Argelers, un camí sense retorn

La vista és especialment màgica al capvespre, quan es deixa a l’esquena la quilomètrica platja d’Argelers i el blau profund de la Mediterrània i s’avança lentament cap als Pirineus, mentre els últims raigs del sol fan brillar les palmeres que voregen el camí, dibuixant un contrast més marcat que mai amb els pics nevats que tallen l’horitzó. Fa 80 anys ningú feia el camí en aquest sentit. No podien. Tampoc s’ho haurien permès. El que avui és una carretera esquitxada càmpings, hotels i xiringuitos que fan olor de lleure i plaer va ser, fa vuit dècades, el camí del no retorn. I l’ingrés, per a molts, en un altre infern. L’avinguda de la Retirada, com va ser rebatejada l’any 2000, portava directament a la platja sobre la sorra delimitada per filferro espinós, on, exposats al fred, al vent i a totes les inclemències possibles, van ser obligats a instal·lar-se més de 100.000 republicans espanyols del gairebé mig milió, homes, dones i nens que, entre el 28 de gener i el 13 de febrer de 1939, van emprendre la fugida davant l’avanç franquista, passant a França per uns Pirineus que a partir de llavors serien el recordatori constant del país perdut.

La Retirada encara fa mal als ja pocs protagonistes encara vius d’aquest capítol, durant dècades enterrat en la memòria a banda i banda de la frontera. Fins avui, Pepita Lleó s’indigna en recordar la humiliació, diu amb el gest tort, que li explicava que va sentir el seu pare, José León, un andalús i combatent republicà ferit a la batalla de l’Ebre, quan, en arribar a la frontera, el van obligar a deixar l’arma amb la qual va lluitar durant una guerra que a aquelles altures ja sabia perduda, però que li havia costat bona part de la seva família: un pare i un germà afusellats i el seu sogre, l’avi matern de la Pepita, mort a la presó a causa de les tortures sofertes, tal com explica tot mostrant els certificats que va aconseguir recuperar.

Pepita León tot just tenia dos anys —els compliria dies després de creuar els Pirineus el 6 de febrer de 1939, un dia més tard que l’aleshores encara president de la República Manuel Azaña— quan va emprendre aquesta retirada amb el seu pare ferit i la seva mare embarassada de vuit mesos. Però el trauma va ser tan fort, diu a casa seva, a la petita comuna de Bages, des d’on es poden veure aquests pics que va travessar “de vegades a coll de brigadistes, altres trams en camions”, que hi ha sensacions que no podrà oblidar mai. Com l’intens fred en arribar als cims nevats. O els cadàvers disseminats per un camí que els avions alemanys i italians van bombardejar fins al final per intentar entorpir la retirada de combatents i famílies que fugien gairebé amb el que duien posat després de la caiguda de Barcelona. Fins avui, assegura, no és capaç de veure un mort i el cos se li enravena quan una avioneta sobrevola el seu jardí. També hi havia la gana. I aquest fum del carbó —“fins al dia que em mori el tindré a la gola”, afirma— que deixava anar la locomotora del tren en què van fer pujar la seva família tot just trepitjar territori francès per enviar-los a un camp d’internament a Llemotges, on passarien un any dormint “a terra, sobre palla”.

En condicions encara més dolentes ho van fer els que van acabar al camp d’Argelers, el centre d’internament de la regió, a només 30 quilòmetres de la frontera espanyola i a tocar de Cotlliure, el poble on el 22 de febrer de 1939 va morir el poeta Antonio Machado, un altre dels integrants de la Retirada.

