Els artistes urbans es desmarquen de la violència

L'ortodòxia marca que si el grafiti és legal, no és grafiti. Cada nit a les grans ciutats es pinten parets, trens i metros, com ha ocorregut des de començaments dels anys 70 a Filadèlfia i Nova York. Perquè els vagons en moviment són un gran aparador per al que, en origen, es va anomenar getting up, fer-se veure. Des de fa uns mesos, els últims incidents en el metro de Barcelona han suposat un salt d'escala, per les agressions a treballadors i passatgers de la xarxa del suburbà. Unes actuacions de les quals es desmarquen diverses veus de la ciutat vinculades a l'art urbà. Les mateixes alerten, no obstant això, que el grafiti és un mirall del que passa a la societat. Una societat més agressiva, frenètica i pendent de les xarxes socials produeix escriptors que també ho són.

Empleats del metro expliquen que hi ha hagut una escalada gradual en l'actitud d'alguns grups. Abans pintaven només a les hores de menys tràfic. Ara poden arribar a parar un tren de dia. Han obert esvorancs en parets i han canviat panys a la xarxa de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Enfrontaments amb els vigilants hi ha hagut sempre, relaten, però si es produïen incidents eren per sortir corrents. Era un clàssic, per exemple, buidar extintors. Ara han tancat a maquinistes en les cabines dels trens o han tirat pedres a personal de seguretat i empleats dins dels vagons o en les cotxeres on es netegen els trens. “Passa cada dia? No. Ni agredeixen per agredir, però van a pintar molt tensos, fins i tot han mostrat armes blanques o barres de ferro”, resumeix un treballador vinculat al comitè d'empresa.

L'artista Roc Blackblock, autor de murals com el de Can Vies o l'Ateneu Popular 9 Barris, entén que els últims incidents “són una volta de rosca innecessària”. “En el grafiti i en pintar trens hi ha un component de transgressió i de saltar-se les normes, està implícit, es busca el repte, l'adrenalina, però s'ha entrat en una dinàmica de veure qui traspassa més línies vermelles”, critica. I alerta que “el grafiti és producte de la societat en què vivim, les xarxes socials, la pèrdua de referents...”. Però, amb tot, defensa que “cal canviar el paradigma de l'espai públic. Per què un metro pintat no està bé i un metro amb vinils de publicitat, sí?”.

Des del fabricant d'esprais Montana Colors, Alberto Feás considera que els episodis amb violència en el metro “són objectivament reprovables”. “Molts escriptors que pinten trens ho van criticar, perquè ens tirem pedres en la nostra pròpia teulada”, recorda. I assenyala: “El grafiti s'està posant de moda gràcies a les xarxes i hi ha molta més gent: i més gent vol dir més gent fent-ho bé, i més gent fent-ho malament”. Feás també apunta que “els joves que pinten ara no són els mateixos, conviuen amb un futur que no existeix (des de l'escalfament del planeta fins a les pensions) que els porta a viure el present buscant brega”.

“Criminalitzar el grafiti”

A Barcelona, després del daltabaix que l'ordenança de civisme del 2006 va suposar per al grafiti, va haver-hi col·lectius com Difusor que es van dedicar a intervenir entre els artistes i l'administració per habilitar murs on pintar de forma legal. Xavi Ballaz, director del col·lectiu, precisa que la seva activitat discorre per un altre camí, precisament perquè s'han situat “de frontissa entre escriptors i l'administració” i qüestiona els incidents del metro. “Hi ha gent que pinta en el metro que no arriba a aquests extrems, probablement ara es pinta més i en situacions més complicades”, apunta.

Des d'una altra entitat que gestiona murs legals, Rebbobinart, Marc Garcia lamenta que “s'estigui tornant a criminalitzar el grafiti”. “L'il·legal existirà sempre, no ho defenso, però no es pot actuar de forma violenta”, apunta, però també carrega contra TMB. Assegura que les entitats s'han reunit a l'Ajuntament però “no volen escoltar, no volen sentir propostes”. García aposta per “facilitar encara més que es pugui pintar de forma legal”.