“Ningú d’Ensenyament ha visitat mai el Taller de Músics”

Al barri del Raval de Barcelona estan de celebració. El Taller de Músics fa 40 anys de vida. Una autèntica fita que es commemorarà amb diversos esdeveniments, com ara un cartell de luxe per al 26è festival Ciutat Flamenco, la recuperació de les 12 Hores de Jazz a la Ronda o la més que probable (només falten alguns permisos) edició discogràfica de la històrica reunió d’Enrique Morente i Max Roach el 1992. Lluís Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954), fundador de la carismàtica escola, no dissimula aquests dies la seva felicitat exultant.

Pregunta. Com va néixer el Taller de Músics?

Resposta. Comencem el 1979 amb un despatx al carrer Requesens i tres aules més petites que aquesta taula, insonoritzades amb caixes d’ous i cortines de cotó. Sense cap pretensió. Fernando Hernández, el meu soci fins a 1986, i jo procedíem del camp de l’edició llibertària: acabàvem de publicar El libro rojo del cole, pel qual ens van denunciar des d’associacions de pares fins a la Conferència Episcopal. Amb aquest passat vam crear una escola de música que al principi va ser llibertària però que després es va anar regulant. A Espanya no existia un mètode pedagògic alternatiu als conservatoris, nosaltres tampoc el teníem, i no vam pretendre mai ser cap alternativa, ni transgredir, ni renovar.

P. Però es van convertir, precisament, en una alternativa transgressora i renovadora...

R. Va ser molt casual, una conseqüència de la inquietud, ideologia i filosofia de vida dels que vam estar en un primer moment i d’una sèrie de músics de molt diferents llocs que eren a Barcelona.

P. En poc més d’un any van sorgir les escoles de Zeleste, L’Aula i el Taller, mentre que a la resta de la península no hi havia cap escola alternativa. Què passava a la Barcelona de finals de la dècada de 1970 per afavorir aquesta proliferació?

R. La primera va ser la de Zeleste, al pis superior del club. Víctor Jou, el seu creador, va ser un pioner... Es va anar formant una cadena que només es va donar a Barcelona. L’ambient sociocultural, l’entorn, la llibertat al carrer... per fi s’havia acabat la dictadura, les eleccions democràtiques dels ajuntaments, les autonòmiques van arribar el 1980... Barcelona bullia. En canviar de dècada va canviar tot una mica: els polítics van portar l’administrativisme i la burocràcia.

P. Zeleste va desaparèixer i L’Aula va ser absorbida en plena crisi pel Conservatori del Liceu. Què tenia de diferent el Taller per resistir?

R. Inicialment tots els alumnes eren músics professionals d’orquestra que volien saber-ne més de les tècniques d’improvisació. Eren professionals, ja tenien coneixements. I necessitaven treballar, així que Hernández i jo ens vam posar també a organitzar concerts i buscar bolos per als alumnes. Aquest va ser un fet diferencial, com ho va ser també la creació dels Seminaris de Jazz a partir de 1980. Els seminaris sí que van ser trencadors, tant que venia gent de tot Espanya. Fins a 1984 tot va ser molt experimental, aquell any es va incorporar Zé Eduardo, que tenia un programa pedagògic propi que no havia pogut implantar a Lisboa. La seva arribada va generar un efecte crida de músics que es van passar a la nostra escola i l’arribada d’uns altres de fora. Nosaltres vam seguir la nostra línia: comencem a publicar discos el 1985, inaugurem el club JazzSí el 1994... Actualment, tenim 1.300 metres quadrats d’aules, amb 600 alumnes al Raval i 200 més a Fabra i Coats. En total, gestionem 300 nòmines, de les quals 50 són fixes i la resta, contractes per hores. Mantenir-nos ha estat una heroïcitat.

“És molt difícil obrir un local a Barcelona. Cada vegada hi ha més entrebancs. La normativa no s’ha canviat en dècades”

P. Es van sentir acceptats per la societat cultural i política del moment?

R. Des que vam néixer i fins a 1990, i ho puc demostrar perquè estem posant al dia l’arxiu del Taller, totes les cartes enviades a les institucions, ja fos Ajuntament o Generalitat, van ser contestades negativament. No sé què passava... Evidentment, nosaltres proveníem del món llibertari de Nou Barris i d’una distribuïdora llibertària, el tipus de professorat també era molt anàrquic... No sé si això va influir, suposo que sí. Les nostres relacions amb la societat benestant barcelonina no existien. A partir de 1990 vam tenir algun tipus d’ajuda, però mai per a l’ensenyament, només per a la difusió i promoció, o per millorar els locals. I, a dia d’avui, continuem així. Cap conseller ni consellera d’Ensenyament han visitat mai el Taller. En canvi, els presidents Pujol, Maragall, Montilla i Mas han vingut diverses vegades. I també consellers de Cultura, però mai d’Ensenyament, tot i que som una escola. No trec conclusions, només dic que és una realitat, i no pas volguda per nosaltres, perquè sempre els convidem que vinguin i vegin el que estem fent en el camp de l’ensenyament.

