Catalunya, el preuat trampolí de Vox

Són petits adhesius en fanals i parets de la plaça Artós de Barcelona, a l'acomodat barri de Sarrià. Tots llancen un missatge similar. “Està entrant a zona nacional”, resa una de les Joventuts de la Falange. “Espanya no es rendeix”, clama una altra d'estètica feixista sobre un fons d'espases alçades i flames. A un carrer, hi ha pintades amb les lletres ‘Vox’ sobreposades sobre llaços grocs independentistes, símbol dels polítics catalans empresonats. La plaça ha estat en els últims anys epicentre de concentracions de grups espanyolistes. Poc després del referèndum il·legal d'independència de l'1 d'octubre, va començar allà mateix una marxa a favor de la unitat d’Espanya i que demanava l'empresonament de Carles Puigdemont, el llavors president català. Un dels participants era Santiago Abascal, el líder de Vox.

Més d'un any després, Sarrià i altres zones de Barcelona i el seu cinturó s'han convertit en un laboratori per al partit d'extrema dreta, que aspira a reeditar a tot Espanya en les eleccions de maig el seu èxit en els comicis andalusos del 2 de desembre, en els quals va aconseguir dotze escons i ha tingut la clau per forjar un govern de PP i Ciutadans. L'auge de Vox, fundat el 2014, no pot entendre's sense Catalunya. La crisi independentista ha catapultat la formació, que ha abraçat una encesa defensa de la unitat d’Espanya i ha reclamat la fi de l'estat de les autonomies.

Vox ha aconseguit un poderós altaveu en impulsar una agressiva estratègia de querelles contra els líders separatistes catalans, que l’han convertit en acusació popular en el judici contra el procés. El partit —que es vana de les cotilles de la correcció política i emula el llenguatge de por i empipament d'altres populistes de dretes— defensa suspendre l'autonomia catalana “fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme” i il·legalitzar els partits independentistes.

Amb una estructura incipient a Catalunya, la formació d'ultradreta ha multiplicat la seva presència i tentacles mentre es prepara per a les municipals i europees de maig. Encara no ha revelat en quines ciutats es presentarà i quins seran els seus candidats. El 2015, va fracassar en postular-se a Barcelona (va obtenir un 0,22% de vots) i a Sant Cugat del Vallès (1,32%).

"El missatge de Vox va per a tothom. Estic absolutament convençut que aconseguirem que persones que han votat Podem ens votin a nosaltres i que han votat el partit Socialista a Catalunya", diu en una entrevista telefònica Jorge Buxadé, vocal en el comitè executiu nacional i un dels rostres de Vox a Catalunya. Buxadé dona per fet que atrauran electors de Ciutadans, primera força parlamentària amb 36 escons, i del PP, que frega l'ostracisme amb només quatre diputats al Parlament. Busquen mobilitzar tres col·lectius: abstencionistes "que se senten al marge", el "vot espanyol" i el de crítics amb la socialdemocràcia.

Buxadé, de 43 anys, va ser el 2009 l'advocat encarregat de recórrer en nom de l’Estat la consulta d'autodeterminació a Arenys de Munt. En les eleccions catalanes del 1995, va integrar la llista a Tarragona de la ultradretana Falange Espanyola de les JONS. I en les generals d'un any després, va formar part de la candidatura a Barcelona de la Falange Espanyola Autèntica. Preguntat pel seu passat en aquestes formacions feixistes, esgrimeix que "no és rellevant" perquè "llavors tenia 20 anys". Buxadé critica que es qualifiqui Vox de partit d'extrema dreta o xenòfob. Argumenta que és un "partit patriota" i que la seva dimonització de la immigració irregular és una defensa de la llei.

Una altre dels caps més visibles de Vox a Catalunya és Ignacio Garriga, portaveu al comitè nacional. Nascut el 1987 de mare de Guinea Equatorial, va ser designat el 2015 president del partit a Sant Cugat, on va militar inicialment al PP.

Alejo Vidal-Quadras, que va ser president provisional de Vox i el seu candidat a les europees de 2014 en les quals no va aconseguir representació, no creu que tingui "gaire recorregut" a Catalunya perquè, addueix, l'espai de fermesa davant l'independentisme l’ocupa Ciutadans i el PP pot resistir gràcies al gir a la dreta promogut per la nova cúpula de Génova. "No crec en absolut que Vox pugui a Catalunya fer-se un buit tan gran com el que ha tingut a Andalusia", sosté l'exlíder del PP català als noranta. Vidal-Quadras va abandonar Vox després de les europees per diferències amb el partit i diu renegar del seu euroescepticisme i nacionalisme identitari.

Amb una presència activa a les xarxes socials i els carrers, Vox ha intentat penetrar en col·lectius de joves conservadors de barris acomodats de Barcelona així com en zones del cinturó metropolità amb la seva retòrica de pulsions ultranacionalistes i contrària a la immigració, al feminisme i a bona part del consens constitucional. Algunes de les seves trobades en bars amb joves a Barcelona i les seves concentracions a Girona o Terrassa han propiciat protestes i xocs violents entre grups independentistes i la policia.

L'estratègia li està donant fruits a Catalunya. El juny passat, va aconseguir reunir al voltant de 2.000 persones en un hotel de Barcelona. I el nombre d'afiliats en aquesta província s'ha disparat: d’aproximadament 80 el gener de 2018 a més de 1.100 al desembre, segons xifres divulgades pel partit. Vox diu tenir presència en tots els districtes de la capital catalana i s'ha reforçat en el cinturó obrer. Un exemple és l'Hospitalet de Llobregat, històricament un bastió del PSC però on va guanyar Ciutadans en les eleccions al Parlament el 2017. Allà el líder de Vox és Daniel Clemente, que va ocupar el mateix càrrec per a la xenòfoba Plataforma per Catalunya.