Fer del pessimisme virtut

Per què a Europa el pessimisme està tan instal·lat entre la ciutadania? Per descomptat, en el cas espanyol, una mirada a l’agenda política i social que ens espera convida a encongir-se d’espatlles. Diu la racionalitat democràtica que quan ha esclatat un conflicte, quan cadascú ja ha aplegat i exhibit les seves pròpies forces i s’ha entrat en fase d’estancament, és imperatiu crear les condicions per arribar a un acord i preparar l’opinió pública per buscar una sortida pactada. Si fos així, caldria pensar que, passat el tràngol del judici a l’independentisme, es trobarien els mecanismes suficients per entrar en una via que ens tragués del fang. Però ens trobem a l’escenari oposat: la dreta només vol la derrota de l’independentisme, l’independentisme es resisteix a revisar els seus mites –el mandat de l’1 d’Octubre i la proclamació fallida de la República–, i són pocs els que fan pedagogia perquè la societat assumeixi una solució negociada. La prova de salut d’una democràcia és la capacitat de fer del conflicte un trampolí de futur i avui, aquí, es mira massa el passat.

Però més enllà de cada cas concret, les enquestes constaten que el pessimisme està profundament ancorat a tot Europa. No serveix de res l’obstinació dels poders econòmics per convèncer-nos que estem millor que mai i que les ciències avancen a un ritme trepidant, ni tampoc els esforços d’un grup d’intel·lectuals convertits en anunciadors del millor dels mons possibles, amb Steven Pinker al capdavant. Les dades objectives sobre les quals pretenen fonamentar el seu optimisme: l’augment de l’esperança de vida, la reducció de la pobresa extrema, o la quasi desaparició de l’analfabetisme, per exemple, no són suficients per canviar l’ànim de la ciutadania. És la feblesa de l’argument estadístic: els números impedeixen veure les persones. I, segons sembla, per qui s’ho mira des de la simplificació numèrica és difícil d’entendre que, malgrat tot, creix la insatisfacció.

Per què? Per la desaparició de la idea de progrés com a emancipació, per una desigualtat abismal en el repartiment que deixa la meitat de la població sense opcions de millora, i per la destrucció de les relacions comunitàries (tasca en què les xarxes socials juguen un paper molt important). Progressem en societat. I és en comú que es poden crear expectatives que ens treguin de la inseguretat i del desconcert, que són el terreny adobat per al cultiu de la por, l’arma preferida dels poderosos.

Vivim en una cultura distòpica. Els relats sobre el món que ens espera han donat vacances a l’esperança: se’ns pinta un futur en què estem condemnats a ser víctimes del control dels algoritmes, de la destrucció del planeta i dels designis d’uns poders globals que s’escapen de la nostra vista. És cert que la majoria d’episodis de globalització que el món ha conegut han generat crisis de confiança. El pessimisme ve de la pèrdua sobtada dels marcs de referència i de la desaparició de les expectatives de futur per a bona part de la població. El primer dona ales a la restauració reaccionària; el segon frena les ambicions que conduirien al futur. El malestar és dispers, costa donar-li consistència i sentit: contra qui? per fer què? El cinisme s’instal·la i els demagogs de l’extrema dreta cobreixen impunement el buit que han deixat els dirigents polítics i socials. I ho fan amb el retorn als valors d’un sinistre passat.

Estic d’acord amb Steven Pinker que cal recuperar els valors il·lustrats: el control d’un mateix, l’empatia, el sentit social, la raó. I també el que jo anomeno les institucions morals del fer públic: l’exemplaritat, l’autoritat (i no l’autoritarisme vulgar que regeix avui), el respecte a les persones, la pluralitat, la llibertat (més oportunitats, menys prohibicions) i el valor de la paraula. Però em temo que en el millor dels mons possibles aquests valors estan de vacances. I és raonable que la gent, esgotada per l’experiència de les promeses il·limitades dels anys nihilistes que els van col·locar davant del mur de la crisi, estigui farta i desconfiada. Fem d’aquest pessimisme –que té molt de presa de consciència– virtut per guanyar el futur, abans que la nova dreta liquidi la democràcia.