Pepita León, amb dos anys, va creuar els Pirineus “de vegades a coll de brigadistes, altres trams en camions”

“Els primers d’arribar, com el meu pare, feien forats a la sorra, hi posaven una manta i dormien allà, amb l’esquena tocant la sorra humida”, relata Rosario Rosy Gómez, filla del comandant republicà Victoriano Gómez, que acabaria passant al camp de Argelers “dos hiverns i dos estius”. Només un temps més tard les autoritats franceses els proporcionarien fusta i estris perquè els mateixos presoners espanyols fabriquessin barracons on almenys es poguessin protegir de la tramuntana. “Va ser una improvisació total”, explicava el cineasta Felip Solé durant un visionat a París de la seva pel·lícula documental Camp d’Argelers, on explica les condicions indignes —una paraula que coincideixen a fer servir historiadors, testimonis i autoritats d’avui dia— a les quals van ser obligats a romandre els republicans, majoritàriament homes, però també dones i nens, sobre aquesta platja que avui fa les delícies d’uns estiuejants sovint ignorants del drama que s’hi va viure 80 anys enrere. Al centre d’Argelers, un local a l’avinguda de l’Alliberament reconvertit en memorial que va obrir el 2014 reconstrueix amb mapes, cronologies, articles de l’època i moltes fotografies i objectes trobats al camp aquesta dura vida quotidiana entre filats espinosos i un mar en el qual molts es van suïcidar per pura desesperació.

Perquè els republicans eren una presència indesitjada en aquestes terres del Rosselló. Quan va començar la Retirada, el Govern francès ja havia iniciat les converses amb Francisco Franco, el Govern del qual acabaria reconeixent només un parell de setmanes més tard, el 27 de febrer de 1939, de la mateixa manera que la Gran Bretanya. En pocs dies, París hi enviaria un ambaixador ad hoc, el mariscal Pétain, que uns anys més tard, al capdavant del règim col·laboracionista de Vichy, tornaria a ser clau en la destinació d’aquests incòmodes republicans distribuïts per tot el país i disposats a tornar a combatre el feixisme, aquest cop en territori francès.

Els càlculs no anaven tan lluny aquells dies de gener i febrer de 1939, però les autoritats es van encarregar de deixar clar que aquelles hordes d’espanyols derrotats, esgotats i sovint ferits o malalts, que superaven amb escreix els càlculs realitzats i desbordaven, tot s’ha de dir, la capacitat d’acollida de pobles com Argelers —una població agrícola de tot just 3.000 habitants a l’època—, no eren benvingudes. Setmanes abans que comencés la Retirada, el 12 de novembre de 1938, el Govern de Dalalier va dictar un decret que preveia l’internament administratiu d’estrangers “indesitjables” als quals no es podia tornar al seu país. Els espanyols van ser els primers a patir l’aplicació d’aquesta política i van acabar en camps com el d’Argelers o els veïns de Saint-Cyprien i Barcarès, construïts també sobre la sorra, que amb el pas del temps acabarien acollint altres “indesitjables”, especialment jueus i gitanos en els temps ja del règim de Vichy. Uns camps que, en molts casos, no van ser més que el preludi d’altres destinacions més sinistres encara per a tants espanyols: milers de republicans acabarien en camps nazis com el de Mauthausen, on van ser portats més de 7.000 espanyols. Molts altres republicans, com els pares de la Pepita i la Rosy, es van veure obligats, després de passar per diversos camps de càstig, a treballar per salaris insignificants sota ordres del Govern francès.

“Els primers d’arribar feien forats a la sorra, hi posaven una manta i dormien allà”, relata Rosy Gómez

“Els republicans que venien a la República francesa, al país dels drets humans, es van quedar sorpresos de la mala manera en què van ser rebuts”, lamenta la Pepita, que fa anys que es dedica que no s’oblidi aquest episodi tan poc conegut per molts espanyols encara, i també francesos, de les escorrialles de la Guerra Civil. Un conflicte que també ocupa gairebé tot l’espai del seu saló, juntament amb llibres de la Segona Guerra Mundial, que esclataria poc després i en la qual van combatre tants republicans amb l’esperança, uns, que lluitar contra Hitler fos el preludi de la derrota de Franco, i els altres, amb la desesperació de no tenir un país al qual poder tornar. Que els joves francesos i espanyols sàpiguen tan poc d’aquest capítol fosc de la història obsessiona la Pepita. “Qui no coneix la seva història, està condemnat a reviure-la”, adverteix.

