Reversible

A la vida gairebé res és reversible. Tornar al passat o viatjar al futur per canviar el present és impossible, com nul·la és la capacitat d’omnisciència dels humans. Només el motor immòbil i el prolífic novel·lista que és Déu sap si un individu es capbussarà a l’aigua o es gratarà el cap, i en quin moment de l’eternitat ho farà. Tota divagació sobre el temps és substancial, i qualsevol conclusió clarivident presagia bona part de la discussió posterior, ja sigui filosòfica, física o, ja que hi som, artística. Ensayos sobre filosofía del tiempo, del neozelandès Arthur N. Pryor (Alpha Decay), hauria estat una aposta perfecta per a qui vulgui especular sobre la naturalesa de la subjectivitat i de les veritats fugitives del nostre entorn físic i tecnològic.

Pryor va ser el primer filòsof que va aplicar la lògica temporal al temps, a la intel·ligència artificial i a la lingüística formal. La seva influent Papers on Time and Tense, d’on surt aquesta primera traducció al castellà, es va publicar un any abans de la seva mort, el 1968. Llegits avui, els seus assajos són un catàleg de qüestions que il·luminen sobre per què canvien les coses però no els successos, que en realitat ocorren, tret que arribem a la vora de l’horitzó d’un forat negre. O sobre els processos quàntics, que no es juguen només en l’accelerador de partícules CERN de Suïssa, sinó que també s’expliquen i apliquen artísticament (Quàntica, al CCCB).

Pensar el temps és interrogar-nos sobre el mateix que va inquietar els antics: realment el temps passa?; hi ha un supertemps des del qual em puc veure a mi mateixa?; flueix el temps a un determinat ritme quan vola? No hi ha res de concloent davant la gran pregunta existencial, però sí que sabem que no hi ha un present de cop, les coses canvien i els successos s’allarguen en processos. Una taula s’embruta o es desgasta, una fruita es podreix, aprenem coses, les oblidem... Vam comprar una obra d’art i ens agrada molt, després l’odiem i ens en desfem, el seu preu canvia i el seu valor per a nosaltres també.

Una ocasió per posar a prova tot aquest embolic temporal és pensar la galeria Estrany-De la Mota com un riu d’aigües abundants on es van banyar i es banyen desenes d’artistes al llarg de quatre dècades. Throwback (Reversió) és de les exposicions més curioses, sòlides i iròniques d’aquests últims anys. La integren diversos centenars d’obres procedents dels fons de la galeria, d’artistes espanyols i internacionals: Perejaume, Sergi Aguilar, Richard Hamilton, Guillen-Balmes, Joan Rom, Francesc Ruiz, Juan Luis Moraza, Rosa Amorós, Katharina Fritsch, Hernández Díez o Douglas Gordon, entre d’altres.

Pintures, escultures, fotografies, documents, catàlegs i vídeos, que en algun moment es van exhibir en tota la seva singularitat, se solapen ara o s’impugnen els uns als altres. Una pintureta d’un joveníssim Barceló es confronta amb els dibuixos que Richard Hamilton va fer als seixanta a Cadaqués, on estiuejava al costat del seu amic Marcel Duchamp. Una capseta escatològica de Frederic Amat segueix el fil a un paisatge de Perejaume... i així baixen les aigües, des-ordenades per un comissari/artista (!) del nom del qual la galerista Àngels de la Mota no es vol recordar. Cada jornada és una mostra diferent, les obres s’exhibeixen en la seva casualitat, esvalotades, sobre una taula o recolzades en una columna, penjades en una paret o al costat d’una cartel·la equivocada. El que abans va ser segueix sent, és un succés, un present obert en oposició al que sembla que ja va passar però pot ser que segueixi passant quan es vagin mostrant més peces, de la dècada dels noranta i més recents, i alhora aquestes s’enfonsaran en el passat per tenir una nova vida, en la sala d’una altra casa o en un museu.

Throwback és un tros del passat del galerisme barceloní, però amb una reversibilitat particular, ja que De la Mota, després del tancament de la sala al juny, crearà un laboratori de projectes artístics. Tot flueix, només cal veure a quin ritme. De moment, està passant.