Berenice Abbott, una mirada moderna als anys trenta

Quan Salvador Dalí i Gala reformaven la seva barraca de Portlligat, prop de Cadaqués, ella li recriminava al contractista el retard de les obres dient-li: “En el mateix temps que vostè necessita per ampliar la casa, a Nova York fan un gratacel”. La parella, que va trepitjar per primera vegada la ciutat americana el novembre del 1934, havia viscut en primera persona el desenvolupament i la transformació urbanística que estava vivint la ciutat aquells anys, en un moment d'expansió i boom econòmic, però també de crisi, com la qual va suposar el crac del 1929. Una transformació que, per sort, va ser immortalitzada per persones com Berenice Abbott (Springfield, Ohio, 1898-Monson, Maine, 1991), una de les fotògrafes nord-americanes més destacades de la primera meitat del segle XX autora d'una radiografia urbana i humana de la ciutat dels gratacels. També de magnífics retrats dels seus col·legues i amics al París dels anys vint, a més d'una llarga i sorprenent producció relacionada amb el món de la ciència, sobretot de la física, que va utilitzar el Massachusetts Institute of Technology (MIT) com a material didàctic. Al voltant d'unes 200 imatges (totes còpies vintage) de la llarga producció d'Abbott es poden veure a la seu barcelonina de la Fundació Mapfre, en l'exposició Berenice Abbott. Retrats de la modernitat (fins al 19 de maig).

“El privilegiat ull modern d'Abbott envaeix tot el seu treball”, explica Estrella de Diego, catedràtica d'Art Contemporani de la Universitat de Madrid i comissària de la mostra, davant la primera de les tres sèries que componen la mostra: la dels retrats de moltes de les persones que Abbott va conèixer a París, després d'instal·lar-s'hi el 1921 com a ajudant de Man Ray. Als tres anys va obrir estudi, un lloc per on van passar molts dels seus amics que no eren altres que els protagonistes de les avantguardes de la ciutat: Djuna Barnes, André Gidé, Jean Cocteau, James Joyce o Eugène Atget —“el Balzac de la fotografia”—, pel qual va sentir una gran devoció que el va portar a adquirir el seu arxiu amb imatges de París de començaments de segle XX i endur-se'l als Estats Units quan va tornar el 1929. Des d'aquell moment, va començar una tasca de difusió de les seves imatges, i al final, el va acabar venent al MoMA de Nova York en la que va ser la primera adquisició d'un arxiu fotogràfic d'aquesta institució.

En l'exposició es poden veure 11 imatges d'Atget que la mateixa Abbott va revelar i que permeten comprovar per què es va sentir tan atreta pel treball del francès.

“Abbott també va retratar moltes de les noves dones disposades a viure al marge de les conveccions per salvaguardar la llibertat”. Entre aquestes, l'editora Jane Heap, la llibretera Sylvia Beach, la milionària i filantròpica Peggy Guggenheim i l'andrògina princesa Eugénie Murat, representades totes elles en actituds poc femenines, més aviat virils, mentre que els homes presenten en les seves imatges una masculinitat menys monolítica del que és habitual. A la mateixa Abbott se li atribueix la frase: “No soc una noia decent. Soc fotògrafa i vaig a qualsevol lloc”, que serveix a la comissària per explicar com de difícil era per a una dona fotògrafa accedir als mateixos llocs que els homes per fer la seva feina. “En aquests retrats és evident que Abbott està documentant certa tipologia del modern”, explica De Diego.

També és moderna la visió que Abbott dona de la ciutat en creixement que era en aquell moment Nova York; la capital de la modernitat des de llavors; un escombratge des de les altures fins al subsol, aprofitant la construcció de molts dels gratacels; amb imatges gairebé aèries de la ciutat que apareix amb cels nets i línies depurades; unes imatges que semblen fetes per drons. “Segur que va adoptar postures acrobàtiques, jugant-se gairebé la vida per aconseguir aquest retrat de la ciutat de Nova York com si fos una gran dama”, remarca la comissària. A nivell de carrer, i ja amb la presència de persones a les imatges, fotografia fleques, perruqueries, aparcaments, ponts o estacions de metro i una altra realitat com la dels sensesostre i rodamons. “Encara que la intenció d'Abbott és fugir dels suposats artificis de l'art i prefereix veure's com a documentalista, el resultat visual és tan ric i divers que és difícil categoritzar-la sota l'adjectiu de documental”, comenta De Diego, que destaca com de difícil devia haver estat per a la fotògrafa accedir a barris com Harlem per fer les seves imatges de la vida de la comunitat afroamericana. Abbott va començar aquest treball novaiorquès de forma independent, però el 1935 va aconseguir finançament del programa Federal Art Project, que l'hi va publicar el 1939 amb el títol Changing New York.

Imatge distorsionada

Abbott comença a mitjans dels anys cinquanta a interessar-se pels fenòmens científics, sobretot de la física i fa fotografies per al MIT, que l'organisme va utilitzar per a il·lustres llibres de física que es van distribuir per tot el país. D'aquest organisme procedeixen les 28 fotografies que capten fenòmens que l'ull no pot veure a simple vista, com el moviment del pèndol, els arcs decreixents que descriu una pilota quan bota, el pas de la llum per un prisma, les ones de l'aigua o els camps magnètics, que mostren, una vegada més, la imaginació i creativitat d'Abbott.

Els últims dubtes sobre la modernitat d'aquesta fotògrafa s'esvaeixen davant d'una última imatge: Autoretrat, distorsió, en la qual apareix amb el mateix aspecte que s'obté després d'aplicar un filtre d'una aplicació que tots portem al mòbil, però la imatge es va crear el 1930.