Guimerà no va canviar de llengua

No, Guimerà no va canviar de llengua. Ara n’hi ha molta tendència, de seguida que en un auditori un possible receptor expressa el seu desgrat amb l’ús de la llengua catalana, sigui per principis, sigui per ignorància de l’idioma, a l’emissor li entra un arravatament d’empatia que el fa solidaritzar-se amb els cinc-cents milions de parlants d’espanyol i fa el salt a la llengua pròpia per abraçar la llengua comuna. I això que ara el català és llengua oficial, i ens diuen que està normalitzat, i disposem d’una codificació gramatical completa, però al seu moment, concretament el 30 de novembre de 1895, Àngel Guimerà tot això no ho tenia i tanmateix no va canviar de llengua.

La segona meitat del segle XIX va ser l’escenari d’una formidable recuperació del català que va abastar pràcticament tots els àmbits de difusió pública, exceptuant, és clar, l’oficialitat. Si l’any 1859 Manuel Milà i Fontanals, en la inauguració dels primers Jocs Florals (“Amb un entusiasme barrejat d’un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam almenys un refugi” —no he vist mai inauguració més trista), ja se sorprenia que l’auditori hagués aguantat un acte de tres hores en català, les dècades següents van veure la revifada en poesia i teatre, en novel·la i premsa, fins a arribar a una última dècada dolça amb la campanya lingüística de L’Avenç (1891) i la primera petició d’oficialitat de les Bases de Manresa (1892). La llengua havia assolit un estat d’ignició que només era contingut per la diglòssia imposada per la llengua dels cinc-cents milions (bé, aleshores no eren tants).

Àngel Guimerà decideix trencar aquesta diglòssia en un dels cenacles habituals de la Barcelona tibada, d’aquells que n’hi ha encara, com era llavors l’Ateneu Barcelonès. Es tractava del discurs inaugural de la seva presidència de l’entitat, el qual, titulat “La llengua catalana”, cometia l’estranya gosadia de voler ser pronunciat per primer cop en llengua catalana, una possibilitat que els dies previs ja havia aixecat suspicàcies. Segons La Vanguardia del mateix dia, alguns ciutadans de l’època, membres de l’Ateneu, “que anoche ascendían a noventa y tantos, fundados en que el idioma oficial es el castellano y en que el Ateneo es corporación oficial, han firmado una protesta para el caso de que el discurso inaugural no esté escrito en el idioma oficial”. (Bé aquí per a La Vanguardia, que en el que queda d’article es dedica a defensar l’ús del català al discurs i desmunta la tesi que l’Ateneu fos corporació oficial; no li ho havien reconegut tot i haver-ho demanat.)

Arriba el dia de la lectura del discurs, doncs, i sabem per les cròniques de l’endemà que “jamás como anoche vio nadie el Salón del Ateneo rebosante de inteligencia, lleno de calor, vibrante de energías”. Comença Guimerà l’al·locució —“Senyors, d’ençà del dia en què se’m donà l’encàrrec honrosíssim de presidir aquesta Associació...”— i tot d’una s’alcen de les cadires dos socis de l’entitat que reclamen a crits que el discurs sigui en castellà. I ho fan, atenció, “en catalán también”, segons el diari La Publicidad. Abrandaments, estirabots, l’auditori que replica amb aplaudiments per ensordir les protestes dels dos diglòssics i finalment un dels dos surt de la sala. L’altre es queda, però aprofita la represa de Guimerà per tornar-hi una mica més endavant, a crits altre cop, que això s’hauria de fer en castellà. I a la fi el segon ciutadà diglòssic se’n va també i Guimerà prossegueix sense més problemes. No ens pensem que eren només dos, n’hi havia almenys noranta, que segons La Vanguardia “guardaron una actitud correcta no pasando de dos o tres concurrentes los que intentaron protestar interrumpiendo al presidente”.

Però no, Guimerà no va canviar de llengua malgrat la protesta escrita i els crits, i va enllestir un dels discursos més importants de la història moderna del català. Algú s’imagina que l’hagués fet en castellà? Tal com van les coses, acabarà sent fàcil imaginar-s’ho.