El constructor que va desafiar la burgesia del sector tèxtil

El constructor Josep Lluís Núñez Clemente (Baracaldo, 1931) ha mort aquest dilluns a l'edat de 87 anys a Barcelona després de setmanes ingressat en un hospital. Cofundador de la constructora i promotora Núñez i Navarro, ha estat el president més longeu de la història del FC Barcelona.

Núñez residia a la capital catalana des del 1938, on va arribar seguint els passos del seu pare, un agent de duanes destinat prèviament a Portbou (Alt Empordà). Va ser un d'aquests empresaris fets a si mateixos –assegurava que la primera pesseta la va guanyar canviant cromos amb persones que tenien més recursos que ell–, aliè als cercles de la burgesia catalana en els quals va intentar, sense èxit, ingressar. De fet, ser president i copropietari de la principal constructora i promotora immobiliària de Barcelona no li va permetre accedir a un restringit grup de grans cognoms sorgits de la indústria tradicional catalana, sobretot el sector tèxtil, que controlaven l'anomenada societat civil catalana.

Treballador des d'adolescent, es va convertir en agent d'assegurances amb 21 anys. Però el salt de la seva carrera el va fer gràcies al seu sogre, Francisco Navarro, amb qui va construir Navarro i Núñez, tot i que després va canviar l'ordre dels cognoms quan va prendre el control de la companyia. Aquella empresa va créixer amb facilitat en l'època del desarrollismo barceloní i es va popularitzar la seva predilecció per les promocions de pisos amb balcó als xamfrans de Barcelona. Per cada promoció o per cada nou aparcament es creava una nova societat, cosa que va acabar convertint el grup familiar en un eixam de fins a 100 societats. Avui el seu patrimoni està valorat per sobre dels 1.000 milions d'euros i els Núñez tenen altres empreses patrimonials on acumulen riquesa.

Com el final de la carrera de constructor, l'auge de Núñez i Navarro no va estar exempt de polèmiques. L'empresari no va tenir problemes a enderrocar el Palau Trinxet, una construcció protegida dissenyada per Josep Puig i Cadafalch, per construir un dels seus blocs de pisos. I hauria fet el mateix amb la Casa Golferichs de Barcelona si no hagués estat per la forta oposició veïnal amb què va topar. Més recentment es va enfrontar als jutjats amb l'Ajuntament de Sant Cugat per construir una urbanització al peu del parc natural de Collserola.

Una sentència va posar fi a la seva carrera d'èxit com a constructor i el va obligar a ingressar a la presó amb 81 anys per haver comès els delictes de suborn i falsedat documental en l'anomenat cas Hisenda. Va sortir d'aquest macroprocés que es va perllongar durant més d'una dècada com a culpable d'haver comprat inspectors d'Hisenda perquè alteressin les seves actes d'inspecció a canvi de sumes milionàries i la venda de pisos a molt bon preu. La implicació del responsable del fisc a Catalunya en aquell moment, Josep Maria Huguet, va provocar el final de la carrera de Josep Borrell com a candidat a la presidència del Govern espanyol, ja que tenia relació amb Huguet.

Núñez va intentar per tots els mitjans legals evitar el seu ingrés a la presó, però els seus esforços van ser en va. L'Audiència va considerar que la pena arribava en un moment en què l'acumulació de casos de corrupció feia que la societat exigís “exemplaritat” davant d'una opinió pública que pensava que els corruptes actuaven amb “impunitat”.

Incapaç de ser acceptat per les grans famílies catalanes i empresari amb escasses cotes de popularitat, als anys setanta l'empresari va aprofitar el seu èxit empresarial per assaltar la presidència del Futbol Club Barcelona. Va batre el rècord de permanència al club blaugrana, on va estar 22 anys, des del 1978 fins al 2000. Va abandonar el càrrec per decisió pròpia durant una de les èpoques més convulses de totes les que ha viscut el club i quan encara li quedaven dues temporades més. “Hem fet el millor equip del món, sens dubte. I el que digui el contrari és que no estima el Barça”.