Herralde ‘guanya’, després de 50 anys, el “premi Herralde”

Als indicadors hi deia “premi Herralde”, però a la taula hi havia ahir només l’editor i fundador, Jorge Herralde, al costat de l’actual editora, Silvia Sesé. I d’alguna manera, l’obvi error no era tal i es podia llegir com que el mateix Herralde rebia ahir a Barcelona el seu premi homònim en forma del llibre que presentava, Un día en la vida de un editor, que ha escrit i publicat ell mateix, repàs dels 50 anys de vida del seu Anagrama, segell que va treure el primer títol el 23 d’abril de 1969.

En roda de premsa, “el gènere que més estima”, Herralde va explicar que en el llibre assaja “un viatge pel món de l’edició, un retrat d’època des dels anys 60 fins abans-d’ahir”. En aquest “pla seqüència a l’estil de Berlanga” —amb una primera part fins al 2000 en què, entre articles i entrevistes, repassa la seva trajectòria, i una segona amb textos inèdits per a l’ocasió— va aflorant l’editor que va apostar per la política d’autor, com reflecteixen perfils a grans autors seus desapareguts (Bolaño, Pitol, Chirbes, Martín Gaite i Piglia). “La política d’autor ha estat fonamental per a Anagrama, però només cal mantenir aquells en què hi creus molt”, defensa com a idiosincràtic del seu segell, junt amb l’enorme atenció a l’Amèrica Llatina, on va viatjar per primera vegada el 1973 i a la qual s’ha desplaçat “entre una i dues vegades a l’any com a mínim”. Allà, la tasca herraldiana hi té fans incondicionals, especialment a Mèxic: a la universitat de Monterrey hi ha la seu, des del 2007, de la Càtedra Anagrama, única al món dedicada a una editorial.

En el llibre, “la cara b del catàleg”, hi ha espai fins i tot per a la política, amb les fites de la censura franquista (“potser vam ser la més represaliada, amb molta honra... però de dolorosa conseqüència”) i l’”època sinistra d’Aznar”, quan el PP va voler abolir el preu fix i el sector es va aixecar “com a Fuenteovejuna”, amb Herralde com a ariet. S’entreveu, així mateix, l’editor sagaç observador dels convulsos canvis del sector, dels quals la seva editorial no ha sortit indemne, però no són memòries malicioses: “La malícia està en l’adjectiu letal, però en els meus llibres no hi ha venjances, o són mínimes; i això que n’hi hauria pogut haver algunes de suculentes”. I afegeix: “Pòstumament, podrien sortir papers sobre la meva relació amb artistes seriosament malalts, afectats per alguna psicopatologia; és tot als arxius”, deixa caure, sorneguer, referint-se a la ingent quantitat de material que classifica junt amb la seva esposa, Lali Gubern. “Anem per l’any 2001: és una cosa lenta, però segura i amb un material superestimulant”.

Entre aquestes convulsions, Herralde ha patit els “inevitables” conflictes entre editorials independents i grans grups. “L’única garantia de supervivència d’un independent és la construcció d’un catàleg de qualitat; els grans grups em recorden la política de Ciutadans: van segons les enquestes, les modes; més que construir catàlegs, els compren; els uns som armadors de catàlegs i els altres, constructors d’imperis”, matisa. Molt de passada cita les seves baixes, com les d’Ignacio Martínez de Pisón, Paul Auster i Enrique Vila-Matas. “És miraculós que en la vida d’Anagrama hagi passat tan poques vegades en un mercat tan desmesurat”. Ell s’ha quedat amb les ganes de publicar Borges: “És el meu autor de capçalera, però he superat el trauma”.

Del que és “l’únic ofici possible” per a ell, camí elegit per aquest jove de 22 anys que se’n va passar un malalt de tuberculosi devorant Sartre i en va sortir convertit en “un jove burgès polititzat amb mala consciència que acabaria fent una editorial gairebé kamikaze en els seus inicis com a teràpia”, Herralde guarda un espectacular record dels anys 70. “Va ser una orgia de col·leccions en temps moguts”, uns temps “més estimulants que els actuals”.

Malgrat haver venut Anagrama a Feltrinelli, mai no s’està segur en el món de l’edició. “Res no està plenament construït; sempre cal estar flairant l’aire del temps”. És un dels consells que donaria avui a qui volgués ser editor. “Li diria que anés a contracorrent de les modes o que les generés, un mai no s’ha de prestar a tendències instal·lades; i que es llancés, desatengués totes les veus i es preparés per a la marató”. Ell ho va fer així fa mig segle.