Vida o congelació

Enguany, el premi que atorga la Fundació Mies van der Rohe ha recaigut en el Grand Parc de Bordeus, conjunt d’edificis reparats format per grans blocs laminars d’habitatges on viuen més de 500 famílies en cadascun. Als blocs premiats se’ls han afegit unes amples galeries que n’augmenten la superfície i en milloren significativament l’aïllament i, en conseqüència, el comportament energètic, una operació que de manera sintètica ha consistit a afegir a tot el bloc una nova i gruixuda façana en tota la seva superfície. És en aquest cas un premi a la lògica més que no pas a la racionalitat i al talent aplicat a solucions pràctiques, un talent que sorgeix de l’observació i no pas de l’abstracció, cosa que duu a reparar i no a enderrocar. Una de les coses més atractives del projecte és la publicació d’algunes imatges dels nous interiors de les generoses galeries de què la gent sembla haver-se apropiat sense gaire esforç aparent convertint-les en alguna cosa a mig camí entre una saleta i un hivernacle. Per als projectistes d’aquest edifici, al qual li han donat una segona vida, aquesta obra és una més de la diversa manera d’operar que han assajat altres cops, una manera disposada, si cal, a renunciar a un encàrrec si el motiu d’aquest no és estrictament necessari.

Però en aquest cas no és l’obra premiada en si mateixa el que ens interessa, sinó la confrontació entre aquesta i la naturalesa que encarna la fundació, no tant del premi (que ja estava en funcionament al cap de poc de constituir-se la institució, amb la seva vinculació amb un gran nombre d’institucions europees), sinó de la filosofia i les activitats que es realitzen des del Pavelló Alemany a Barcelona. D’altra banda, de manera lenta però inexorable, l’obra de Mies van der Rohe ha estat sistemàticament utilitzada aquí per evocar valors i conceptes lligats a l’arquitectura, especialment de mans d’un sector de la professió vinculat al catolicisme més conservador, valors com ara precisió, silenci, gravetat, pes o estructura, que han estat utilitzats per construir un discurs intencionat que formalment coincideix amb l’ideari de l’anomenat minimalisme i amb el qual aquest sembla identificar-se. Una geometria elemental, ordre, simplificació, absència de trets ornamentals, buit i desmaterialització, uns ingredients que, a priori, podrien coincidir amb un ideari de pobresa i ascetisme amb el qual s’ha construït un llenguatge arquitectònic que té nombrosos exemples escampats per tot Espanya i que paradoxalment ha acabat per fer de la renúncia pura ostentació. El Pavelló Alemany mateix ha servit en nombroses ocasions per assajar intervencions conceptuals que coincideixen amb aquest mateix esperit, però sembla resistir-se a donar senyals de vida i d’humanitat que tinguin una repercussió social com en té atorgar un premi a una obra com la que ens ocupa.

És per això que premiar un edifici com aquest, un bloc d’habitatges reformat i on viuen persones normals, resulta un fet sorprenent. Començant per la construcció en ella mateixa, realitzada amb pòrtics de formigó i lloses que formen una monumental bastida aplicada sobre la façana del bloc amb tancaments a base de fusteries metàl·liques bàsiques sense cap sofisticació material. Aquest punt de construcció pragmàtica, quasi com un pàrquing en alçada, contradiu la polida retòrica congelada del pavelló amb els seus pilars folrats d’acer inoxidable i les seves elegants fusteries amb vidres de gran format. Però el més sorprenent és l’aspecte que ha pres la reforma a l’interior amb les seves galeries ocupades amb objectes i mobles que posarien malalt qualsevol minimalista convers, deixant al descobert que la seva devoció per la puresa és una manera com qualsevol altra de defugir del mínim gest d’humanitat. A les cases de la gent que viu en aquests blocs, els interiors no són instal·lacions conceptuals com les que es realitzen periòdicament al pavelló alemany, sinó un gest d’apropiació carregat d’humanitat. Per a quan el pavelló ressuscitat tindrà un gest veritablement vital i posarà peixos i plantes als estanys perquè celebrin el Paradís? O és pecat?