Aina Moll, el combat pel català i la concòrdia

Aina Moll (Ciutadella, 1930) va morir dissabte a Palma. Sempre va entendre que la defensa i protecció d'una llengua minoritzada com el català no havia de suposar una actitud hostil cap a altres llengües. Directora general de Política Lingüística des del primer Govern de Jordi Pujol i durant vuit anys (1980-1988), va defensar incansable el consens. Afable i alegre, buscava la concòrdia sense negar les discrepàncies.

L'aprovació, amb una única abstenció, de la Llei de Normalització Lingüística el 1983, sota l'impuls de Marta Mata, demostra l'existència d'aquest clima que posteriorment es va perdre. Com recordava sempre Moll, Pujol li va demanar fer tot el possible per avançar en la implantació del català sense que això conduís a un conflicte social. La llei va evitar la separació lingüística a les escoles i va consagrar la immersió. El fet que no milités en cap partit va ajudar a l'entesa institucional. La seva primera tasca va ser crear un equip funcionarial adequat a la tasca encomanada amb una plantilla que venia "d'uns altres temps", segons la seva expressió, i que no havia somiat mai que hauria de treballar en català.

Un aspecte que ressenyava Moll de la seva feina al Departament de Política Lingüística era el de les relacions internacionals. El setembre del 1980, l'any del seu nomenament, ja participava, per exemple, en un congrés sobre bilingüisme i ensenyament, promogut per la Unesco a la vall d'Aosta. Un altre va ser el de divulgació. De la seva etapa són el curs multimèdia de català per a no catalanoparlants Digui, digui i la campanya protagonitzada per la Norma amb el lema "El català és cosa de tots".

Davant dels que sostenien la mort del català en un termini de 50 anys, Moll preferia no fer pronòstics i lluitar per la seva defensa

Aquell mateix any, el 1980, Moll escrivia en aquest diari un article en què sintetitzava clarament la seva posició. El títol era tota una manifestació programàtica: "La normalització del català, problema de tot Espanya". Hi sostenia, d'acord amb la seva pràctica política, que la consideració del català com a llengua pròpia no és incompatible amb la consideració que ha de tenir el castellà com a llengua comuna de tots els espanyols. El dret a la pròpia llengua no és incompatible, insistia, amb el deure de conèixer la llengua del país i fer-la servir. Tot i això, hi va haver moviments en contra de la política de la Generalitat. El 1981 es publicava el Manifest dels 2.300, que denunciava la intenció de la Generalitat de convertir el català en l'única llengua oficial. La llei del 1983 i la seva ratificació pel Tribunal Constitucional un any més tard van ajudar a sostenir la política de consens i foment dissenyada per Aina Moll. El 1996, la segona llei de normalització del català ja va néixer sense aquest consens. Moll va manifestar en més d'una ocasió que aquesta nova llei no era necessària.

Davant dels que sostenien la mort del català en un termini de 50 anys, Moll preferia no fer pronòstics i lluitar per la seva defensa, una cosa que va fer des de ben aviat. Quan era professora de francès a l'institut Joan Alcover de Palma, a principis dels seixanta, va organitzar classes clandestines de mallorquí. Les escriptores Carme Riera i Maria Antònia Oliver, alumnes de l'institut, van ser testimoni de la seva tasca. Moll, en paraules del lingüista Joan Veny, defensava un model de llengua estàndard flexible que no caigués ni en els perills de la disgregació territorial ni en una unificació a ultrança.

Després de deixar les seves responsabilitats a la Generalitat, entre el 1990 i el 1995 va ser la coordinadora de la campanya interinstitucional de normalització a les Illes Balears. El 2004, Pasqual Maragall la va proposar per dirigir l’Institut Ramon Llull. Quan semblava que el nomenament era imminent va sorgir un problema amb el Govern del PP balear que va impedir que es consumés i va obrir una crisi a l'institut. El PP balear sempre ha negat que en bloquegés el nomenament.

Filla de Francesc de Borja Moll, amb qui va col·laborar en els dos últims volums del Diccionari català-valencià-balear i en les tasques de l'editorial Moll, en la qual va dirigir algunes col·leccions, es va llicenciar en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona. Va fer treballs de camp de dialectologia i estudis en diferents universitats europees. La seva entrada com a professora a l'institut Joan Alcover el 1959 va marcar una inflexió en la seva biografia. Va deixar d'orientar les seves tasques cap a la recerca per dedicar-se a la docència i la divulgació. Fundadora de l’Obra Cultural Balear, inspirada en el model d’Òmnium, va ser responsable d'un programa setmanal a TVE-Balears de promoció de la llengua catalana el 1989. Un programa que va ser la base del llibre La nostra llengua. Va ser als inicis del Termcat i era membre de l’Institut d'Estudis Catalans.

Finalment, la llista de reconeixements és notable. Medalla d’Or de Palma i del Consell de Mallorca. El Govern balear li va atorgar el Premi Ramon Llull, i la Generalitat, la Creu de Sant Jordi. El 2012 la UOC li va concedir el títol de doctora honoris causa. En la nota biogràfica que va remetre a aquesta universitat amb motiu d'aquest homenatge, en enumerar els honors rebuts no oblidava esmentar, amb afecte, uns altres de més humils, com que la vila de Sencelles, on residia llavors, li encarregués el pregó de les festes. Però potser un dels més significatius és que des del 2011 Palma té una escola Aina Moll i Marquès, un reconeixement a la seva immensa tasca per explicar la realitat de la llengua catalana i els seus esforços per defensar-la.