Espanya plural

Els partits nacionalistes perifèrics han tingut un pes important en la conformació de governs estables a Espanya, tant quan ha governat el Partit Popular com quan ha governat el Partit Socialista. En altres ocasions, el suport no ha estat constant i exprés, però sí que ha permès aprovar lleis de pressupostos d’Estat, instrument essencial de governabilitat, o altres iniciatives legislatives d’enorme transcendència.

L’efecte útil que els partits nacionalistes perifèrics han tingut en l’estabilitat institucional espanyola els ha comportat una enorme visibilitat i un impacte polític superior al que els correspondria pel seu pes polític numèric al Congrés dels Diputats. No obstant això, el parlamentarisme i el sistema electoral previst a la LOREG han compensat, d’alguna manera, el perfil baix amb què la Constitució del 1978 ha configurat el Senat, teòrica cambra de representació territorial, i els instruments febles de participació de les comunitats autònomes en els processos de presa de decisió de l’Estat. La doctrina ha anat fent paleses aquestes circumstàncies des de fa molts anys i, per aquesta raó, hem estat reclamant una reforma del model d’organització territorial de l’Estat previst a la Constitució.

D’altra banda, recordem que les autonomies també són Estat. Una part dels problemes que tenim avui a Catalunya es deuen, precisament, al fet que l’Estat ha anat desapareixent, i ha permès que alguns exerceixin l’autonomia com un àmbit de poder polític excloent. Al mateix temps, l’aparell polític de l’Estat (central) ha actuat en moltes ocasions amb desconfiança respecte a les institucions autonòmiques, tractant-les com a poders delegats, i no com a entitats que troben la seva legitimitat en la Constitució, exactament igual que les de l’Estat (central).

Pretendre restringir la presència dels nacionalistes perifèrics al Congrés podria suposar una nova manera de capar la presència i la representació de les comunitats autònomes a les institucions de l’Estat. És cert que els partits nacionalistes autonòmics no representen necessàriament les comunitats autònomes o els seus interessos, però és evident que són partits amb un alt nivell de suport ciutadà i que tenen una alta presència en les instàncies de govern autonòmiques.

De fet, les eleccions celebrades el 28 d’abril han posat de manifest que hi ha una part important de la ciutadania que davant dels atacs d’alguns partits a les seves institucions o a la seva identitat, han donat el seu vot a partits nacionalistes o regionalistes. Aquestes opcions polítiques han estat percebudes com una manera de frenar l’extrema dreta però, també, les amenaces del PP i Ciutadans de recentralització.

ERC, JxCat, EAJ-PNV, EH-Bildu, CCa-PNC, NA+ i PRC sumen 2.462.977 vots, i 37 escons al Congrés (més que Cs en les últimes eleccions, o més que Podem en aquestes). A aquests s’hi poden sumar els vots de Compromís (172.751), amb un escó, i fins i tot els sobiranistes d’ECP-Guanyem (614.738), amb 7 escons. Això és, més de 3.000.000 de persones, més d’un 12% dels electors, 45 diputats. Aquests resultats, per més que determinats sectors ideològics s’hi entestin, també són representatius d’Espanya i, precisament per això, la Constitució ja va configurar el 1978 un sistema descentralitzat políticament.

La LOREG es va pensar per a un moment democràtic molt concret, el de posar en marxa del nou sistema constitucional. Això requeria d’estabilitat política, ergo, un Parlament sostingut sobre dos grans partits acompanyats d’alguns grups minoritaris. Avui l’arc parlamentari, com la societat, ha canviat substancialment. Els interessos ciutadans ja no s’ordenen en eixos exclusius d’esquerra i dreta, sinó que concorren amb altres criteris que acaben determinant el vot ciutadà. Un d’aquests eixos és el nacional. Tot el que ha passat a Catalunya en els darrers anys, que ens ha col·locat en una situació política d’excepcionalitat democràtica, no es pot aprofitar per limitar la presència autonòmica al Congrés dels nacionalismes perifèrics, per altra banda, diversos entre si i, en molts casos, amb actituds del tot lleials al sistema.

Els nacionalismes perifèrics no desapareixeran, com tampoc ho farà l’independentisme a Catalunya. Qualsevol Govern haurà de comptar en aquesta nova etapa amb algunes d’aquestes formacions. Sens dubte, l’independentisme català genera recels, i amb raó, però el seu lideratge ara està en mans d’ERC, una força que sembla haver reorientat les seves prioritats. Aprofitant, a més, la majoria al Senat del PSOE seria el moment de reprendre el debat de la reforma territorial, oferint, com a mínim, un full de ruta per al qual s’exigeix lleialtat a les parts. Esperem, a més, que almenys una part de la dreta hagi entès el missatge.