George Steiner, el talmudista laic

El dia que mori George Steiner (1929; Jahvè l'estalviï encara uns quants anys més!), els autors de les necrologies i laudatios que són del cas no sabran exactament on situar-lo: el més comú serà que parlin del seu poliglotisme, de la seva actitud davant l'Holocaust, de la seva brillant carrera acadèmica, no exempta d'entrebancs, i de la seva gran saviesa, vessada en la quantitat de llibres i d'articles que ha escrit al llarg de la seva vida, fins ara generosa.

I és que Steiner és, parlant una mica a l'engròs —cosa que a ell no li molestaria—, un teòric del llenguatge, un hel·lenista mancat d'institutio, un estudiós de molt diverses literatures, un professor amatent, un practicant de la literatura comparada, un home essencialment religiós, un amic de la història de les idees, un estudiós d'antigalles, un observador de la història de la cultura, un pelegrí apassionat, un grafòman, un bon coneixedor de les ciències exactes i físiques, un melòman que quasi arriba a musicòleg, un devot de Shakespeare, i unes quantes coses més.

De fet, tot això, al nostre entendre, es pot resumir amb poques paraules: Steiner és, en essència, un jueu amb consciència de ser-ho. Això no vol dir que practiqui la litúrgia de la religió jueva ni que hagi menjat caixer tota la vida —possiblement, ha menjat sempre el que ha volgut—; ni que li passés pel cap anar a professar a l'estat d'Israel, que només pot entendre —com gairebé tothom que hi pensi una mica— sobre el rerefons de la xoà.

El més apassionant i valuós del llibre és que tot arrenca de les seves primeres lectures de la Bíblia i dels clàssics grecs, de la mà del seu pare

Ser jueu amb consciència de ser-ho només vol dir, també amb poques paraules, tenir la idea que el llenguatge ens ha estat donat per entrar en la superficialitat de les coses i mirar d'entendre-les a fons, o entrar en el misteri de les coses que, essent significatives, posseeixen un codi irreductible a la verbalització, com la música, segurament la seva gran passió: diu que admetria en darrera instància no veure-hi, però es rebel·laria contra la possibilitat de ser sord.

És veritat que, a partir dels anys 1990, Steiner es va tornar força repetitiu, glossant unes tesis que havia desenvolupat en tots els llibres anteriors; però això no ens permet d'afirmar que sigui un intel·lectual tastaolletes, sinó tot el contrari. La clau per a la justa comprensió de les seves dèries, aficions, estudis, amistats, publicacions i professorats es troba en un llibre que acaba de ser reeditat en català —un dels seus millors llibres, i el més llegívol—, que examina la seva vida quan començava, o així va sentir-ho ell mateix, a pondre's:Errata. Una vida a examen (Barcelona, Arcàdia, 2018). Posat que algun lector devot de Steiner es perdés entre alguns dels seus llibres —com araLlenguatge i silenci,Gramàtiques de la creació o Presències reals—, farà bé de recórrer a aquest resum de la seva vida perquè explica els estudis primaris i secundaris que va fer; la irrupció del nacionalsocialisme; l'estada a diverses universitats d'Europa i dels Estats Units; la seva relació amb la música —hi trobareu un glossa magnífica del mite d'Apol·lo i Màrsias, en què el so harmònic de la lira pot més que les estridències de la flauta—; el seu poliglotisme, al magnífic capítol VII —va criar-se en tres llengües, l'anglès, el francès i l'alemany, i d'altres van venir per formació o per escreix, encara que hagi lamentat sempre no poder llegir l'hebreu—; un capítol potser massa sacerdotal dedicat al que pensa de les noves formes de cultura, advocant, sempre malgrat el seu tarannà, per l'alta cultura i l'elitisme cultural —no em puc imaginar què deu pensar del folklore tirolès—; un bellíssim article sobre els seus mestres i, per fi, un altre dedicat a acomiadar-se amb uns quants flaixos de la seva vida, entre d'altres una visita al call de Girona, on va ser convidat amb molt bon criteri per la universitat de la ciutat.

El més apassionant i valuós del llibre és que tot arrenca de les seves primeres lectures de la Bíblia i dels clàssics grecs, de la mà del seu pare. Diu: "Jo encara no podia concebre, i menys expressar, quines eren les conviccions que movien el propòsit del meu pare. Vaig acceptar, amb entusiasme cec, la idea que l'estudi i l'ànsia de coneixement eren els ideals més naturals. Conscientment o no, aquell home irònic i escèptic havia construït per al seu fill un Talmud laic". I encara això altre, cap al final del llibre: "M'he trobat preguntant-me, fantasiejant puerilment, si la Història no és el malson passatger d'un déu adormit". Sembla Shakespeare.

Això és i ha estat George Steiner: un talmudista laic que, no content amb la tradició rabínica que no gosa sortir de la lletra i els quaranta-nou sentits de la Bíblia, ha entrat en l'escriptura del món per veure si hi entenia, malgrat totes les circumstàncies del segle XX, alguna cosa digna d'elevació.