P. Malgrat aquest suport absent de l’àrea d’Ensenyament de la Generalitat, el 2009 van obrir una nova parcel·la de grau superior universitari...

R. Quan es va obrir l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), únic centre oficial públic que imparteix a Catalunya el grau superior de música, va resultar que bona part del professorat havia estudiat o havia fet classes al Taller. Al mateix temps, començava a baixar el nombre d’alumnes. Ja no es tractava de músics professionals sinó de gent jove, i els pares, els que pagaven, volien que els fills tinguessin el recorregut complet al mateix lloc, com passa amb els col·legis de primària fins a batxillerat... I, sobretot, que això es traduís en un títol. Ara ja tenim el recorregut complet.

P. Un músic necessita tenir un títol superior?

R. No. El que necessita és tenir la preparació que un títol superior pot donar-li, no el diploma. No crec que mai sigui necessari el diploma per tocar en un escenari... I si arriba aquest moment, sincerament, espero estar mort.

P. En aquest moment, a Barcelona hi ha quatre escoles amb grau superior: una de pública, l’Esmuc, i tres de privades: Liceu, Jam Session i Taller de Músics. A París, per exemple, només n’hi ha dos. Sabent quines són les realitats musicals de les dues ciutats, hi ha alguna cosa que falla, no?

R. És un excés! És una qüestió de falta de planificació del Departament d’Ensenyament, que ha considerat que, essent liberals, tothom té dret a muntar el que vulgui. A partir d’aquesta teoria liberal s’ha arribat a un desgavell. Crec que s’hauria d’haver planificat.

P. El resultat és que, amb quatre escoles superiors, el nombre de músics titulats cada any és alt i tothom es queixa de la falta de locals per actuar. Quin futur els espera?

R. Si a Barcelona hi hagués més llocs per fer música en directe, la ciutat canviaria a millor. Ara és molt difícil obrir un local. Cada vegada hi ha més entrebancs. Per part de polítics de colors ben diversos hi ha una intenció d’ajudar, t’escolten, cert, però després hi ha els serveis tècnics i jurídics que han de complir unes normatives que no s’han canviat ni adequat en dècades. A més, una regla que ha empitjorat les coses, tot i que admeto que és positiva, és l’obligació que tots els músics que actuen estiguin donats d’alta; això encareix i entorpeix la contractació, tot i que serveix perquè quan el músic es retiri pugui cobrar alguna cosa. Si vas al servei social de la Societat General d’Autors d’Espanya (SGAE), es veu la quantitat de músics —i alguns són dels que han fet història— que viuen del que els passa l’entitat perquè no havien cotitzat mai. Els músics joves han de pensar que si volen tocar en directe no tot serà al costat de casa teva. No poden basar la seva economia en les actuacions que es facin a la seva ciutat.

P. Molts dels problemes dels locals venen de les molèsties als veïns.

R. Parlo de nosaltres perquè crec que és extensible a tots els locals: fa 40 anys que som al barri, i amb el club, des de 1992, que tanca a les 10 de la nit; però, és clar, no tenim drets adquirits. Tot i així, seria lògic que qui vingui a viure damunt del Jazz s’informi que això existeix. Nosaltres som veïns també, hem ajudat a generar expectatives noves en tres carrers que als anys vuitanta més val ni recordar el que hi havia allí; en alguna cosa hem ajudat al canvi social del barri, crec. La paraula veí s’ha convertit en “que ve el llop”. Ens ha succeït poques vegades, però quan ve la Guàrdia Urbana i els preguntes quants veïns han protestat, veus que es tensen: si ha trucat un, no són “els veïns”. Des del 2012 arrosseguem una denúncia per soroll d’una veïna que vivia al quart pis, una senyora que estava de pas per la ciutat, molt respectable. Som al 2019 i l’expedient encara està donant voltes. Una altra reivindicació dels espais de música en directe és que haurien d’estar etiquetats com a espais culturals, i en aquest moment són bars.

P. Què hauria de fer l’administració?

R. Acceptar que tot això és cultura. Han de canviar els reglaments, les normatives, perquè els serveis tècnics i jurídics no tinguin tanta por, sempre que es demostri que no es molesta, esclar.