“En aquest país costa que et diguin les coses a la cara”

Carregat amb mig segle de professió, un Shakespeare acabat d’estrenar al Teatre Nacional de Catalunya que fa olor d’èxit (gairebé totes les entrades venudes), un llibre a punt i molts, moltíssims records, Pere Planella espera a la porta del bar Placídia al costat de l’espectre de les velles atraccions Caspolino i d’esquena al barri de Gràcia, on viu. Arrossega, com mitja ciutat, un refredat d’upa. Entrem al bar i al llarg de la conversa demana un parell de tallats descafeïnats. Intel·ligent, fidel a la seva forma de veure la vida, tossut, sobri, resistent, entranyable Planella. Si treus el cap al fons dels seus ulls, darrere de les gruixudes ulleres, hi veuràs coses tan sorprenents com el vell i esplendorós festival de Nancy, Grotowski menjant ous, una Venus de lluentons i barret de copa o el Mètode de Stanislawski, ni més ni menys. A la jaqueta de plomes hi porta una xapa amb el lema “Llibertat presos polítics”.

Pere Planella (Olot, 1948) és un dels grans directors de la història recent de Catalunya, autor d’espectacles que han deixat una empremta inesborrable en la memòria del públic, com La Bella Helena, Abraham i Samuel, Hedda Gabler, Mort accidental d’un anarquista, Conversa a casa del matrimoni Stein sobre el senyor Goethe, absent o Dansa d’agost, per esmentar-ne només alguns. Comença, noblesse oblige, recordant vells amics i mestres, Fabià Puigserver, Iago Pericot, William Layton, Coralina Colom, i parlant de Shakespeare, que ja és tema. Està entusiasmat amb el que ha muntat al TNC, Afanys d’amor perduts, en nova traducció de Salvador Oliva i ambientat en l’època del sufragisme femení. Està encantat d’haver descobert que llavors ja hi havia patinets. “Has de veure els teus antics companys de l’Institut del Teatre, Oriol Genís i Pep Anton Muñoz, estan increïbles!”.

No ha fet gaire Shakespeare Planella, en la seva carrera. “Vaig fer el Hamlet que va protagonitzar Enric Majó, aquell Hamlet que no sé si era de Terenci Moix o de Shakespeare i que va triomfar tant”. A Planella se’l tenia pel gran stanislawskià. “Bé, va ser a partir que va arribar Layton, que va estar dos anys formant gent a l’Institut, i després alguns vam anar a Nova York, Fermí Reixach i jo primer, després Lluís Homar, Imma Colomer... Hi vaig estar tres mesos i vaig conèixer els del Mètode de llavors, Lee Strasberg, Stela Adler. Jo era un stanislawskià pragmàtic...”.

“Qui hauria d’explicar la vida sexual del Teatre Lliure és Guillem-Jordi Graells; seria un best-seller”

Fa 50 anys de professió. “Sí, vaig començar el 1962. Vaig venir a Barcelona a la universitat, i vaig conèixer Ricard Salvat, em va aconseguir una beca per estudiar a Nancy el 1968-1969, estava al costat del centre de recerca que llavors portava Jack Lange”. Hi havia precedents familiars? “Bé, el meu oncle era un gran rapsode local a Olot, però en realitat a mi el que m’interessava era el cinema. Només després va venir el teatre”. Hi va haver un temps en què ell encarnava Stanislawski com Pepe Sanchis Sinisterra Brecht, la gran dicotomia llavors. “Vam trobar un punt intermedi, que era la Commedia dell’Arte. Recordo la primera vegada que va venir Ferruccio Soleri, l’Arlequino del Piccolo de Strehler”. Avui, Planella considera que “hi ha molts camins que porten a Roma”.

El 1976, Planella va ser un dels fundadors del Teatre Lliure. “El nucli érem el Fabià, Carlota Soldevila, Lluís Pasqual i jo. ‘Pere, he de parlar amb tu’, em va dir el Fabià, al qual li havien ofert la sala. Ja havíem fet coses junts, Els cants de Maldoror, el 1973, L’escola dels bufons, el 1975, ens coneixíem bé. Teníem molt clar el que volíem fer al Lliure: un teatre d’art per a tothom. Amb el model del Piccolo, que incidís a Gràcia però també a la resta del món. No hi havia tant idealisme i innocència com s’ha dit després. Sabíem molt bé el que volíem”.

