Sommersby al Suprem

Han passat 25 anys des que es va estrenar, però segur que la recorden. El confederat Jack Sommersby (Richard Gere) torna a Tennessee després de lliutar en la Guerra Civil americana quan feia sis anys que l’havien donat per desaparegut. Laurel (Jodie Foster), que és a punt de casar-se amb un veí perquè sola li resulta impossible mantenir la propietat, observa estranyada la seva manera de comportar-se però l’accepta com el seu marit.

A mesura que Jack es reintegra en la comunitat sorgeixen els dubtes. És de debò Sommersby? Poc després, Gere és detingut i acusat d’un assassinat. Si manté la seva identitat, serà penjat. Si declara el seu engany, estarà un temps empresonat per frau. Viurà, però qualsevol acord, guany o dret des del seu retorn no tindrà cap valor.

A mig judici, en l’escena més dramàtica de la pel·lícula, Gere esclata: “I per què creus que no soc el teu marit?”. Foster, que li vol salvar la vida, sanglota: “Perquè mai el vaig estimar tant com t’estimo a tu!”. Es fa evident llavors que l’acusat és algú amb una semblança formidable a Sommersby, a qui va conèixer a fons, però no és ell. Malgrat això, Gere es reafirma en la seva suplantació per evitar que tots els seus assoliments recents i la vida de Laurel s’enfonsin. L’executen.

L'independentisme es mobilitzarà per considerar injust el judici als seus líders. Ho farà per defensar un bastió, però no il·lusionat en un projecte

El judici als líders independentistes al Tribunal Suprem té cert paral·lelisme amb la pel·lícula, inspirada en un film francès anterior i basada, al seu torn, en el cas real d’un fet protagonitzat a Occitània al segle XVI per un tal Martin Guerre. S’ha vessat molta tinta sobre la negativa d’Oriol Junqueras a respondre a les preguntes del fiscal. En les del seu advocat es va declarar “pres polític” i va dir que no havia comès cap delicte pel qual hagués de ser jutjat.

Així ho creuen també un bon nombre de ciutadans a Catalunya. Són molts més els que desitgen que Junqueras i els seus companys aviat siguin a casa amb les seves famílies. I encara n’hi ha molts més que consideren, al marge d’ideologies, que la situació política i el judici són una vergonya per a tots nosaltres.

Amb l’1-O es va pretendre doblegar l’Estat a través de la convocatòria d’un referèndum il·legal? És a dir, aquest dia va ser equiparable a la canonada de l’Aurora com a senyal per iniciar la presa del Palau d’Hivern? Estem segurs que, si el govern Rajoy no hagués ordenat l’actuació dels cossos i les forces de seguretat estatals per impedir les votacions, tres dies després, després de fer el recompte, el Govern català hauria arriat la bandera espanyola i hauria comunicat a Madrid, Brussel·les i Washington l’inici d’un període cap a la secessió?

Reflexionem una mica. L’1-O, el Govern Puigdemont-Junqueras va organitzar un acte de violència contra l’Estat per acoquinar-se després de veure l’actuació policial? Plantegem-ho d’una altra manera: es va planejar un alçament violent perquè, poc més de quatre setmanes després, Trotsky marxés a Suïssa i Antónov-Ovséyenko se n’anés de cap de setmana a una datxa? Perdonin, però costa trobar-li cap sentit per bé que s’assumeixi que darrere del plantejament independentista no hi havia prou capacitat per analitzar la realpolitik.

Tornem al principi. Els discursos emocionals poden servir per unir un nombre important de persones després d’una causa durant un període de temps, però l’efecte sol ser limitat. Sobretot, si en algun moment aquest discurs és erosionat per la falta de credibilitat. Per construir alguna cosa sòlida, un horitzó per a un país, per exemple, cal disposar de fonaments millors. D’una altra manera, en algun moment tot el projecte trontolla.

Davant de les properes batusses electorals, el vot independentista es mobilitzarà de nou. Ho farà per considerar injust i desmesurat el judici als seus líders. Ho farà, sens dubte, per reduir l’espai del trio que somia amb instaurar una segona aznaritat i que abomina les minories. Però de manera principal, ho farà per defensar un bastió, no com altres vegades il·lusionat en un projecte. Ja fa cert temps que en l’independentisme sura un rum-rum de descrèdit davant dels esdeveniments i el que verbalitzen els seus líders, tot i que s’eviti d’exterioritzar-ho per evitar fer el joc als qui el volen esborrar d’un cop de ploma.

El motiu principal pel qual l’exvicepresident Junqueras va declinar respondre a la Fiscalia —al marge de pensar que està en un judici polític— va ser envoltar aquesta incredulitat. Hagués hagut de respondre si la tardor del 2017 tenia el propòsit i disposava de les eines necessàries per implantar una República Catalana efectiva. “L’hi repeteixo de nou”, diu el jutge en la pel·lícula, és o no és vostè Jack Sommersby? I, de la resposta, en depèn tot.

Joan Esculies és escriptor i historiador.