Berenars comunals

Són uns plaers col·lectius i certa rutina, també. Perviu a contravent dels temps una societat anònima privada però concertada –ve de l’amistat veïnal, grupal, essencial o de la complicitat circumstancial, potser al marge de negocis, idees i amants– que es manté en el seu costum militant periòdic a l’entorn de les trobades per a menjars extraordinaris i les panxades sense règim fora de casa.

El fet repetit des de fa unes dècades a cada poble i dispers per carrers i bars es referma i multiplica en els silencis dels ulls i el tumult dels cuinats, en els fets i els usos similars per centeners als bars perduts, creus, torres, molins i ciutats de la pell illenca. És un costum modern, d’unes dècades, nat amb la generalització dels cotxes i dels salaris perquè l’austeritat consubstancial dels nadius recomanava d’arrel no trescar fora de casa per tudar res de la cartera.

El porquim de la matança de tota hora roda, sobretot en el llarg hivern on entreté els torrats de llonganissa, xulla/ventresca, botifarrons i camallot

És una cadena de fets isolats que duu una narració de taulada gloriosa, repetitiva i un xafardeig sense manies, un cor de referència, crítica directa i ironia. És un retrat que ens duu a la reedició consumista d’una Mallorca neoprofunda, distinta, mig silvestre que no folklòrica, en un cert joc on hi són alguns senyors de costum i moltes persones comunes, secundàries per ventura.

Són la gent dels berenars de dissabte a mig matí (esmorzars en el croquis mental i verbal dels catalans), dinars i dinarots comunals i sistemàtics que retornen cada cap de setmana, en general sense recordança. Amics, coneguts i alguns saludats més qualque convidat afegit compareixen per reconèixer-se sense més motiu que fer un parèntesi a la vulgaritat i rutina dels dies.

És un ritual i una cita automàtica que reuneix a taula gent del clan de sempre i gent dispersa i molt diversa, col·lectius locals, amics de sempre, gremials i relacions de jubilats trescadors. Són caçadors, pescadors, cavallistes, biciclistes i velles glòries, negociants, rics i enfonsats, molts són pensionistes i han esquinçat anys i fets sistemàtics, embulls ara necessaris per l’alè del temps tardà.

Són fidels a la rutina i repeteixen en el seu gust i gest. Cada temporada i cada grup tenen carències. Pel migjorn i el sud tancats domina el pa amb oli gegants amb qualque cosa, per allà es posà de moda el ‘floquet’ de carn de bou, les sípies torrades amb pa amb oli o el pa amb oli amb peix fregit del port arran de mar, el llom de porc, les costelles de mè i el frit, el frit sempre, va i ve. No en parlem dels ‘callos’, la molt contundent manifestació volcànica.

El porquim de la matança de tota hora roda, sobretot en el llarg hivern on entreté els torrats de llonganissa, xulla/ventresca, botifarrons i camallot. Tot coent si pot ser. Els platets de companyia duen prebes coents, fonoll marí i sobretot olives trencades, el súmmum dels gusts primaris i aspres, els sabors sense vulnerar de l’illa antiga.

No es cerca la delicadesa ni l’invent gastronòmic sinó el goig de la trobada i del menjar a voluntat i retrobar la memòria del tast d’altra vegada. Els bars de berenars esdevenen assemblees unànimes, una gentada que té pressa, fa coa per la taula però no va de fues, els clients esperen i cerquen taula mentre els cambrers mouen plats estibats fent equilibris.

Hi ha berenadors cridaners (que xerren fort, alt), característica de mallorquins als casinos i bars, i molts van cap baix i mouen la mà i la mirada en el delit des menjars i en guaitar coa d’ull els altres. Els sigil·losos, aquells que mengen, escolten i just miren, són molts, un altre tret localista: menjar i callar.

Posar els peus davall la taula, llescar el mateix pa, posar el ganivet, forqueta i cullera als mateixos menjars, beure el vi i rebentar i ‘rascar’, trempar el cafè amb el suc (esperit destil·lat), és cerimonial.

Hi ha trobades de caçadors senyors i del comú van de vedat i mengen cassola, butzetes de tord, cegues si s’escau un cop o dos. En segons quins àmbits i circumstàncies –més aviat rurals i/o residencials que no urbà de la capital– el berenar és una festa i un ofici de dissabte, un acte clànic, familiar a l’estil mediterrani on s’estravenen afectes, bullici i adhesions. Hi ha caps de taula, convidats i escolans, que de tu a tu, i referenciats, lliguen societats de fervors i fidelitats i de col·locats a la roda. Hi ha també grans banquets privats a porta tancada, pel cercle d’amics en devoció i relació gairebé familiar. També és un capítol de societat de llibre.