Quatre ‘mites’ de l’antifeminisme

Un any després de la vaga “històrica” del 8 de març del 2018, potser és oportú fer un balanç del feminisme a Catalunya, però no per destriar en què ha canviat (i encara menys progressat) des del postfranquisme de la dècada dels setanta fins ara, sinó més aviat per percebre les continuïtats i ampliacions del moviment feminista en les darreres quatre dècades.

Una de les coses que potser han canviat menys respecte als anys setanta és el tipus d’arguments que es fan servir per atacar el feminisme. La seva persistència els ha convertit en mites que, de vegades, algunes feministes s’han cregut i han contribuït a propagar. Caldria, doncs, amb una perspectiva històrica, aclarir els fets que desmunten aquests mites. N’esmentaré només quatre, entre els més persistents.

Hores baixes del feminisme?

Se sol dir que el feminisme va esclatar amb posterioritat a la mort de Franco, després d’haver estat somort durant els anys de la dictadura. Fins i tot s’ha convertit el 1976 en l’any de l’inici simbòlic del feminisme a Catalunya, encara que això comporta, en certa manera, minimitzar el paper de grans dones feministes de les primeries del segle XX, i especialment de l’època de la República i la Guerra Civil. Tanmateix, el 1976 és una data simbòlica perquè és l’any en què es van celebrar les I Jornades Catalanes de la Dona, al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Hi van participar més de 3.000 persones (la immensa majoria, dones), organitzades en grups i associacions, que es multipliquen a partir d’aleshores. La lluita feminista es manifesta als carrers de Barcelona, reivindicant el dret de les dones a disposar del seu cos (la legalització dels anticonceptius no serà efectiva fins el 1977, la del divorci el 1981 i la de l’avortament haurà d’esperar al 1985) i reclamant més participació en la vida pública. En definitiva, es tracta de liquidar les restes de dominació masclista avalada pel règim franquista i que no només oprimia les dones: la Llei de Perillositat Social, que perseguia sobretot persones homosexuals, trans i treballadores sexuals, no es derogarà fins el 1979.

Com al país veí, França, les lluites de les dones als anys setanta són també molt presents en el pla cultural. A Catalunya, es crea La Sal-Edicions de les Dones, que vol recuperar genealogies oblidades, i apareixen publicacions com Vindicación Feminista o Dones en Lluita. Autores com Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig i Maria-Mercè Marçal s’involucren apassionadament en el moviment.

Després d’aquesta efervescència, és un tòpic dir que el feminisme va fer una travessia del desert durant els anys vuitanta i noranta, abans de retrobar-se amb les noves generacions, ja al tercer mil·lenni. En realitat, la mobilització feminista va continuar amb molta força durant aquestes dues dècades; és només gràcies a ella, per exemple, que s’aprova finalment la despenalització de l’avortament, tot i que de manera força tímida.

El que és veritat és que els mitjans parlen menys del feminisme, per diverses raons: d’una banda, l’activisme feminista reivindica la seva independència com a lluita política i, de l’altra, neix un feminisme institucional, anomenat de vegades “feminisme d’Estat” (l’Institut Català de la Dona es funda el 1989), que pot fer la impressió que les reivindicacions feministes ja han triomfat, atès que han estat assumides pel poder.

El feminisme, però, no es deixa contenir en les polítiques públiques, i continua ben viu en nous espais com Ca la Dona (creat el 1988) o col·lectius com la Xarxa Feminista de Catalunya (1996), que agrupen tendències ben diverses.

El feminisme exclou els homes

Alguns d’aquests espais feministes es van definir com a “no mixtos”: les reunions i activitats que s’hi feien eren destinades només a les dones, per tal d’estar més en confiança, d’empoderar-se mútuament i sense necessitar l’aval d’un home. Aquest fet ha provocat sempre reaccions aïrades, sobretot per part d’aquells acostumats a no trobar traves per entrar a tot arreu i sentir-s’hi en terreny familiar, és a dir, els homes blancs, heterosexuals i d’una certa posició social i cultural.

Això va contribuir també a propagar la idea que (totes) les feministes volien passar comptes a (tots) els homes, expressada amb frases com “les feministes odien els homes” o “el feminisme és igual que el masclisme, però al revés”. Per cert, aquesta darrera, que teníem sortosament una mica oblidada, s’ha vist revitalitzada fa poc pel papa Francesc, amb una curiosa imatge implicant la faldilla.

El feminisme històric no va ser mai aliè als homes; de fet, algunes de les grans obres feministes del passat van ser escrites per homes com John Stuart Mill —no per casualitat, company d’una feminista—. El problema és, precisament, l’invers: molts homes, fins i tot els simpatitzants amb la causa, no s’han implicat en les lluites feministes. Fins i tot avui dia, a les grans manifestacions feministes hi ha una majoria aclaparadora de dones, quan una gran quantitat d’homes, especialment entre les joves generacions, entenen que combatre l’opressió masclista és en benefici de tothom. Un fet que em sembla també indicatiu és que els estudis de gènere i sexualitat, que han florit a les universitats catalanes des de ja fa un cert temps, gairebé no atrauen cap home heterosexual, ni entre el professorat ni entre l’alumnat —amb honroses excepcions, en discret augment.

El famós “odi” que les feministes —totes i cadascuna— sentirien pels homes es veu desmentit, en definitiva, tant per la història del moviment com per la realitat quotidiana, en què homes i dones feministes conviuen a la feina, a casa i al carrer.

