El ‘Mediterráneo’ de Serrat continua emocionant
La gira 'Mediterráneo da capo' atraca per fi a Barcelona
I Serrat ha tornat a casa per Nadal. Era natural que després de vuit mesos a la carretera el del Poble-sec volgués passar el solstici d'hivern amb la seva gent. I la seva gent era al Fòrum, tres nits seguides amb totes les entrades venudes des de fa mesos, gairebé 10.000 persones (per ser exactes 9.252 butaques ocupades) disposades a celebrar amb el cantant no ja l'entelèquia nadalenca, sinó alguna cosa molt més tel·lúrica i palpable: aquest Mediterrani que tenim tan a prop i al qual estem tan units, encara que de vegades ens n'oblidem.
La gira Mediterráneo da capo atracava per fi a Barcelona i, a més, al local més a prop possible a aquest mar que glossa. Serrat havia passat al juliol per un parell de poblacions catalanes, que havia encisat, però després una inoportuna afecció de laringe va impedir que altres llocs poguessin gaudir amb la proposta.
Així que una certa expectació, que es va notar en el xivarri que hi havia a l'immens i inhòspit vestíbul de l'auditori, envoltava l'estrena barcelonina d'una aventura que, a priori, podria semblar extemporània però que, en aquest cas, no ho és gens: recuperar en escena un disc sencer 47 anys després de la seva publicació. És clar que no es tractava d'un disc qualsevol: si el 1971 Mediterráneo va ser un autèntic esclat, amb el pas dels anys s'ha convertit en una d'aquestes rares propostes que aplega públic i crítica, i ha estat triat millor disc del pop espanyol.
I l'expectació va anar en augment a l'interior de la sala, ocupada per un públic ja madur que feia l'efecte que ja havia assaborit el disc en el moment que es va publicar. A les 21.10, és a dir, amb només uns minuts de retard, es van apagar les llums, l'auditori sencer va contenir la respiració durant uns segons i els músics van començar amb una barreja de cançons de l'homenatjat elapé. Serrat va aparèixer al gegantesc escenari, vestit de color fosc, amb la camisa oberta, va somriure, va agafar la guitarra, i el Mediterrani, el mar, els seus records, els nostres, els de tots, van omplir tota la sala.
Així, sumits en aquesta humida felicitat en la qual la nostàlgia ben entesa s'entremesclava, més que amb l'actualitat, amb les ganes d'un futur més lluminós, va passar la primera hora. I va passar com un vendaval, gairebé sense que ens n'adonéssim. Serrat va parlar dels 47 anys que havien passat des que va compondre aquestes cançons a Calella de Palafrugell: “Podria haver esperat als 50 anys però, tal com estan les coses, prefereixo pecar de prudent i celebrar-ho a compte”. I va recomanar immediatament: “Si algú té alguna cosa a celebrar que no esperi que el calendari li doni permís”.
Totes les cançons de l'històric disc van desfilar una rere l'altra, tot i que en un altre ordre. Va començar i va acabar la tanda, lògicament, Mediterráneo, aquesta cançó amb la qual una majoria encara s'identifica. En acabar ens vam quedar amb la sensació que nosaltres hem envellit però aquestes cançons, gens. En els seus nous arranjaments, que tampoc difereixen tant en la seva essència dels originals, van sonar fresques i properes, et continuen atrapant, emocionant, gairebé mig segle després d'haver-se escrit.
Després del nostre passeig marí, el concert es podria haver acabat i segur que hauríem anat cap a casa exultants, però encara quedava més, molt més. Lògicament ningú es va moure del seient i Serrat va tornar, més somrient encara, per fer content el personal. Va ser un petit grans èxits en el qual va retrocedir fins als inicis de la seva carrera: Cançó de matinada, Me'n vaig a peu, Cançó de bressol, li va cantar a la lluna, a Barcelona, a la dona, al temps passat i va tornar a cantar-li al mar. Va parlar de la violència de gènere, de la família Ulisses, del Quixot, dels plàstics que omplen el fons del mar i va qualificar aquest Mediterrani que unificava la vetllada com “un sarcòfag de cadàvers d'homes i dones”.
Va cantar a León Felipe, a Josep Vicenç Foix, a Miguel Hernández, i el públic va cantar amb ell a Antonio Machado. Una mica més de dues hores eufòriques que van concloure, com a quart bis, precisament amb aquest també eufòric Cantares. En aquest moment el personal va decidir que ja en tenia prou i, encara que alguns seguien aplaudint, una majoria va emprendre el camí de tornada a casa. Ens vam quedar sense Paraules d’amor. Ja hi tornarem.
Mediterráneo da capo va passar per Barcelona amb la nota més alta. Ara es pren ara uns dies de vacances però a mitjans de gener torna a fer les maletes i se'n va primer cap a les illes Canàries i després cap a Amèrica, de sud a nord, inclòs el llegendari Beacon Theatre novaiorquès. Potser encara tindrem ocasió a Barcelona de tornar a capbussar-nos en aquest Mediterrani serratenc abans que es compleixi el mig segle de vida, sens dubte tornaríem a fer-ho amb gust.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.