El conte del Trinche

Hi havia una vegada un futbolista molt singular de nom Tomás Felipe Carlovich, fill d’un lampista arribat de Iugoslàvia, l’últim de set germans, nascut a Rosario, la terra de Messi, Menotti, Bielsa i Tata Martino, i també la del Negro Fontanarrosa i del Che Guevara, “la ciutat moderna on la història apareix a cada pas” (Clarín), un lloc “purista” (Ángel Cappa), un lloc en què agrada “la lentitud” (Enric González), el millor escenari per explicar contes, adverteix el mateix Carlovich. Malgrat que forma part de les divisions inferiors de Rosario Central, durant els anys setanta el seu equip va ser el Central Córdoba, de la Segona Divisió, i l’única vegada que va ser convocat per a un partit de la selecció va preferir anar a pescar sense que se sàpiga si va ser lluny o a prop del riu Paraná.

(“Sí, es mi país, pero no necesito gritárselo a otros; parece que le escupimos el himno al de enfrente/No me querrás convencer de que jugar al fútbol tiene que ser un servicio a la patria/No hay que amar una camiseta; hace que uno ame el resultado y no el juego. Las camisetas son de distinto color para no confundirse y saber a quién hay que pasarle la pelota.”)

No va vestir mai la samarreta albiceleste, sinó que va jugar contra l’Argentina en un amistós de preparació per al Mundial del 1974 com a membre d’un combinat de Rosario. L’actuació del Trinche, el nom popular amb què era conegut Carlovich, va ser tan determinant que al descans els internacionals en van demanar la substitució, vençuts per 3-0. Asseguren els qui el van veure que “va gastar” la pilota, talentós com era des de la posició del 5. La seva era una figura gran i elegant, semblant a la de Redondo, molt expressiva, plena de gestos tècnics, únic a fer el doble túnel, la sort que li va donar fama abans del no-gol, la jugada que va definir la vida del Trinche.

Es construeix un relat versemblant que amb el temps tendeix a barrejar la realitat amb la imaginació fins al punt que no se sap on comença i on acaba la llegenda del Trinche

(Y entonces El Trinche se quedó solo, a 10 centímetros de la línea; tenía que empujarla nada más.

-Trinche: ¿Para qué servía ya meter el gol? Ya era gol. La pisé y me volví para mi campo.

-Periodista: ¿Y se extraña que quisieran pegarle hasta sus compañeros?

-Trinche: Ya es gol; me paro con la pelota debajo de mi pie izquierdo, la aguanto y no la empujo. ¿Y qué? ¿Es gol o no es gol? Si me obligan es gol; pero si yo tomo la decisión es gol para mí, aunque no suba al marcador. No acepto las reglas que me digan cuando es gol…Yo soy la regla que decide. Yo soy el gol (…) Y no soy diferente si la pelota entra o no entra.

-Periodista: Que el gol es el juego y el juego es una manera de ser. Tenés que decidir qué es tu vida: jugar o vender; jugar o venderse. En el fútbol, en la vida, en todo.

-Trinche: Sí pibe, entendiste todo).

El millor gol del Trinche va ser el no gol, el que no va marcar, i en va fer tants i igual de macos que Maradona, el mateix que va abatre Anglaterra al Mundial del 1986 amb la mà de Déu i els peus d'un dimoni, immortalitzat per Víctor Hugo Morales.

(Trinche: Que yo no lo hice una vez y contra los ingleses. Yo lo hice siempre y no necesito jugar un campeonato mundial (…) Dios es un lujo que no pude permitirme, por eso tuve que jugar al fútbol. ¿Pero podrías haber jugado con Maradona? Eso era como querer abrocharse a Dios. El Dios de ellos, sembrado por ellos, cosechado por ellos (…). Dioses del ratito).

No celebrava els gols, ni fantasiejava, tampoc no era cap fanfarró, i només jugava per a qui anava al camp, com si fos una estrella del circ a l’Argentina. L’única vegada que va ser expulsat, l’àrbitre el va haver de readmetre a petició del públic, perquè la gent no pagava per anar al futbol, sinó per veure el Trinche. Ja se sap què passa amb la tradició oral del futbol, a Amèrica i a Europa. A partir dels testimonis, alguns com els de Menotti, Pékerman, Griguol o Maradona, es construeix un relat versemblant que amb el temps tendeix a barrejar la realitat amb la imaginació fins al punt que no se sap on comença i on acaba la llegenda del Trinche.

No s’ha dubtat mai, en qualsevol cas, del seu pessimisme lúcid, ni del seu caràcter bohemi i transgressor, del futbolista que va poder ser i no va voler ser, del jugador que va estar a punt de travessar l'Atlàntic per competir a França. Tampoc no es va produir més tard el seu fitxatge pel Cosmos de Pelé. No volia allunyar-se del seu barri ni de la seva gent; si podia, es canviava sol en un racó, barallat amb el professionalisme, la fama, el negoci i el periodisme, mai protagonista de la portada d’El Gráfico.

(“No hay nada que le guste más a un periodista deportivo que lo confundan con un filósofo. Andate a la mierda, ladrón, anda a citar a Nietzche a la concha de tu hermana/ Estoy muerto porque acá si no salís en la televisión no existís, y yo no existí nunca, soy un invento de los futboleros románticos.”)

No hi ha imatges del futbolista i amb prou feines hi ha reportatges si s’exceptua l’excel·lent feina de Raúl Román, Edgar Delgado i Luis Miguel Hinojal a l’Informe Robinson dedicat al Trinche. Queda la literatura: Ignasi Torné el va entrevistar per a Líbero i el director teatral Jorge Eines ha estrenat a Madrid, Barcelona, Saragossa i València l’obra El Trinche, el mejor futbolista del mundo, en col·laboració amb José Ramón Fernández. La funció va començar l’any passat a Rosario i tornarà a Barcelona abans no acabi el 2019. Claudio Garófalo interpreta el Trinche i Lucas Ranzani, el periodista, en un muntatge excel·lent, i el diàleg resulta tan interessant que alguns fragments es recullen en cursiva en aquesta crònica basada en la representació del 17 de febrer al Centre Cívic Cotxeres Borrell.

Eines aconsegueix que l’espectador s’identifiqui amb el Trinche. “Pren decisions que, sense saber-ho, ens apropen al futbol que estimem, allunyat de la mercaderia que se’ns ven,” argumenta. “No accepta que el triomf mediàtic, econòmic i social el faci jugador de futbol perquè ja ho és”, acaba el director d’una obra en la qual a partir del futbol es parla d’art, llibres i òpera, també de la vida, la mort, el suïcidi i la guerra i, naturalment, de l’alcohol, de dones i de la felicitat que consisteix a fer “el que un vol sense fotre la gent”. I, als seus 72 anys, retirat als 32, rebla després d’assistir a l’estrena: “Vaig descobrir coses que ni jo sabia del Trinche”.

Res més infantil que imaginar el futbol, aquell en què un no necessita ni entrenador ni contrari, tampoc resultat i encara menys premi, simplement somiar amb una pilota als peus sense cap més ambició que la de fer un gol o un no-gol si es tracta del Trinche Carlovich.