Feminisme radical contra assenyat

El mite persistent de l’animadversió de les dones feministes contra els homes en general n’ha alimentat un altre, el del feminisme “radical”, contraposat a un feminisme que ha rebut adjectius com “normal”, “moderat” o, recentment, “liberal”.

És cert que el feminisme admet al seu si moltes tendències diferents, que de vegades semblen fins i tot oposades (com indica el quart i últim mite). Però enfrontar un feminisme “obert” a la majoria de dones i un feminisme “tancat” a una minoria exaltada és tendenciós i nociu.

D’entrada, examinem què vol dir radical. En política, l’adjectiu se sol entendre en el seu sentit, recollit al DRAE, d’“extremista” o “intransigent”. El problema és que l’aplicació d’aquests qualificatius està massa sotmesa a la valoració de qui els utilitza; el que a mi em pot semblar extremista o extrem, algú altre ho pot trobar raonable i equilibrat.

La radicalitat política, sobretot a l’Estat atesa la seva història, se sol relacionar amb l’ús de la violència. Aquí sí que no hi ha gaires interpretacions possibles: el feminisme ha estat un dels moviments polítics més pacífics de la història. Des de les mítiques amazones, ¿qui ha vist escamots de dones dispostes a atacar i eliminar els mascles opressors? Com diu l’escriptora francesa Virginie Despentes a la seva darrera novel·la, ni tan sols hi ha grups de dones venjadores contra els violadors i maltractadors... El miserable adjectiu feminazi és encara més inaplicable per aquesta renúncia a la violència —per molt que ara mateix ens vulguin fer combregar amb rodes de molí respecte de què és violència i què no ho és.

D’altra banda, la radicalitat és una apreciació que varia enormement amb el temps: als anys de lluites feministes pel divorci i pel reconeixement legal de ple dret de les criatures nascudes fora del matrimoni, força gent trobava radicals aquestes mesures, que avui ens semblen indiscutibles...

Tanmateix, fora bo recordar que radical es refereix etimològicament a allò que té a veure amb les arrels, amb la base fonamental d’un organisme o institució, per exemple. I aquí sí que el feminisme és sempre radical: per combatre injustícies fonamentals i arrelades a les nostres societats, cal anar a la base; no basten mesures que maquillin la desigualtat.

El feminisme és una olla de grills

És evident, però, que dins de la casa del feminisme hi caben posicions molt diverses, com ja s’ha dit. Aquesta diversitat ja existia des de bon començament, la qual cosa ha alimentat un altre mite antifeminista, dels més difícils d’erradicar, que afirma que el feminisme no és un combat contra un enemic comú sinó més aviat una guerra civil, on múltiples faccions es dediquen a fer-se la guitza mútuament.

És cert que el feminisme, nascut ja plural, s’ha pluralitzat encara més des dels anys noranta, quan, fent autocrítica per haver pensat que simplement calia lluitar per l’alliberament del subjecte dona, va reconèixer la intersecció de les opressions: no podem parlar de l’opressió per qüestions de gènere i sexualitat si no tenim en compte les que són degudes a la raça (per molt que el concepte hagi deixat de tenir validesa en biologia, segueix tenint el mateix efecte productor de desigualtat), la classe social i la precarietat econòmica, o els “hàndicaps” que distingeixen entre cossos “normals” i “minusvàlids”, entre altres factors.

A més, els estudis de gènere —gràcies a assajos de tant ressò com Gender Trouble, de Judith Butler (1990)— han reconegut des dels anys noranta ençà que no és tan fàcil dividir la humanitat en homes i dones, ja que aquestes no són categories naturals sinó construïdes culturalment, almenys en bona part. El binarisme del gènere contribueix a instituir l’heterosexualitat com a natural, menystenint altres opcions igualment legítimes, i col·labora en l’opressió de molts individus que no se senten identificats ni en la posició masculina ni en la femenina, i també dels que decideixen transitar entre l’una i l’altra.

Respecte als anys setanta, doncs, el feminisme ha incorporat noves perspectives teòriques i veus que havien estat marginades o absents, com les de dones racialitzades o les trans. Els canvis socials també l’han impactat, per exemple en relació amb la sexualitat: si, d’una banda, es referma la lluita contra les violències sexistes, amb moviments internacionals com #MeToo, que denuncia les agressions sexuals, o #Niunamenos, contra els assassinats masclistes, de l’altra, qüestions com la pornografia, el treball sexual o la gestació subrogada no obtenen una resposta unànime per part de les feministes.

És per això que avui dia hem de parlar de feminismes en plural, la qual cosa no significa la pèrdua d’una unitat que mai no ha existit, sinó el reconeixement de la pluralitat d’un moviment que ha preferit l’horitzontalitat de les xarxes a la verticalitat de les organitzacions monolítiques que són els partits polítics. No convé que hi hagi línies vermelles ni desautoritzacions en els debats feministes, per apassionats que siguin, ni por a la diversitat d’opinions i de polítiques. Això sí, la unitat estratègica segueix sent vàlida i útil, com demostra el seguiment massiu de la vaga feminista del 8 de març de l’any passat i, esperem, també d’aquest.

Marta Segarra és directora d’investigació al Laboratoire d’Études de genre et de sexualité-LEGS, del Centre National de la Recherche Scientifique-CNRS.