Explica que el Lliure va poder arrencar perquè disposaven del seu sou de professors de l’Institut del Teatre. Com era Puigserver? “Un apassionat, no va fer mai res en contra dels seus principis. Quan ens en vam anar del Lliure amb Muntsa Alcañiz i Guillem-Jordi Graells, va intentar que tornéssim”. Aquesta història és la del primer gran cisma del Lliure, i va marcar la vida de Planella, que ho recorda com si fos avui. Era el 1980. Van muntar El concili d’amor d’Oskar Panizza. I la van classificar S, cosa que significava que no hi hauria subvenció del Ministeri de Cultura. “Es va votar i va guanyar l’opció de no fer l’obra, retirar-la de la programació. Els que no hi estàvem d’acord vam decidir anar-nos-en. El Fabià va fer l’impossible perquè no ens n’anéssim. I després vam seguir col·laborant amb ell i la nostra companyia Zitzània fins i tot va coproduir amb el Lliure”. Però alguna cosa s’havia trencat. “No hi vaig tornar fins al 1993 amb Dansa d’agost, després vaig fer El pare de Strindberg el 1999, i no hi he fet res més”.

Planella assenyala altres persones que es van quedar fora de les famílies teatrals, ni al Lliure ni després al TNC: Salvat, Mesalles... “Aquestes coses s’han d’explicar perquè no tornin a passar. Si hem de fer un país nou, no s’han de repetir”.

“Lluís Pasqual s’ha posat massa gent en contra. És un dels nostres grans directors, però com a gestor...”

Considera que hi ha hagut i hi ha molt joc subterrani i molta hipocresia a Catalunya, en el teatre, en la cultura, i en la política ni et dic. “En aquest país costa que et diguin les coses a la cara, públicament; la gent te la fa i mira cap a una altra banda”.

Hi va haver en allò del Concili un xoc de personalitats? “També, però va ser bàsicament un tema econòmic, i de por”. Era una obra arriscada. Déu pare amb orinal, la Verge convertida en putain, Crist tísic. “Sí, molta disbauxa sexual, molt corrosiva, i a més el muntatge va néixer com una rèplica al judici contra La torna. Panizza també havia estat condemnat per la peça. Era jugar-se-la. Però el concepte Lliure aquí va trontollar una mica”.

Planella havia experimentat poc abans una altra crisi, però de tipus personal, la seva separació de Muntsa Alcañiz. El Lliure de l’època era tota una muntanya russa sentimental. “Es creaven moltes relacions personals”. Caldria escriure de tot allò. “El Graells podria explicar la història sexual del Lliure i seria un best-seller”. També hi havia relacions de poder. “Moltes relacions es van portar més enllà del que era professional. Amb el criteri d’avui això no s’aguantaria”. Com cal dirigir per evitar els problemes? “Jo he discutit amb actors i actrius, és clar. Un cop amb una al carrer, tant que un guàrdia urbà ens va cridar l’atenció. És un problema quan hi ha falta de respecte, agressions o insults. Hi ha un límit”. Què opina de l’afer Pasqual? “No hi era, no hi puc entrar. No m’agrada com s’ha portat el tema. No em sembla que sigui una raó per a la seva sortida del Lliure. Suposo que hi ha tingut a veure la manera de gestionar del Lluís, s’ha posat a massa gent en contra. El Lluís és un dels grans directors d’aquest país, però com a gestor... Té llistes negres, en les quals m’ha inclòs”. Va signar el manifest a favor de Pasqual? “No”. Planella no creu que la política hagi tingut rellevància en el cas. “Ha estat la mala maror dins del Lliure”.

Es va sentir orfe en sortir del Lliure? “No, només trist i dolgut”. De la història del Lliure i del teatre del país, diu que cal reivindicar més Pep Montanyès, “gran gestor i gran amic, gràcies a ell tenim el nou Institut del Teatre i el nou Lliure, dues infraestructures fantàstiques”. La seva carrera l’ha portat per tot Espanya. “He treballat en totes les llengües de la península. En gallec, en basc, en castellà...”.

Al setembre, a l’editorial Angle, apareixerà el seu llibre. “Es titula provisionalment Desmemòries d’un director d’escena. Explico les moltes coses que he viscut, si se’n pot treure alguna cosa positiva. El to és desenfadat i divertit, amb moltes anècdotes”. Es guarda alguna cosa? “Vaig amb compte amb les persones mortes, aquí no pots parlar més del compte”.

Políticament, Planella està “perquè puguem ser una república catalana”. Del procés, “em desanima la manca d’unitat política, però em reconforta la societat civil, tan forta, tan de pedra picada. A la llarga ens en sortirem. Hi hem de ser tots, és clar”.

Per acabar amb Shakespeare i els seus Afanys d’amor perduts. “És una festa del llenguatge, i hi ha quatre dones molt fortes, en Shakespeare totes ho són, enginyoses, davant d’homes pallussos. És una comèdia. Em sento molt còmode en el gènere”. I una reflexió final sobre l’ofici: “Els mestres són essencials; Brecht deia que el vi nou i el vell no fan bona parella, però sí la saba jove i la vella. Què seria de mi, de tots nosaltres, sense els grans mestres que hem tingut”.