes? Aturarà l’actual moviment feminista aquestes flastomies? Durarà per sempre aquesta lacra per la qual, amb independència de l’ordre social, el sexe, la cultura i la justícia, les dones són víctimes de tals penjaments? Caldrà convertir l’etern debat entre homes i dones en una branca de la dialèctica universitària? Hi ha cap cosa en els gens masculins i femenins que expliqui per què ha estat tan constant la crítica de les dones, adés per part dels homes, adés per part de les dones mateixes? Què hi ha d’història i què de naturalesa en tota la qüestió?