Márquez i el somriure del Joker

Quan és que ja podem dir que algú ha fet història, que ha esdevingut una llegenda, que s’ha convertit en un mite? Estan definides prèviament les barreres que s’han de passar, els murs que s’han de superar, els vidres que s’han de trencar? Què s’ha de fer per passar de campió a ídol? Compta només allò que s’assoleix en acte de servei o també la persona que trobem darrere del personatge?

Más información

Rossi: “El Marc no té respecte per ningú”

Márquez guanya al Japó i aconsegueix el seu setè títol mundial

Marc Márquez, el Messi del motociclisme

Les xifres són fredes, com ho són els rècords i les estadístiques. Ens diuen una sèrie de coses que només dimensionem amb un context. I amb aquests detalls que acompanyen els fets, s’acaba construint un relat que té un efecte divers segons qui l’escolte. Això no és qüestió de números, doncs, és qüestió de sentiments.

Marc Márquez ha estat el pilot més jove d’aconseguir set campionats del món, el dominador de MotoGP els darrers sis anys, quan ha guanyat cinc títols. Per valorar com toca el que és capaç de fer i com guanya, se l’ha de veure córrer. Cal entendre que ha portat el motociclisme a una altra dimensió, en la qual les curses les guanya el més atrevit, no el que aconsegueix una volta perfecta; una dimensió en què només ell pot contradir les lleis de la física, com fa quan cau sense caure de la moto; una dimensió en la qual els pilots no eviten el contacte ni tenen por de quedar-se sense espai a l’interior d’un revolt o d’acabar fent la croqueta per terra. Només així es pot guanyar el campió.

Marc Márquez és també, amb permís de Lorenzo, el pilot que ha arribat al Mundial de motociclisme per retirar Valentino Rossi. I per competir amb una llegenda viva s’ha de tenir molta mà esquerra. S’han de cuidar les formes i vigilar el discurs. Mesurar el somriure. Però Márquez, per tal de guanyar-ho tot, no mesura més que el gas amb la mà dreta. No ha controlat mai les formes a la pista, ni se sent al·ludit quan el critiquen per un excés d’agressivitat que ell considera part de l’espectacle. “Els fot perquè els guanya”, va respondre la seva mare Roser, en una entrevista radiofònica a El larguero de la Ser.

I és amb detalls com aquest que es construeix el relat d’un campió a qui no només defineixen els èxits. Un campió a qui no tots estimen. Alguns hi veuen un pilot que guanya sempre, que guanya amb facilitat, que no té rivals d’entitat; un pilot que és com un gat, tan elàstic que encara no s’ha trencat tots els ossos, com el seu company Pedrosa, com el seu rival Lorenzo; un esportista, doncs, que no recorre a l’èpica, només al talent. I en va sobrat, d’això. Un pilot que corre per a la millor fàbrica i té els millors recursos a l’abast, per molt que l’Honda no hagi estat la millor moto els darrers anys. Un corredor que, com que guanya sempre, ha perdut el mèrit. Com aquells nens que treuen deus a l’escola sense desgastar-se els colzes. “Tinc la sensació que la gent creu que guanyar és fàcil”, diu ell. Un pilot que, a més de guanyar, ha tingut els pebrots d’humiliar Rossi. Per guanyar-lo, però especialment per com l’ha guanyat, per no emmudir ni acovardir-se davant del mite; per buscar-li les pessigolles i trobar-li-les. Per treure’l de polleguera.

Márquez és al motociclisme el que Nadal al tenis, o Gasol al bàsquet. Però no té la modèstia del primer, ni la correcció del segon. És humil i natural, també tan directe i tan segur de si mateix, aniquilador a la pista, que molts rivals veuen en el seu somriure estrepitós l’actitud sempre burleta del Joker. I així el coneixen, com el Joker de MotoGP.

Perquè després de créixer a l’ombra de Rossi, Márquez s’ha adonat que aquesta ombra és tan allargada com la del xiprer de Miguel Delibes. Potser el pilot espanyol ha guanyat l’italià a la pista, però no ha aconseguit fer-ho fora, on el Doctor ha imposat el seu discurs entre la majoria, arreu del món i a Espanya, des que el 2015 la seva rivalitat deixés de ser cordial per sempre. Márquez va perdre la innocència a Sepang i se li va posar cara de personatge malvat de còmic.