Menjar-se la vida

Hi ha un tipus d'ansietat que porta les persones a menjar compulsivament aliments hipercalòrics, amb una gran quantitat d'hidrats de carboni o greixos i molt gustosos. Si aquesta ansietat no es tracta, aquest mal hàbit difícilment se solucionarà.

Fa temps que en el nostre entorn l'acte de menjar va deixar de tenir com a objectiu principal la supervivència. Ha passat a ser un hàbit nutricional quotidià, un acte de celebració o un recurs lúdic. Moltes persones tenen ben establertes les rutines alimentàries, però n'hi ha d'altres que no només mengen sota l'estímul de la gana. Es tracta de persones a les quals els costa destriar on s'acaba la gana i on comença l'ansietat, especialment davant de situacions d'estrès, desengany, apatia o en moments vitals d'incertesa. En aquest sentit, la hiperfàgia ansiosa (HA) suposa una alteració de la manera de menjar i es considera un trastorn del comportament alimentari (TCA) de gravetat molt variable. 

Fins i tot les persones més saludables han perdut alguna vegada la gana per raons emocionals. El dolor profund d'una pèrdua o l'èxtasi emocional de les primeres fases de l'enamorament ens tanquen l'estómac. No obstant això, hi ha un tipus d'ansietat que ens empeny a menjar de vegades compulsivament, fins i tot en les persones sanes. Si busquem l'element comú subjacent en aquests casos, el més probable és que en trobem un: el dubte. Què passarà? Aprovaré l'examen? Se solucionarà el problema? Centenars de situacions en les quals hi ha sensació d'ansietat, però un rerefons d'incertesa. Estats que semblen que passin més de pressa o que facin menys mal mentre mengem.

Hi ha altres TCA, com la bulímia nerviosa (BN), en què el pacient fa ingestes de grans quantitats de menjar preferentment en situacions d'ansietat, però no són exactament el mateix que l'HA. En aquests casos, l'acte de menjar, tot i que és compulsiu, acostuma a ser més conscient. La persona intenta resistir-s'hi, però arribat un punt l'impuls la supera, perd el control i s'afarta de menjar. En l'HA el pacient menja en excés només quan té ansietat; acostuma a picar constantment i gairebé sense adonar-se'n. No obstant això, qui té HA també és més propens a afartar-se que la població amb hàbits nutricionals sans i rutines ben establertes.

A diferència del que passa amb altres TCA, la preocupació pel pes o la imatge corporal no solen ser prioritaris en l'HA. Aquests pacients poden tenir un pes normal, amb fluctuacions més o menys intenses segons el moment vital. No busquen necessàriament disminuir el pes. No obstant això, si l'episodi es manté durant un temps perllongat, poden augmentar de pes gairebé sense adonar-se que la cosa se'ls ha escapat de les mans. Probablement llavors faran una dieta, però el problema no haurà començat amb la dieta, sinó que acabarà quan es faci.

La hiperfàgia com a gana excessiva —de vegades fins i tot compulsiva— és un símptoma que podem observar en diferents malalties, normalment endocrines o neuroendocrines: pacients amb dificultats per reconèixer la sensació de sacietat o que senten gana quan realment el cos no necessita la ingesta. També es pot presentar en situacions específiques de desajustament hormonal, com passa en els dies previs a la menstruació.

Però la hiperfàgia a la qual fem referència, la hiperfàgia “ansiosa”, té un component psicològic fonamental. En aquesta, el problema nuclear és l'ansietat, i si no es tracta, difícilment se solucionarà el (mal) hàbit.

Prendre consciència que es paga amb el menjar un estat d’ansietat pot ser l’inici de la solució al problema

No tots els aliments serveixen per pal·liar aquesta ansietat. Els que els pacients consumeixen solen ser hipercalòrics, amb molts hidrats de carboni —ja siguin dolços o salats— o greixos. I gairebé sempre molt gustosos.

En els pacients amb HA hi ha la presumpció que són capaços d'aconseguir que el que els altera i els genera malestar pot passar a un segon pla si s'omplen amb alguna cosa que és anònima, que no pertany a ningú: una substància en què no existeix el rastre dels altres, que només ens produeix a nosaltres tranquil·litat i benestar. És gairebé un acte d'autoerotisme. No hi ha decepció possible. La culpa, si és que se'n sent, arribarà més tard, quan el maltractament es faci evident. Solucionar aquest problema en solitud és difícil. Un nutricionista, un psicòleg o un metge poden aportar algunes estratègies conductuals si el problema és lleu. Per exemple, no tenir aliments hipercalòrics a l'abast, mastegar a poc a poc, beure aigua, menjar sempre asseguts a la taula i col·locar tot el que ingerirem en un plat, o consumir preferentment aliments molt gustosos però hipocalòrics, com poden ser els seitons o els cogombrets en vinagre. Hi ha molts trucs.

Quan els símptomes són més seriosos, l'ideal és consultar un psicoterapeuta. Buscar el problema subjacent i solucionar-lo. És freqüent que, sabent què passa, ens resulti molt més fàcil controlar-nos, és a dir, conscienciar-nos que estem pagant amb el menjar un estat d'ansietat pot ser l'inici de la solució.

Les persones amb HA poden acabar tenint problemes de pes, fins i tot greus. En aquests casos, és recomanable un tractament combinat i multidisciplinari, amb endocrinòleg, nutricionista, psicòleg i, de vegades, psiquiatre. Hi ha medicacions que poden ajudar a controlar l'HA si la situació és desesperada.

La vida no està feta per menjar-se-la. Almenys no literalment.