L’enèsima renovació d’Els Pets

Riures. Riures i moltes bones cançons. Cançons que parlen sobre el pas del temps, la solitud, les angoixes de les persones fràgils, també de temes socials i, en resum, de la vida mirada des de la vorera, no des de púlpits o faristols d'oradors que se senten líders. Un breu resum del que va ser el concert d'Els Pets al Liceu, una banda que no és jove però que gairebé resulta juvenil perquè els seus membres lluny de negar-se al pas del temps han sabut adaptar-s'hi. El seu és un cas insòlit, ja que van passar d'aneguet lleig del rock català, realment els faltava perícia, a banda que ja no necessita tocar els èxits d'aquella època per sentir-se acompanyada per un públic entusiasta que, a més –i això és realment estranyíssim– és força més jove que no pas ells. Riures, moltes bones cançons i una nit de glòria.

Que Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres han de parar taula, cuinar i pagar factures resulta evident, són persones del carrer. Gavaldà ho reflecteix en les seves lletres, escrites per algú que no se sent en possessió de la veritat, sinó de molts dubtes, els que la vida disposa en el camí de viure tret que es visqui anestesiat. És més, com que en els seus primers temps resultava evident que eren uns músics fluixos, tot i que tenien idees, actitud i determinació, avui, quan són una referència musical inqüestionable, encara no s'ho creuen del tot, com si en realitat això que els passa fos un somni del qual es poden despertar en qualsevol moment. D'aquí, a més del caràcter, ve aquest punt descregut i autoparòdic que Gavaldà va mostrar al Liceu, rient-se d'ell mateix unes quantes vegades, fent bromes que sempre tenien com a destinataris a ells mateixos i mostrant-se com un entertainer de primera fila. Agut, irònic i simpàtic, vestit per a l'ocasió amb una americana i pantalons color albergínia, corbata de pics i una armilla d'estilisme anglès molt probablement comprada a Londres, on ara resideix, va posar-se el públic a la butxaca sense cap esforç aparent. I la nit va anar rodada.

Per culminar l'encís –sí, no és habitual tanta frescor i desinhibició en una banda que fa tants anys que toca– bona part del repertori va ser recent, desbancant el recurs de recuperar els vells èxits per afirmar que el present del grup i el seu futur no es troben en el seu passat. D'aquesta manera, de les 13 peces del nou disc que presentaven, Som, en van sonar 12, que sumades a un bon grapat de composicions que majoritàriament estan datades aquest segle, van oferir la imatge d'un grup que fuig de l'òxid i que es manté perquè queda talent per enfocar la seixantena sobre els escenaris sense haver de semblar un adult que ho vol dissimular. Aquesta constant renovació, molt encertada, i és que Som és de nou un disc notable, premia una banda que s'ha pres això de la música tan seriosament i alhora amb absència de pompa i presumptuositat. Veure Gavaldà riure's d'ell mateix al llarg del concert amb bromes encertades va resultar oxigenant, més encara en un recinte tan encotillat al centre d'una ciutat tan amant de les formes i de la circumstància.

Amb el Bon dia ja fora del repertori, Els Pets van arrodonir la sensació de domini, i es pot considerar que tenen un cançoner que els donaria per fer un parell de repertoris magnífics. I sense recórrer als temps juvenils. Diumenge a la nit al Liceu només es va trobar a faltar una sonorització millor, la veu de Gavaldà no sempre va sonar nítida, però poca cosa més. En un concert triomfal, en què el públic va demanar més bisos durant una bona estona, Els Pets van deixar molt clar que estan en forma, que hi ha banda per a molt de temps i que mentre segueixin vivint si fa no fa com els seus fans, la pervivència del seu projecte i de les seves cançons està assegurada. Si la vida és un filó d'històries, cal mirar-la a la cara perquè te les expliqui.