No és l’única. “Transmissió” és la paraula clau de l’associació Fills i filles de republicans espanyols i nens exiliats (FFREEE), explica la seva presidenta, Jacqueline Payrot. “És una cosa molt important, així es fa el relleu” perquè no s’oblidi el que ha passat, subratlla. Per aquest motiu cada any, en commemoració de la Retirada, s’organitzen trobades amb joves, homenatges i recorreguts per alguns dels punts clau d’aquest trajecte ple d’història.

No sempre es va tenir tal consciència de la importància de la memòria històrica. De vegades, els mateixos fills dels protagonistes d’aquest capítol desconeixien el que havien viscut els seus pares i només anys més tard van saber el que van patir. És el cas de Rosy Gómez. Ella és, com diu amb un somriure, filla “del retrobament”, de quan el seu pare va aconseguir per fi portar a França la seva mare, que es va quedar al poble extremeny de Torrejón el Rubio durant 15 anys, amb l’estigma de ser “la roja” i el trauma d’haver perdut durant la Guerra Civil un dels seus dos fills grans, “que va morir de gana”. La guerra i el patiment en els primers anys de l’exili era una cosa de la qual els seus pares amb prou feines en parlaven, com passava en moltes famílies d’exiliats que buscaven, entre altres raons, que els seus fills s’integressin tant com fos possible en aquella França que s’havia convertit en el seu únic país, davant la impossibilitat de tornar a l’Espanya franquista. Poc després de morir el seu pare, amb poc més de 20 anys, la jove Rosy es va traslladar des de Perpinyà, on havia nascut, fins a Argelers, per ocupar un lloc en un hotel en el que acabaria treballant durant anys. Només molt més tard esbrinaria, a través del treball de recuperació de la memòria que també la portaria a presidir la FFREEE, que just a les portes d’aquest hotel començava el camp de concentració d’Argelers —així el van qualificar les autoritats franceses el 1939, encara que per indignació de la Rosy avui no apareix la paraula “concentració” en els memorials— en el qual va començar el calvari francès del seu pare, que després Argelers passaria al més sinistre si era possible camp de Rivesaltes, i que només pels pèls es va lliurar de ser traslladat al mortífer camp de Mauthausen. Des de llavors, diu, no és capaç d’anar a aquesta platja a prendre el sol com tants veïns i turistes.

Sí que hi acudeix, però, cada vegada que algú li demana saber-ne més del camp d’Argelers. Llavors, sol·lícita, agafa el cotxe —ara viu en una població veïna— i recorre els punts on es ret un tardà homenatge a aquests homes i dones com el seu pare. Com el cementiri dels espanyols, on unes plaques recorden els noms de diversos centenars de morts al camp —no se sabrà mai el seu nombre total— envoltades de flors i una bandera republicana. O el monòlit col·locat al començament de la platja, a pocs metres de l’hotel en el qual va treballar, erigit “a la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats en el camp d’Argelers, durant la retirada de febrer de 1939”. “La seva desgràcia: haver lluitat per la democràcia i la república contra el feixisme a Espanya de 1936 a 1939. Home lliure, recordeu-vos-en”, diu la inscripció col·locada el 1999 per ordre del llavors alcalde, Jean Carrère, el primer que va decidir destapar la història i retre homenatge als republicans tan maltractats en aquestes terres, a les quals van arribar buscant refugi i una mica de dignitat.

“Hi ha un sentiment de culpabilitat que ha impedit parlar d’aquesta història”, diu l’actual alcalde d’Argelers

“Hi ha un sentiment de culpabilitat que durant molt de temps va impedir a la població local parlar d’aquesta història, perquè eren condicions indignes i els feia vergonya parlar-ne”, diu Antoine Parra, l’actual alcalde d’Argelers, que ha pres el testimoni dels seus predecessors i ara s’encarrega cada any dels homenatges en l’aniversari de la Retirada.

La paradoxa és que, durant dècades, també van ser-hi enterrats els pocs episodis lluminosos enmig de tanta tragèdia. És el cas de la Maternitat Suïssa a la veïna localitat d’Elna. Com diu amb picardia Nicolás García, va ser potser aquesta l’activitat més subversiva contra el franquisme dels primers temps, ja que en aquest antic palauet, reconvertit en maternitat a la fi de 1939, acabarien naixent centenars de fills de republicanes. “Una fàbrica de republicans”, fa broma l’exalcalde comunista d’Elna, sota el mandat del qual es va comprar l’edifici el 2005 i va ser reconvertit en un memorial que avui visiten diàriament turistes i estudiants.

