Vox s’empassa Plataforma per Catalunya

Plataforma per Catalunya (PxC), la formació xenòfoba que va alterar el municipalisme català i quasi va irrompre al Parlament el 2010, va culminar ahir el seu declivi incessant. En un congrés a Mataró, el partit va aprovar la seva dissolució, es va reconvertir en una fundació i va encoratjar els seus simpatitzants a passar-se a Vox. La formació d’extrema dreta, amb la qual PxC comparteix la demonització de la immigració irregular, aspira a introduir-se en la política catalana en les eleccions municipals del maig.

“Els partits polítics són eines per provocar certs canvis en la societat. Plataforma ho ha aconseguit des de cert punt”, diu Mònica Lora, secretària general de PxC i regidora a l’ajuntament de Mataró, un dels pocs municipis en què la ultradreta conserva l’escó. Lora es vana que la seva formació fos “pionera d’obrir debats”, com la immigració irregular, i es posa a la disposició de Vox, amb el qual ha tractat de tendir ponts durant els darrers mesos. El partit de Santiago Abascal ha marcat distàncies amb PxC, tot i que alguns dels seus líders a Catalunya, com el de l’Hospitalet de Llobregat, provenen de Plataforma.

Josep Anglada, que va fundar PxC el 2001 a Vic, es declara “dolgut” i “sorprès” per la dissolució. L’exvicepresident provincial de la ultradretana Fuerza Nueva, que en el passat visitava el Valle de los Caídos, ataca amb duresa al seu antic partit, que el 2014 el va expulsar i el va acusar d’apropiacions de fons i divisions davant del procés independentista català. “Quan van matar el pare de la criatura van acabar amb ells mateixos”, afirma Anglada, que s’ha mantingut com a regidor independent a Vic. I també carrega contra Vox, que advoca per derogar el sistema autonòmic: “No em puc entendre amb qualsevol persona o partit que desprengui odi cap a Catalunya”.

Plataforma per Catalunya era, fa pocs anys, un maldecap per a analistes polítics i socials. Observaven atònits el perill —electoral i al carrer— de la retòrica incendiària i populista de PxC: amb el seu discurs manifestament en contra de la immigració a partir del lema simplista ‘Primer els de casa’, amb vídeos en els quals s’acusaven dones musulmanes d’apropiar-se de recursos públics, amb la falsa amenaça que els burques envairien Catalunya i amb protestes contra mesquites en municipis com Salt o Premià de Mar. Tot girava al voltant del personalisme d’Anglada, que està embolicat en una gran quantitat de polèmiques, com ara acusacions d’incitació a l’odi en els seus pamflets i agressions físiques.

L’estratègia va fer efecte. Les eleccions municipals del 2011 van ser el moment àlgid de PxC: va multiplicar per cinc els seus vots, fins als 67.000, i va aconseguir 67 regidors a 39 localitats, algunes insígnies de l’esquerra com l’Hospitalet o Santa Coloma de Gramenet. Un any abans, va fer tremolar la política catalana quan, per poc més de 5.000 vots, no va aconseguir entrar al Parlament després d’aconseguir més de 75.000 suports (un 2,42% del total).

La irrupció de PxC va forçar els partits tradicionals, temorosos, a girar cap a la dreta, en un efecte similar al que ara causa Vox en una part del discurs de PP i Ciutadans. A Vic, on el partit d’Anglada va arribar a ser la segona força, CiU va adoptar part del seu missatge de mà dura contra la immigració. També ho va fer el PSC a Lleida. I el fet de vincular obertament la immigració amb la delinqüència va catapultar el PP a guanyar el 2011 les eleccions municipals a Badalona de la mà de Xavier García Albiol.

Joan Serra, periodista del portal Nació Digital i autor d’un llibre sobre el PxC, sosté que Anglada va explotar un “còctel” de malestar propiciat per la crisi econòmica i l’arribada massiva d’immigrants en societats urbanes conservadores i riques, com Vic. “Anglada és molt pobre intel·lectualment, no és capaç d’articular un discurs, però té olfacte i trepitja el carrer”, diu. “De la mateixa manera que va fer créixer el partit, el va acabar destruint”.

Després de la sortida convulsa del fundador, la formació d’ultradreta es va desplomar en les municipals del 2015: va perdre el 90% de la seva presència i va retenir només vuit regidors a cinc ciutats. Quatre anys després, els comicis del maig calibraran l’estat de força de l’extrema dreta: si, malgrat les seves diferències com a partits, el crepuscle de PxC anticipa que Vox amb prou feines té espai a Catalunya o si la fúria antiimmigració atreu de nou.