El protagonisme ‘in absentia’ de Vox

Aquesta és una campanya electoral molt atípica. Una campanya que s’ha iniciat de manera sobtada, que s’ha partit per la meitat per les vacances de Setmana Santa i que comença amb un 41% dels electors indecisos té tots els números d’aconseguir ràpidament un alt voltatge. Els candidats saben que serà decisiva per decantar voluntats i, per això, s’han llançat a una batalla a matadegolla amb la dificultat afegida que s’han de barallar en diferents fronts, atès que gairebé tots s’han de protegir dels altres partits per diverses fronteres. La batalla es dirimeix als mitjans i a les xarxes, per això els dos debats a quatre previstos per als dies 22 i 23 seran decisius.

El que més preocupa a les casernes generals de cada candidat és la manera com s’ha de plantejar el debat. Tots hi arrisquen molt. Pel que s’ha vist fins ara, no és difícil preveure una aliança entre Rivera i Casado per intentar assetjar Pedro Sánchez. Iglesias també necessitarà diferenciar-se de les posicions del PSOE per retenir els seus electors, i Pedro Sánchez s’haurà de defensar de tots, atès que és el que parteix com a guanyador. La manera com ho faci serà determinant per al resultat.

Fins ara, l’estratègia desesperada de Casado i Rivera per evitar la fugida de vots a Vox ha portat la campanya a un terreny inhòspit dominat per l’ansietat. Al començament de la campanya, Ciutadans era el partit amb un percentatge d’antics votants indecisos més alt: el 49%. El 12% de tots els indecisos de l’enquesta del CIS dubtaven entre Ciutadans i el PP, però el 10% entre Ciutadans i el PSOE, la qual cosa explica el gran nerviosisme de Rivera. Més que fer propostes, Casado i Rivera han intentat colonitzar l’espai públic a força d’exageracions i falsedats. Les seccions de Fact cheking que han estrenat diversos mitjans per desemmascarar les mentides constitueix un esforç lloable, però no ha evitat que aconseguissin el seu propòsit: dominar la conversa i enfangar.

Pedro Sánchez no s’ha hagut d’esforçar tant. N’ha fet prou d’alimentar la por a un govern de la dreta i mantenir un to presidencial per fer ressaltar el contrast entre la seva actitud conciliadora i l’agressivitat dels seus contrincants. Ells, amb les seves exageracions, li han fet la campanya, especialment davant dels que prefereixen un enfocament de la política racional i constructiu. De moment, no li ha anat malament. O almenys això diuen les enquestes.

Però el recurs a l’agressivitat no és només una qüestió d’estils. No és casualitat que Vox amb prou feines recorri als mitjans convencionals per llançar els seus missatges. Es dirigeix als seus possibles votants directament a través de portals afins. Tampoc polemitza amb Ciutadans o amb el PP. Es limita a exposar propostes retrògrades i provocadores com la de permetre la tinència d’armes, desmantellar la Seguretat Social o rebaixar 15 punts l’IRPF a les rendes més altes. Només amb el ressò que provoca en té prou. Sap que, competint al seu terreny per l’espai de la dreta, Rivera i Casado treballen per a ell.

Vox vol fer-se amb l’electorat extremista que votava de mala gana el PP perquè li semblava massa tou. És el votant que es manifestava amb la jerarquia eclesiàstica contra l’avortament o el matrimoni homosexual, l’ultranacionalista espanyol al qual li irriten els altres nacionalismes o el ressentit contra tot i contra tots perquè no li agraden ni entén els canvis de la modernitat. Però Vox també es nodreix de l’antipolítica. Sedueix gent que no solia votar, aquesta que diu que tots els polítics són iguals, que tots roben i tots menteixen, i això ho arreglava jo amb dues hòsties. Molts sociòlegs, entre els quals hi ha José Félix Tezanos, el director del CIS, creuen que hi ha un vot ocult a Vox que no es reflecteix en les enquestes. El partit d’Abascal no participarà finalment en els debats electorals, però hi serà molt present.

Que els partits de la dreta recorrin tant a la brega i la desqualificació és un senyal que esperen algun resultat d’aquest tipus d’estratègia. D’una banda, mobilitzar el segment dels seus votants més rabiosament militants. De l’altra, desmobilitzar aquells que els molesta que la política passi per aquests camins, molts dels quals són votants d’esquerra. L’estil de Cayetana Álvarez de Toledo, la cap de llista del PP per Barcelona, és el paradigma. Ella mateixa ho ha dit: “He vingut a provocar”. Molts dels qui van veure el primer debat televisat es van sentir profundament incòmodes. Si algú va només a provocar, és difícil debatre. El que emergeix no és un contrast d’idees, sinó d’invectives, i això provoca descoratjament entre els que se senten fastiguejats per aquest clima polític i la mobilització dels que, per por o per malestar, volen fer una puntada al tauler.