Vides paral·leles

La política actua com la borsa. Quan arriba el dia anunciat per al desastre, s’espera que es desplomin les cotitzacions i llavors gairebé no s’alteren. L’explicació tècnica que ens deixen anar és que els mercats ja ho havien descomptat. Treballant amb previsió convertint les seves reaccions en premonicions de catàstrofes pitjors, es curen en salut. I en vacunar-se, eviten epidèmies de dimensions incalculables. Per quedar, només queda el titular a partir del qual els periodistes insistim en la proesa o l’hecatombe. I som-hi que no ha estat res.

Quan el president Torra reprèn a ses senyories de l’oposició per no haver-se desplaçat a Madrid per donar suport als seus col·legues d’hemicicle que estan sent jutjats pels fets d’octubre del 2017, aquests ni tan sols s’immuten. O perquè saben que la solidaritat ben entesa –com la caritat– comença per un mateix i no necessita fer-ne ostentació pública o bé perquè no han tingut necessitat de fer aquest gest de proximitat. La seva vida i els seus sentiments són uns altres. En qualsevol cas, aquest tipus de requeriments parlamentaris, com que són pautats, també estan assumits. I quan s’han alterat alguna vegada, com va fer Albert Rivera al Congrés, es munta un bon sarau perquè això no torni a passar. Com si tot fos tan inalterable per a la vida pública espanyola com la Santíssima Trinitat ho és per a l’esperit religiós catòlic.

Una cosa diferent és quan el mateix president Torra intenta evitar el rei Felip VI i aquest li paga amb la mateixa moneda negant-se tots dos a visitar els estands d’Espanya i Catalunya, respectivament, per un treu-me d’aquí en aquest Mobile. No en el mal anomenat “besamans”, que ha recuperat per a l’argot civil l’alcaldessa Colau. Aquest acte protocol·lari gairebé no s’organitza ni estava previst per a l’ocasió. Era el cap de l’Estat qui havia de ser rebut per les autoritats i no a l’inrevés. Però això queda en anècdota. La fredor institucional entre els dos representants de l’Estat i el joc del gat i el ratolí de buscar-se i evitar-se alhora és la mostra evident que es tracten però no es parlen, que la disparitat de posicions ja va més enllà de l’obvietat i que els actes públics dibuixen els ponts trencats que va descriure Manolo Milián. Davant de la dificultat de la convivència només els queda la possibilitat de la conllevancia.

Una cosa semblant al que va passar a una escala més gran el dia de la proclamada vaga general que ni tan sols va ser. La convocatòria que pretenia ser una aturada de país es va convertir en el desig i la frustració d’uns i la sorpresa i l’anormalitat d’uns altres. Com que tenia el suport institucional, la protesta va passar a estar més prop d’un tancament patronal que d’una reivindicació laboral. Per això, els qui la van seguir ho van fer més per les seves respectables posicions polítiques que no pas per les necessàries exigències socials. Ho van delatar obertament les raons esgrimides per als qui instaven els seus col·legues a sumar-se a la protesta abans de titllar-los d’esquirols, com va passar aquell matí a Girona. La prova del cotó que és per aquí que anaven els trets és que es va donar la casualitat que van ser gairebé els mateixos els qui van deixar de treballar al matí que els que es van manifestar a la tarda, si no més els segons, perquè una cosa és dir i l’altra és fer. La resta, ni tan sols passava per allà. Simplement va fer la seva vida al marge de les alteracions, igual que els piquets van fer la seva feina al marge del clam a la no violència. També, com a la borsa, bloquejar carreteres i alterar el ritme del transport públic ha passat a ser un assumpte descomptat de tant com s’està fent. I assistir a freqüents concentracions de repulsa una cosa tan habitual com seguir amb la normalitat anterior assegut a la terrassa d’un bar un carrer més enllà d’on es proclamen les consignes.

Fa dos mil anys, Plutarc va començar a escriure les seves cèlebres vides paral·leles. Pretenia buscar punts de coincidència entre personalitats de la llavors curta història de les civilitzacions grega i llatina. Referents de les dues grans cultures que ni es van conèixer ni van coincidir però que, segons l’historiador, van tenir alguna cosa en comú. Encara que només fossin detalls personals. I com sigui que aquesta consideració s’allunyava dels cànons clàssics que enaltien l’èpica, la reprimenda que va rebre Plutarc va ser considerable. Llavors, justificant-se, va advertir que de vegades una broma, una anècdota, un moment insignificant, ens pinta millor un home il·lustre que no les proeses més grans o les batalles més sagnants. La literatura en va prendre bona nota. I des de Shakespeare a Stefan Zweig ho van tenir en compte per als seus drames i les seves biografies.

Per cert, que Plutarc també va sentenciar que per saber parlar cal saber escoltar.