Ferrer i Guàrdia i el canvi climàtic

Greta Thunberg, una estudiant sueca de secundària de 15 anys, va decidir que els divendres deixaria els llibres a casa i es plantaria amb una pancarta contra el canvi climàtic davant del Parlament del seu país. En poc més de tres mesos, havia parlat davant dels líders mundials a la cimera de Katowice i a Davos. “Vostès no són prou madurs per explicar les coses tal com són. Fins i tot aquesta càrrega la deixen als seus fills”, els va etzibar en un discurs que va fer la volta al món.

La Gran Recessió deixarà com a herència als qui ara són als instituts un món pitjor: un Estat del benestar en versió reduïda, un mercat laboral més precari i una bola de neu de deute que hauran de pagar de la seva butxaca (i potser tornarà a ser el llegat per als seus fills). Però encara pot ser pitjor: es poden trobar amb un món inhabitable pels efectes del canvi climàtic. El darrer informe del grup científic que assessora l’ONU adverteix que aquesta catàstrofe es pot accelerar si no hi ha canvis “ràpids, profunds i sense precedents” en les polítiques de medi ambient.

Más información

Canvi climàtic: Les emissions mundials de CO2 tornen a créixer el 2017

Qui tem Ferrer i Guàrdia?

El G7 exposa la bretxa entre Trump i els seus socis occidentals

La popularitat de Thunberg podria haver estat només una anècdota. Però no ha estat així. La protesta de l’adolescent sueca s’ha estès a altres països, però sobretot ha agafat embranzida a Bèlgica. Des de fa un mes, cada dijous milers d’estudiants fan campana i, des de diverses ciutats del país, van cap a la capital per manifestar-se i exigir al precari Govern de Charles Michel un pla contra el canvi climàtic. N’han arribat a ser 70.000, però esperen ser-ne més. El moviment –encapçalat per tres dones d’entre 17 i 19 anys– creix a mesura que s’hi afegeixen les universitats i les escoles superiors.

El xup-xup als instituts i les universitats coincideix amb el 110è aniversari de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, que té una estàtua a l’avinguda de Franklin Roosevelt, just al davant de la Universitat Lliure de Brussel·les. El pedagog, anarquista i maçó català va ser el creador de l’Escola Moderna a Barcelona el 1906, que precisament advocava per un nou mètode pedagògic, llibertari i de pensament crític basat en la raó i no en les creences religioses. Ferrer i Guàrdia és probablement el català més conegut a Bèlgica. Desenes de carrers arreu del país i una escola superior a la capital porten el seu nom.

A finals del segle XIX i començaments del XX, Ferrer i Guàrdia anava sovint a París i Brussel·les, on es van constituir les primeres societats de lliure pensament. Segons el professor d’Història Contemporània de la UNED Juan Avilés, amb els diners que va heretar d’una dama francesa, el 1906 va obrir l’Escola Moderna de Barcelona. El model revolucionari d’educació que va impulsar el va enfrontar amb l’Església catòlica i amb els sectors conservadors espanyols. Tres anys després, les autoritats el van condemnar a mort arran de la Setmana Tràgica després d’un judici sense proves i amb testimonis falsos, acusat d’haver instigat la rebel·lió del 1909.

L’afusellament va tenir un gran ressò internacional i va ser especialment intens a Brussel·les, on hi va haver manifestacions contra Alfons XIII que van durar gairebé una setmana. Els cercles liberals van decidir llavors erigir un monument a la seva memòria amb caràcter internacional. Amb el temps, es convertiria en l’estàtua de la discòrdia, com bé explica el professor d’Història de la Universitat Lliure de Brussel·les Jeffrey Tyssens en el treball acadèmic Le monument Ferrer ou l’histoire d’une statue mal aimée. Després d’una col·lecta popular, el 5 de novembre del 1911 es va inaugurar l’estàtua d’August Puttemans a la Place du Samedi, al costat de Sainte-Catherine.

El monument a Ferrer i Guàrdia va enfurismar Alfons XIII, que es va negar a assistir a l’Exposició Universal de Gant el 1913. La comuna de Brussel·les va rebutjar les pressions per retirar l’estàtua, però finalment la va acabar retirant l’exèrcit alemany quan va ocupar Bèlgica durant la Primera Guerra Mundial. Acabat el conflicte armat, les autoritats del país buscaven fórmules per tornar-la a la ciutat sense molestar Espanya. Segons Tyssens, fins i tot es va estudiar una proposta arribada de Barcelona després de la proclamació de la II República per dur-la a la capital catalana. Però després de diversos debats i emplaçaments, el 1984 va trobar el seu lloc definitiu. No va ser al cèntric i inquiet barri de Sainte-Catherine, sinó davant de la Universitat Lliure de Brussel·les. “La instal·lació del monument de Ferrer va ser, en certa manera, l’última gran fita simbòlica del pensament lliure clàssic a Bèlgica. El destí d’aquest monument després de la Primera Guerra Mundial va ser un dels primers signes de l’aïllament progressiu del pensament lliure”, conclou el professor.

Bèlgica, que no oblida Ferrer i Guàrdia, commemorarà el 110è aniversari de l’afusellament amb actes, ofrenes al monument o vestint el Manneken Pis. Però de ben segur, Ferrer i Guàrdia i la seva generació haurien celebrat amb més entusiasme les onades d’estudiants que recorren Brussel·les per protestar contra el llegat d’una Europa que podria ser més ambiciosa a l’hora de fer un gran salt endavant en la lluita contra el canvi climàtic i uns Estats Units liderats per un negacionista. La raó que defensava Ferrer i Guàrdia davant de la propaganda i la indecisió.