“Vivim en un món líquid, gairebé tot és provisional”

Són profetes a la seva terra i fora d'ella, especialment a l’Amèrica Llatina, on tenen una bona quota de mercat. Aquest cap de setmana (divendres i dissabte) ompliran Razzmatazz presentant el seu últim disc Justicia universal, el títol del qual ja avança les preocupacions polítiques i socials dels seus autors. “Parlem de temes que ens preocupen com a ciutadans: corrupció, canvi climàtic, triomf del liberalisme, adveniment del feixisme, incomunicació en temps de connectivitat…són coses que després de 10 anys de crisi havien de sortir. El pop no té vetada la ideologia, mira Pet Shop Boys o Astrud. Però és veritat que no sembla que estigui a l'agenda creativa de les bandes”, afirma Marc Gili (Barcelona,1979), compositor de Dorian, una banda barcelonina amb catorze anys d'història a les seves esquenes que sap combinar tornades i consciència.

Grup autogestionat, “amb els anys hem aconseguit una xarxa internacional de segells independents i agències independents als EUA i Amèrica Llatina per tenir una xarxa que ens permeti gires extenses sense passar per cap multinacional”, diu en Marc, de clara vocació independent i amb control editorial sobre bona part de la seva obra. La seva actitud crítica no es deu al molt esmentat sentit ètic dels artistes, sinó a les seves pròpies idees. “Abordem aquests temes perquè ens preocupen, per res més. Crec que l'artista no ha de caure en la impostura, has d'escriure el que et brolla de forma natural i nosaltres ni hem forçat el discurs, ni hem callat. Es tracta de ser natural”.

“La música que avui sona més es construeix en laboratoris”

Serà per això que les lletres són tan explícites, fugint de les metàfores? “Podria escriure mil metàfores, però prefereixo depurar el discurs per baixar-lo al carrer sense que perdi sentit, amb un llenguatge clar i meridià. Las metàfores no poden ser el refugi dels teus sentiments. En ocasions les metàfores oculten que no hi ha res que explicar o que no vols que se sàpiga el que expliques”, opina en Marc, lletrista principal del grup.

Potser de conformitat amb l'esperit de la seva generació, les cançons de Dorian —pop electrònic sintetitzat— denoten un aire de pessimisme i angoixa molt a to amb el color principal del seu vestuari, el negre. “Les estadístiques indiquen el creixement dels divorcis, el descens dels matrimonis i la fi del treball estable. El món en què vivim, i que van crear Margaret Thatcher i Ronald Reagan, és un líquid en el qual gairebé tot és provisional i al qual la gent, fins i tot, s'està acostumant. Sura un cert nihilisme generacional que alguns tapen comprant a Zara i d’altres amb drogues, però sí, el món segur s'ha acabat. No és que em sembli fatal, perquè abans hi havia unes estructures massa rígides. Ara potser som més lliures però en un món més inestable. I això crea angoixa”, reflexiona.

Bé, però lletres com la de “Algunos amigos” semblen pròpies d'un pre-vell, no d'una persona que frega els quaranta: “Parla de la dimensió líquida de l'amistat. Les persones canviem i les que no ho fan es perden moltes coses. En canviar ens desencaixem d'algunes persones i ens encaixem amb unes altres. Ens ensenyen a Occident que la pèrdua és una desgràcia quan en realitat la vida és pèrdua permanent, tot neix i mor” indica en Marc.

Corrupció, temes socials i liberalisme en el nou disc

Arriba la Belly Hernández, cofundadora del grup i única dona en la formació. Ella, igual que en Marc, creu que no només canvia la societat, també el pop. “La combinació d'estrofa/ pont/ tornada ja no és tan important, les cançons tenen molts més detalls que poden funcionar com a tornada que es memoritza. Són més importants els sons nous, les cançons són més plàstiques, no tenen una estructura narrativa tan clara. Hi ha temes de radiofórmula que tenen molts elements diferents i la tornada potser no coincideix amb la part cantada. S'està reformulant la forma de fer cançons perquè des de fa uns anys ja no es compon amb guitarra o piano, sinó amb mitjans tecnològics”, diu.

En Marc afegeix: “la tecnologia és fascinant i dona oportunitats, però la música que avui sona massivament es construeix en laboratoris musicals guiats per productors. Quan alguna cosa funciona, al cap d'uns dies ja tens clons. La indústria és una màquina de reproduir clons a una velocitat extraordinària. El mercat es menja a si mateix. Nosaltres reivindiquem el grup com a compositor. Som bastant romàntics, defensem el compositor i el disc com a obra”. I en aquest món líquid, de pop mutant on l'autoria es difumina, què acompanya les persones a mesura que envelleixen? Només el mateix envelliment? Intervé la Belly: “Poques certeses, de debò, però crec que estem preparats perquè passi qualsevol cosa. Hi ha molta incertesa”. En Marc remata el pensament: “L'única certesa és que res és per sempre, res és segur. Et fas a la idea de coses que quan et faltin et faran patir. És molt superb pensar que sempre tindràs el que ara tens. Mira Califòrnia, s'ha cremat mig Malibú”.