Per a tantes dones republicanes, internades en bona part en els camps de la zona o malvivint en els voltants, era un “conte de fades” poder-se instal·lar al palauet construït a principis del segle XX pel danès Viggo Dorph Petersen, l’arquitecte de la burgesia catalana de la regió, per encàrrec de la família de l’industrial Eugène Bardou. “Passaven de l’infern al paradís”, explica Serge Barba. El nom d’aquest professor jubilat, avui dedicat a donar conferències sobre la Retirada i Elna, és més o menys a la meitat de la llista de 595 noms de nens de 15 nacionalitats, però sobretot espanyols, que van néixer entre aquestes parets, reconvertides en un memorial d’un episodi encara molt desconegut fins i tot entre la població local. Fill d’exiliats republicans, Barba va néixer en aquesta mateixa maternitat el 1941. El primer nadó registrat a Elna, Josep, ho va fer el 7 de desembre de 1939. L’última, Danielle, el 7 d’abril de 1944, just abans que l’ànima d’aquesta maternitat, la suïssa Elisabeth Eidenbenz (1913-2011), hagués d’abandonar l’edifici, requisat per la Gestapo. Entremig, aquesta voluntària del Socors Suís que va començar a ocupar-se de ferits del bàndol republicà a Espanya i va acabar al sud de França a les acaballes de la Guerra Civil, va cuidar “del cos i de l’ànima”, com diu García, de centenars d’aquestes dones vistes com a “indesitjables” a la regió. “Eren tan importants les condicions materials per donar a llum, com ara la higiene, com les condicions d’acollida, el clima de respecte, de felicitat, de solidaritat, de recuperació de la dignitat”, corrobora Barba, que presideix l’Associació de Descendents i amics de la Maternitat d’Elna (DAME). Barba somriu quan pensa en aquesta dona d’“ètica protestant” que sempre deia, recorda, que “va fer el que havia de fer”, però que va fer molt més, subratllen tant ell com García, que en els seus últims anys va mantenir una estreta relació amb l’anciana institutriu suïssa. A la seva tauleta, al costat del seu llit de mort, recorda emocionat, Eidenbenz va tenir fins al final el retrat d’una jove jueva alemanya a la qual va tractar d’amagar dels nazis, com tantes altres, però que es va acabar entregant l’estiu de 1943, quan la Gestapo va amenaçar d’endur-se Elisabeth si no es lliurava la dona que buscaven.

També hi va haver episodis lluminosos, com la maternitat d’Elna, on van néixer 595 criatures

Les històries s’acumulen en aquest territori. El treball de recuperació de la memòria històrica no ha estat fàcil, i tampoc ha acabat. Però sembla, en tot cas, més avançat que a la veïna Espanya. Aquest diumenge, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, s’unirà als homenatges al voltant de la Retirada que se celebren a tota la regió. Sánchez viatjarà primer a Montauban, al nord de Tolosa, per visitar la tomba d’Azaña. Després es desplaçarà fins al Rosselló, on, a Cotlliure, també visitarà la tomba de Machado. Finalment, recorrerà el curt tros fins al cementiri dels Espanyols, a l’avinguda de la Retirada d’Argelers, per acabar pronunciant un discurs a la sorra d’aquesta platja on 80 anys enrere van ser internats tants espanyols. El viatge, l’últim que emprendrà el socialista abans de la precampanya, va estar en suspens per les turbulències polítiques a Espanya i podria estar exposat a les protestes independentistes que esquitxen des de l’altre costat dels Pirineus. Malgrat tot, descendents de republicans com Rosy Gómez celebren un gest inèdit en un cap de govern en exercici, que consideren un “reconeixement extraordinari”. Per a l’alcalde d’Argelers, que rebrà la delegació espanyola, també és un “molt bon començament”. “Cal afrontar les dificultats, perquè cicatrius tan profundes no es curen soles”, diu mirant tant enrere com als actuals temps convulsos.