Notre-Dame a la crisi europea

Es va cremar Notre-Dame i va ser notícia mundial. Seduïts per l'impacte popular, molts dirigents polítics van voler deixar testimoni de la seva desolació, en missatges carregats de tòpics i d’expressions retòriques. “Mai els dirigents europeus havien parlat tant de cultura, aquesta parenta pobra de la Unió Europea”, escrivia Alain Sallés a Le Monde. El president Emmanuel Macron, atrapat en la necessitat de donar una sortida al debat nacional que va promoure com a resposta a les armilles grogues, va veure l'oportunitat d'apropar-se a la ciutadania, prometent una reconstrucció accelerada (en cinc anys) i convocant un concurs internacional abans fins i tot que es conegui el veritable abast dels danys i el pronòstic dels experts. Els diners han arribat de pressa. Arnauld i Pinault, dues grans fortunes franceses, han liderat les aportacions privades, que han donat motiu a una pregunta inevitable sobre les seves prioritats.

Ningú discuteix que la catedral de Notre-Dame és una obra cabdal de l'arquitectura europea. I una icona de la història de França. Pierre Nora, historiador, guardià gelós de la cultura nacional republicana, la situa en l'exclusiva llista dels set “Hautes lieux” de la France, juntament amb les Coves de Lascaux, el lloc d’Alèsia, l'abadia de Vezelay, els castells del Loira, el Sacré Coeur de Montmartre, i la Tour Eiffel. Tota cultura és la confluència de factors molt diversos, que deixen la seva petjada a través d'un procés de selecció, fruit de les vicissituds de la història, que cristal·litza en algunes obres excepcionals que per la seva qualitat i per la sort d'haver sobreviscut als avatars del temps queden com a referents. I cal procurar conservar-les, perquè d'una manera o una altra ens continuen parlant no només del passat, sinó de nosaltres mateixos. La pretensió de fer taula rasa de l'ahir no només és absurda, sinó que és destructiva i condueix inevitablement al fracàs.

No obstant això, un accident com el de Notre-Dame ens confirma que totes les construccions de l'ésser humà, per sacralitzades que hagin estat, són efímeres. I que res té assegurada la pervivència sobre la terra. Notre-Dame ha estat víctima de la irresponsabilitat en el manteniment de l'edifici, però al seu torn ha estat salvada de l'enderroc per l'eficàcia dels bombers i dels equips d'emergències. El propòsit de restaurar-la és plausible. El debat se centrarà en l'eterna querella entre antics i moderns: els partidaris de la reconstrucció el més literal possible i els que creuen que cal aportar-hi senyals del temps present. En part és una falsa discussió, perquè mai tornarà a ser el que va ser. L'últim gran restaurador de Notre-Dame, l'arquitecte romàntic, Eugène Viollet le Duc advertia: “Una restauració pot ser més desastrosa per a un monument que els estralls dels segles i de la fúria popular”.

Si hi ha un país que confon el seu destí amb el del món aquest és França. La seva capacitat de convertir els seus referents culturals en universals és coneguda, emparada en la convicció del poder de la cultura com a constructora d'identitat. A la seva capacitat de contagi cal atribuir la reacció de les autoritats europees que de sobte han descobert la cultura, que no ha format part de les seves prioritats i que mai han sabut utilitzar com a vincle per a la integració europea. A l'inrevés, les cultures europees estan més nacionalitzades que mai. I no s'ha sabut teixir un espai cultural compartit.

El culte als monuments no facilita la tasca. Aquest només és possible si es parteix de la història però es construeix sobre valors convinguts: els que Europa va heretar de la tradició liberal i va assumir després del descens als inferns que va ser la segona guerra mundial. Avui, part del continent els posa en quarantena. Mentre es cremava Notre-Dame, sense deixar ni un sol ferit, milers de persones continuaven morint al Mediterrani, bressol de la nostra civilització, recordava Adela Cortina en aquestes mateixes pàgines. Les mateixes mirades que es solidaritzen amb França per l'incendi de Notre-Dame han girat l'esquena als qui somien a arribar a Europa i refer la seva sort. I no només això: Europa viu l'expansió dels valors autoritaris i reaccionaris que semblava que la modernitat havia dissipat, i part dels seus dirigents polítics els defensen com a bandera futura. La reconstrucció d'un edifici emblemàtic, però efímer com tots, no pot servir d’analgèsic per fer suportable la crisi moral i política que viu Europa.