Andalusia vista des de la novena província

Des de fa dècades es diu que Catalunya és la novena província andalusa. Les estadístiques avalen el tòpic, encara que cada vegada menys perquè els catalans d'origen andalús representen ara el 7,7% de la població. El 1996, el primer any del qual té estadístiques la Generalitat, eren 810.483 (13,3% del total). Des que existeix l’Estat de les autonomies, les relacions entre les dues comunitats han estat marcades per recels, tòpics i greuges polítics, amplificats des del 2012 pel procés independentista.

Catalunya ha estat molt present a la campanya electoral andalusa com a arma llancívola del discurs de Ciutadans i PP i sembla que la catalanofòbia continua donant rèdits electorals. És un discurs que provoca certa fartanera, com coincideixen els quatre catalans d'origen andalús i de diferents sensibilitats polítiques amb els quals ha conversat EL PAÍS.

Els catalans d'origen andalús representen el 7,7% de la població

Santiago Moreno García va néixer a Granada el 1943, va arribar a Catalunya quan encara no caminava, però continua anant cada any a Andalusia. De tarannà conservador, té una pèssima imatge de Susana Díaz, la presidenta de la Junta. “Allò és un règim, disfressat, però és un règim, perquè 40 anys sense alternança política no són bons i així s'explica la quantitat de bufetades que estan patint els andalusos”, diu. La seva crítica se centra en la deterioració dels serveis públics, especialment la sanitat, de la qual és usuari quan va a Andalusia ja que és un malalt crònic.

Francisco Flores, de 45 anys, també era un nen quan va venir a Catalunya des de Huelva i va de vacances anualment a Andalusia per visitar la seva família i la de la seva dona. Ell es mostra molt més comprensiu amb la presidenta socialista. “Seria un èxit que fos el partit més votat després de 40 anys al poder, perquè arriba en un moment complicat, però li pot passar com a Inés Arrimadas a Catalunya: que guanyi les eleccions i no pugui governar ni pactar amb ningú”, explica.

Eduardo Reyes, va néixer a Còrdova el 1951, està batejat a la mesquita i va arribar a Barcelona a finals del 1962. Forma part de la nova realitat sociològica de Catalunya: la dels immigrants que es van tornar independentistes. Va ser el 2012, mesos abans que es creés l'entitat que presideix, Súmate, amb l'objectiu de promoure el secessionisme entre els castellanoparlants. Reyes, que va ser diputat al Parlament la legislatura passada en la coalició de Junts pel Sí, admet sense objeccions que conserva un “sentiment espanyol” i que també de vacances a Andalusia, però afegeix que aquesta comunitat i Catalunya tenen el mateix problema: “El règim del 78 amb el qual cal acabar per poder progressar econòmicament i socialment”.

Catalunya ha estat molt present en la campanya com a arma llancívola

Els tres es declaren defensors de la cultura andalusa a Catalunya i coincideixen en el fet que les entitats que l'han promocionada van actuar durant dècades com un veritable lobby davant del poder polític, fins a permetre un clientelisme que va durar molts anys. Jordi Pujol les va cuidar durant els seus 23 anys de mandat i les va regar de quantioses subvencions a través de les oficines de Benestar Social de la Generalitat.

En aquestes relacions va jugar un paper fonamental Francisco García Prieto, qui durant 27 anys va liderar la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya (FECAC), organitzadora de la Fira d’Abril a Catalunya per la qual passen cada any centenars de milers de persones. Entre ells, dirigents de tots els partits. “Sí, el pujolisme va fer tot el que va poder per atreure vots a través de les entitats, especialment les germanors rocieras, segurament perquè tenien plantejaments més conservadors”, explica Francisco Hidalgo, qui en les primeres eleccions catalanes del 1980 va ser un dels dos diputats que va obtenir al Parlament el Partit Socialista d’Andalusia.

Eren uns altres temps, la societat catalana apostava per cohesionar per la varietat d'orígens dels seus ciutadans i la veritat és que es va aconseguir. Sense el discurs integrador dels partits de l'esquerra tradicional, el PSC i el PSUC, després evolucionat en Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), no hauria estat possible. Ara ningú qüestiona la integració dels catalans d'origen andalús i la millor prova és que Catalunya va tenir durant quatre anys un president de la Generalitat, José Montilla, nascut a Iznájar (Còrdova).

“Jordi Pujol ens va tenir enganyats, als andalusos de Catalunya, i ens va comprar amb subvencions. I jo em vaig deixar comprar, és cert, perquè Convergència utilitzés l'andalusisme”, reconeix Santiago Moreno, que durant anys va formar part de la direcció de la FECAC fins que es va produir una escissió en l'entitat. “Ara tot és diferent. Fa anys que es van acabar les subvencions perquè no hi ha diners ni per a la sanitat”, explica Francisco Hidalgo, que va acabar sent delegat de la Junta d’Andalusia per a les comunitats andaluses a Catalunya, València i les Illes Balears.

“Tant a Andalusia com a Catalunya s'han dedicat a repartir-se el botí en comptes de crear infraestructures i aplicar les polítiques econòmiques i culturals que necessita la població”, explica Moreno, que ha seguit des de Catalunya la campanya electoral, encara que en moltes ocasions canvia de canal quan sent algunes declaracions.

Reyes, que té carnet d'Esquerra Republicana, creu que no ha valgut la pena seguir la campanya electoral andalusa perquè “ja se sap que guanyarà Susana Díaz i cap partit presenta un projecte atractiu”. Si ell pogués votar algú ho faria a Andalusia en marxa, una incipient confluència de sis formacions que defensa el dret d'autodeterminació d’Andalusia i que no ha tingut temps per organitzar unes llistes electorals.

Flores presideix Andacat, la fundació cultural andalusa a Catalunya, i advoca per superar els tòpics. “Abans sí que marcaven la identitat d'un poble, però amb internet no tenen cap sentit”. La seva feina se centra a difondre la cultura andalusa a Catalunya amb actes com portar les comparses del carnestoltes de Cadis a Barcelona fins a desbordar el Liceu en els dos últims anys.