Mor el mestre del cinema italià Bernardo Bertolucci als 77 anys

Bernardo Bertolucci, última frontera d'una generació de directors italians capaços de transformar el cinema universal, ha mort aquest dilluns als 77 anys a casa seva, al Monteverde Vecchio romà. Autor de monuments com L'últim tango a París, Novecento o L'últim emperador, que va obtenir nou Oscar el 1988, entre d'altres, a la millor direcció i al millor guió, feia anys que estava en una cadira de rodes i lluitava contra una llarga malaltia. En les últimes dues dècades, després de l'estrena d'Asediada el 1998, tot just va fer dues pel·lícules: Els somiadors (2003), una particular visió del Maig del 68, i el seu últim film, Tu i jo, del 2012, basat en una breu novel·la de Niccolò Ammaniti.

Nascut a Parma el 1940, era fill del poeta Attilio Bertolucci i la professora Ninetta Giovanardi. Va ser íntim amic de Pier Paolo Pasolini i un gran defensor del Partit Comunista. El 2007 va obtenir el Lleó d'Or a la carrera de la Mostra de Venècia i, el 2011, la Palma d'Or d'Honor del festival de Canes. Al llarg de la seva carrera, va filmar una quinzena de pel·lícules, entre produccions colossals i minúscules, obres experimentals i més tradicionals, i va deixar un segell inoblidable d'autor en el cinema italià i internacional. També va ser guionista, productor, poeta i "polemista", com recorden els mitjans italians.

Bertolucci va cridar l'atenció guanyant quan era molt jove el Premi Viareggio pel llibre de poemes In cerca del mistero. “Vaig escriure poesia, però vaig decidir no continuar perquè ell era massa bo i no podia guanyar-lo”, recordava el cineasta sobre el seu pare. D'aquí, de la tradició literària i musical, va sorgir també el gust pels textos, la dramatúrgia i el cinema capaç de retratar una època. Però Bertolucci sempre va reconèixer la descomunal influència que Pasolini va tenir sobre el seu cinema. De fet, el va conèixer perquè el seu pare li havia editat el seu Ragazzi di vita i s'havia traslladat al mateix edifici. El cineasta ho explicava així en una entrevista amb James Franco a Il Corriere della Sera: “Un dia, quan tenia 21 anys, me'l vaig trobar davant de la porta i em va dir: ‘Eh, t'agraden les pel·lícules, oi? Perquè en rodaré una i vull que em facis d'assistent en la direcció. Es dirà Accattone’. Li vaig dir que no havia fet mai d'assistent, i ell em va respondre que tampoc havia dirigit cap pel·lícula”. De fet, la primera cinta que va signar, La cosecha estéril, va tenir com a punt de partida una història del mateix Pasolini.

Així va néixer una carrera que el va portar a dirigir una quinzena de films i que va absorbir també l'aroma de les innovacions de la Nouvelle Vague francesa, que va descobrir enganxat tardes senceres a les butaques de Cinémathèque parisenca als anys seixanta. Allà més tard va veure de prop el Maig del 68, que va viure també intensament a Itàlia i que va retratar, per a alguns d'una manera una mica frívola, a Els somiadors. No va cursar estudis ni aprenentatge tècnic. Al principi, com va veure fer a Pasolini, va renunciar a actors professionals i va flirtejar amb els corrents experimentals.

Però el passaport de Bertolucci a l'olimp del cinema el va expedir L'últim tango a París, la seva pel·lícula més polèmica, amb denúncies de violació de Maria Schneider a Marlon Brando, que el director de fotografia, Vittorio Storaro, va negar després. Estrenat el 1972, el film es va prohibir a Espanya, i no es va poder veure fins al 16 de gener del 1978. En una entrevista al diari EL PAÍS del 1985 el cineasta va comentar la importància de la personalitat de Marlon Brando a la pel·lícula: "Sí, hi va influir molt. Brando és un monstre prehistòric del cinema del passat. En principi no l'havia d'interpretar ell. Els actors triats eren Jean-Louis Trintignant i Dominique Sanda, però va resultar que Trintignant era un tímid i no s'atrevia a fer les escenes de la casa abandonada i Dominique Sanda estava prenyada, així que vaig haver de renunciar als dos".

L'últim tango a París va servir a Bertolucci el crèdit per poder rodar Novecento, un monument des de tots els punts de vista. Una descomunal crònica de les primeres cinc dècades de la Itàlia del segle XX, partint del 27 de gener del 1901 amb la mort de Giuseppe Verdi: just el dia que neixen els dos amics que protagonitzen el film i que representaran, per tant, temps després dues Itàlies que, en certa manera, encara conviuen avui cada dia al carrer. La del comunisme i el feixisme; la de l'esquerra revolucionària, i la burgesia democristiana molt més tard. La del tancament de ports i indignació a Twitter i la que avui, malauradament, roman silenciada.

Novecento va ser l'afirmació definitiva de la transversalitat de Bertolucci, també a una banda i l'altra  de l'Atlàntic. Però el reconeixement a Hollywood va arribar amb L'últim emperador (1987), la tràgica i novel·lesca història de Pu Yi, l'últim representant de la dinastia manxú, potser una de les seves obres menys brillants, però l'única que ha fet guanyar l'Oscar a la millor direcció a un director italià.