Rere la façana icònica

El setembre de 1941, Teresa Amatller, filla única del ric industrial xocolater que, en ple passeig de Gràcia, va reformar amb l’ajuda de l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch una casa amb una de les façanes més icòniques de Barcelona, va comprar l’immens arxiu fotogràfic d’Adolf Mas, una de les persones que més han fet per la preservació de l’art, l’arquitectura i l’arqueologia espanyola, després de fotografiar tot el que se li va posar al davant de l’objectiu al començament del segle XX. Des de les fotos realitzades el 1907 al Pirineu que van suposar els primers estudis del romànic català (després de carregar en una mula els 90 quilos de la seva càmera), fins a l’elaboració, el 1918, de les imatges del Repertori Iconogràfic d’Espanya (amb el suport del mateix Francesc Cambó), que el va portar a recórrer tot Espanya i a entrar en esglésies, cases i museus a la recerca d’obres d’art.

En total, més de 120.000 negatius que Teresa Amatller va voler que constituïssin la base de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, que va crear el 1943 —per això celebra demà 75 anys amb una festa a les 19 hores en què no faltarà la xocolata desfeta— per complir les últimes voluntats del seu estimat pare, Antoni Amatller, mort el 1910. Les fotos de Mas i el fitxer amb còpies positives de mida postal (9 x 12) —ordenades, segons la localització dels monuments i les obres, per províncies i poblacions i per vistes generals, edificis religiosos i civils, museus, institucions i col·leccions públiques i privades— han acabat tenint un valor incalculable: moltes d’aquestes obres han desaparegut o s’han destruït; pot ser que ja no existeixin o que no siguin allà on les van fotografiar, però les imatges donen fe que van existir i es converteixen en documents fonamentals per a la investigació. “La millor preservació d’un patrimoni és el seu coneixement”, explica Santiago Alcolea Blanch, historiador de l’art i director de la Fundació des de 1984.

“Teresa Amatller va crear la Fundació amb dues finalitats: una, la conservació i difusió de la Casa Amatller i les seves col·leccions de vidre romà, de pintura [en les quals es troben dues magnífiques pintures de Bartolomé Bermejo que actualment estan en l’exposició del Prado sobre aquest enigmàtic pintor] i d’escultura; i l’altra, promoure la investigació de la història de l’art hispànic, la gran passió del pare, creant una gran fototeca i un biblioteca especialitzades”, assegura Alcolea.

El que passa és que durant gairebé 70 anys la tasca d’investigació ha prevalgut a la de difusió de la casa i els seus continguts. De fet, després de la mort de Teresa Amatller el 1960, l’enorme biblioteca formada per 30.000 títols i l’arxiu fotogràfic, amb 360.000 negatius i 180.000 còpies, van passar a ocupar literalment la planta principal de la casa, amb llibres fins i tot dins de l’enorme xemeneia modernista que presideix el saló principal, després que a l’arxiu Mas se li unís el de Josep Gudiol, que va assessorar en la constitució de la Fundació basant-se en el model de la Frick Collection de Nova York i que va ser-ne, també, el primer president.

“El 2009, quan s’aconsegueix l’ajuda de la Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Caja Madrid per restaurar el pis principal, es van traslladar a un dels pisos superiors la biblioteca i l’administració. I després de l’obertura al públic el 2015 és quan comença a desenvolupar-se la primera de les finalitats de la fundació, convertint-se en la més visible de cara a la ciutat, i alhora es compleix la voluntat d’Antoni Amatller de comptar amb un centre obert a tota la ciutadania”, prossegueix Alcolea.

“Ara es compleixen 75 anys i els fins que van crear la fundació segueixen vigents més que mai”, explica Alcolea, després que més de 20.000 persones visitin cada any aquest habitatge modernista, l’únic de la ciutat obert al públic que conserva els rics mobles originals, els quals mostren el luxe de la burgesia barcelonina de començaments del segle XX que va possibilitar amb els seus recursos el modernisme, i que permeten que un miler d’investigadors i estudiants utilitzin i consultin el fons perfectament catalogat de la fundació.

I segueix viva, perquè Alcolea continua reivindicant “la fotografia com a eina d’investigació. Després de fotografiar pots fixar-te en elements que a primera vista no són perceptibles, i això permet conèixer més bé els autors”. Ho va fer Alcolea quan el 1988 es va enfilar a la bastida que cobria la façana d’aquesta casa durant la primera restauració i allà va poder fotografiar cada un dels detalls de les escultures que la decoren. “En aquesta façana el bosc no et deixa veure l’arbre”, resumeix Alcolea, convençut que el programa iconogràfic que es va dur a terme explica una història i, sobretot, “reflecteix la personalitat del seu propietari, i per això hi ha elements que parlen de la indústria xocolatera, les arts i especialment la fotografia i el col·leccionisme, les tres activitats i passions d’Antoni Amatller. Puig i Cadafalch va utilitzar els mateixos criteris que en l’arquitectura gòtica i va crear una arquitectura vivent” que s’explicarà en la jornada festiva de demà.

Entre les campanyes que s’han realitzat aquests anys per part de la Fundació hi ha la direcció de l’inventari dels béns mobles de l’Església Catòlica a Catalunya per encàrrec de la Generalitat, entre 1989 i 2007, pendent de concloure, i la catalogació de l’obra de Pedro Berruguete i part de la de Francisco de Goya. En l’última, durant l’exposició del Museu del Prado sobre Fortuny, Alcolea es va passar dues nits senceres, de les vuit del vespre a les nou del matí, fotografiant les obres exposades a molt alta resolució, cosa que li permet mostrar aquest pintor “lluny del tipisme amb què sempre se l’ha presentat i com un precursor de l’impressionisme”.

Un dels grans reptes de la institució és la conversió digital de tot el material fotogràfic, a més de la creació d’una base de dades. Ja compten amb 120.000 imatges digitals i es treballa al ritme que permeten els recursos (procedents sobretot del lloguer de la resta dels pisos de l’habitatge i d’un parell de locals) amb què es nodreix la fundació.

Des de 1998 l’Institut Amatller d’Art Hispànic és membre fundador (l’única institució espanyola de la vintena de centres) de la International Association of Research Institutes in the History of Art (RIHA) i manté bones relacions amb museus de primer ordre com el MNAC (on estan dipositats els esmentats bermejos) i el Prado, però no tant com li agradaria al prudent Alcolea, que deixa veure que li caldrien unes relacions més fluides per poder avançar en la investigació i la difusió de l’art.