La resposta és periodisme

La doble crisi que colpeja els mitjans de comunicació —la financera i la de credibilitat— ha deteriorat la relació entre la premsa i els lectors. El negoci tradicional ha fallat sense una alternativa clara amb la reducció consegüent de plantilles i sous en les redaccions i la substitució d’editors clàssics per empresaris nous en el sector. En paral·lel, els periodistes hem baixat la guàrdia amb la pèrdua corresponent de confiança dels ciutadans.

A tot això s’hi afegeix el soroll a les xarxes i les tertúlies, el domini del tràfic informatiu per gegants d’Internet i les inversions de líders o d’Estats per manipular les notícies. A Espanya s’afegeix un ambient polític en el qual tot és blanc o negre, també quan es jutja la premsa.

Només hi ha una resposta adequada a tot això: més periodisme independent i professional. El relleu del Defensor del Lector propicia el repàs dels principis i les bones pràctiques a EL PAÍS. El seu compliment és la defensa dels lectors, que tenen dret a estar ben informats per entendre la realitat i per formar-se el seu criteri. La salvaguarda d’aquest dret com “la raó última del treball redaccional” és a l’Estatut de la Redacció, en què s’afirma que el diari “rebutjarà qualsevol pressió de persones, partits, grups econòmics, religiosos o ideològics que tractin de posar la informació al servei dels seus interessos”.

En el Llibre d’Estil hi ha aquests principis. Una prova de la preocupació per complir-los és l’esforç diari dels redactors. I una altra, la subsistència de la figura del Defensor des del 1985. Diaris prestigiosos com The New York Times o The Washington Post han prescindit d’aquest, de vegades, càrrec molest.

Amb tot, els diaris no hem patit sempre aquesta informació rigorosa, fiable, independent. Ho reconeixen molts professionals d’aquest i d’altres mitjans. I els lectors, és clar. Segons un sondeig del Pew Research Center del maig, només el 31% dels espanyols es refia de la premsa, un percentatge molt inferior al d’Holanda (67%), Alemanya o Suècia (64% en tots dos casos).

Hem decebut els ciutadans perquè s’han incomplit normes bàsiques. Una de fonamental per la qual vetllaré especialment es refereix a les fonts d’informació, l’element determinant perquè una notícia sigui creïble o no. Fins i tot respectant l’anonimat si així ho demana l’informant, el periodista ha de citar-les al més concretament possible per donar aquesta credibilitat.

Les informacions, diu el nostre Llibre d’Estil, “només” es poden obtenir mitjançant tres vies: la presència en el lloc dels fets, la narració per una tercera persona o la utilització de documents. I adverteix: “El lector té dret a conèixer quina de les tres possibilitats es corresponen amb la notícia”.

No hi ha gairebé cap dia, no obstant això, que apareguin notícies sense fonts concretes. Diumenge passat, s’afirmava en una crònica: “En el PP nacional reconeixen que el seu partit a Madrid és un ‘niu d’escurçons i famílies’ amb ramificacions empresarials i policials en què és fàcil arruïnar la teva carrera política”. Una desqualificació com aquesta exigeix que se’n concreti més el seu origen.

Aquests dies s’han publicat notícies datades i signades a Madrid sobre fets a Suècia, Polònia o Grècia i les fonts de les dades que eren, fins i tot, en els titulars. S’hauria d’haver compartit la signatura amb l’agència o el mitjà del qual es van extreure els elements importants. O almenys esmentar-la en les primeres línies. Així ho exigeix el Llibre d’Estil que, a més, aclareix: “Se citarà sempre una font quan el periodista no hagi estat present en l’acció que transmet”.

De vegades s’usa com a font el cop d’efecte “segons ha pogut saber aquest diari”, com si la notícia hagués arribat per ciència infusa. La fórmula només pot ser excepcional, però recomano prohibir-la en la revisió del Llibre d’Estil. El seu coordinador, Álex Grijelmo, ho assumeix.

Vigilaré també l’observació d’altres principis: des d’evitar el conflicte d’interessos fins a separar clarament informació i opinió, passant pel tractament adequat de les imatges o la publicitat. I, per descomptat, per la transparència, per explicar als lectors què passa en l’empresa editora o per què el diari publica unes notícies i en rebutja d’altres.

“L’interès del lector preval sobre qualsevol altre”, afirma el nostre codi. Per això, tots els periodistes hem de ser defensors dels lectors, tot i que el títol el porti només un.

En els propers dies, el blog del Defensor en la web inclourà un apartat en el qual respondré queixes i suggeriments. Com han fet els meus predecessors, també tractaré temes específics en articles que apareixeran en la web i el paper.

Per tot això, els animo al fet que participin per millorar el nostre diari, el seu diari. En la primera intervenció davant dels periodistes del diari, l’actual directora, Sol Gallego-Díaz, va afirmar: “En aquesta redacció només es demana obediència al Llibre d’Estil”. Doncs això.