La “liberación”, abans i després

Han passat vuitanta anys i encara recordem/commemorem la caiguda/ocupació de Barcelona el 26 de gener de 1939. Alguns dels elements més desvergonyits de Vox o del Partit Popular potser encara parlarien de la “liberación”; amb els neofalangistes de Ciutadans passaria quelcom semblant. Seria interessant saber què en diu el candidat Manuel Valls; potser es faria un embolic. Han passat vuitanta anys, però no és prou temps perquè cicatritzi la terrible ferida que el feixisme espanyol (en el qual militaven molts catalans que, amb el temps, curiosament, van esdevenir gent liberal, catalanista moderada i assenyada, monàrquica, etc.) va provocar a la ciutat i al país en general. No ha passat prou temps quan encara hi ha gent que intenta matisar, relativitzar el desastre o, senzillament, assenyalar els vençuts com els causants d’aquest desastre. O exigeixen que no es commemori més, en nom de la “concordia” i la “convivencia”.

Doncs, fem-ne balanç, perquè és bo de recordar allò que va patir aquest país i allò que encara hem de saber o podem saber d’aquells anys de sang i foc. Sabem que la caiguda de Barcelona, com el conjunt de la guerra, es pot explicar amb la magnífica metàfora mèdica de Víctor Ruiz Albéniz tantes vegades justament recordada: “un castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y del separatismo..., como único remedio para extirpar esos dos cánceres por el termocauterio implacable”. Vuitanta anys més tard, Josep Borrell la va actualitzar: “Antes de coser las heridas, hay que desinfectarlas, si no, se pudren” (15 de desembre del 2017). Hauríem de tenir, però, una bona recerca sobre els discursos de l’odi del feixisme espanyol (incloent-hi les metàfores mèdiques), no només en relació amb la Barcelona roja i separatista, sinó pel que fa al conjunt del projecte republicà reformista i democràtic, que va ser escombrat a partir del 18 de juliol de 1936 arreu d’Espanya.

Coneixem prou bé l’entrada de les tropes feixistes italianes i espanyoles a la ciutat, les primeres mesures, les primeres al·locucions radiofòniques, les primeres repressions. Però, quanta gent, realment, va sortir al carrer? En un número de la revista nord-americana Life, de febrer de 1939, es veu una fotografia de la plaça de Catalunya el 26 gener, feta des d’un terrat d’algun dels edificis de la zona. Només hi ha gent al centre de la plaça. Les filmacions oficials no aporten cap pla general. És un detall important: quantes vegades ens hem sentit dir que les multituds barcelonines van sortir al carrer per saludar els «liberadores»? Quanta gent es va quedar a casa?

Sabem les línies generals d’actuació del Règim Especial d’Ocupació, un estat d’excepció únic, que no es va imposar enlloc més, i que va durar fins a l’agost de 1939 per a Barcelona i la seva província. D’on va sortir la idea? Qui en van ser els pares? Com es va dissenyar? Amb quins criteris? Probablement, aquesta i altres preguntes (com es va planificar l’ocupació d’habitatges buits per als oficials de l’exèrcit feixista que arribaven a la ciutat aquells dies; quines eren les instruccions precises d’actuació de les forces d’ocupació, etc.) es poden contestar capbussant-se en els arxius militars de Segòvia, Àvila, etc. El professor Aram Monfort ja va donar algunes pistes importants en la seva recerca sobre el camp de concentració d’Horta; per exemple, publicant un dels mapes militars més importants de com s’havia de dur a terme l’ocupació de la ciutat: rutes d’entrada, punts de control, etc.

Ens falta una monografia que portés per títol: La caiguda de Barcelona. Molta gent recorda el gran treball de Herbert Lottman, La caída de París. Hauríem de poder reconstruir les setmanes prèvies i les posteriors al 26 de gener, a partir de cosir, de teixir tots els testimonis (personals, institucionals, etc.) disponibles. Certament, no disposem de la riquesa documental del cas francès, on la tradició dels dietaris personals, els epistolaris, les biografies i memòries, etc., és amplíssima; però caldria intentar-ho. Jaume Fabre, en la seva tesi doctoral (després llibre) sobre “els que es van quedar” (els primers temps de la Barcelona franquista), anava en aquesta direcció. L’any 1989 ho va intentar el periodista Josep Pernau per al conjunt de Catalunya.

Hauríem de saber què va desaparèixer i què es va poder salvar de les dinàmiques, propostes, projectes culturals del moment. És a dir, gairebé estem segurs que Agustí Duran i Sanpere, després de superar la depuració, discretament va refer molts projectes que ja venien dels anys de la Mancomunitat i, més tard, dels anys republicans, salvant-los de la venjança feixista i oferint un rar cas de continuïtats culturals, fonamentals per a la ciutat.

Hem avançat molt i en molts camps. Amb el llibre Barcelona en postguerra (2014) es va poder aclarir prou bé una part important de la gestió del primer consistori, amb Miquel Mateu al capdavant. Marc Gil va posar lletra i números a la depuració municipal. Sabem prou bé que l’alternativa a la desaparició de l’Institut d’Estudis Catalans no era el fantasmagòric Instituto Español de Estudios Mediterráneos, sinó la delegació catalana del CSIC (Olívia Gassol i Antoni Malet).

Moltes preguntes i moltes respostes. Com més coneixem la caiguda/ocupació de la ciutat, com més hi aprofundim, més ens adonem de la terrible dimensió de la teràpia feixista prescrita per a “la sede del anarquismo y del separatismo”.

Francesc Vilanova és professor d'Història Contemporània de la UAB.